El dubte d’Amparo, entre Podemos i Compromís

En setembre del 2013 vos contava el dubte de Juan. Este xic veí d’Alacant o de València, o potser de les seues respectives àrees metropolitanes, dubtava entre votar UPyD o Compromís. Fa només un any i mig d’eixe article i rellegir-lo deixa un sabor de pols i antigor. No sabem què deu pensar Juan hui. Potser s’ha decidit per UPyD, i ara pensa fins i tot a passar-se a Ciutadans. Potser es va decidir per Compromís i està còmodament representat per la, ja confirmada, candidatura de Mònica Oltra a la presidència de la Generalitat.

Com que desconec quin camí polític ha pres Juan, ara pararem atenció als dubtes de la seua germana. Una jove valenciana que acaba de complir 18 anys i el pròxim 22 de maig s’estrenarà davant les urnes. Com el seu germà, també està indignada. Ja en les europees, i perdonen l’expressió, es votava damunt. No ho va poder fer, però va viure amb il·lusió els resultats de les eleccions amb el sorgiment de noves opcions. Des d’aleshores, gaudeix dels enfrontaments entre Eduardo Inda i el convidat de Podemos de torn a La Sexta Noche algun dissabte que es queda a casa per a estalviar.

Qualsevol podria dir que és una més que segura votant dels de Pablo Iglesias. Però Amparo té dubtes. Creu que, segurament, al País Valencià allò que representa Podemos ho pot encarnar perfectament Mònica Oltra i Compromís. A més, el seu sentiment de pertinença li fa apreciar la proximitat de la formació taronja als seus problemes i les seues preocupacions. Últimament pensa que en les autonòmiques apostarà per Compromís i en les generals per Podemos.

Amparo és, realment, una clara candidata al vot dual.

El vot dual és el vot que, en contextos de govern multinivell, canvia segons les eleccions de què que es tracte. És un concepte molt arrelat en la política catalana en dècades passades. El votant que en les autonòmiques donava suport a Convergència i Unió (Pujol no era el que és ara), en les generals apostava pel PSOE per evitar el triomf del Partit Popular.

Tinc la impressió (la sequera d’estudis en clau valenciana m’impedeix confirmar-ho amb dades) que el sistema de partits valencià camina cap a eixa situació. Un determinat sector de l’electorat optarà per Compromís en les autonòmiques i per Podemos en les generals. Potser fins i tot esta alternança es farà crònica i ens acompanyarà una llarga temporada.

No cal explicar molt profundament per què Podemos i Compromís comparteixen un important segment de l’electorat. Si UPyD compartia una frontera electoral amb la formació valencianista en el tercer eix regeneracionista, els de Pablo Iglesias també, i de manera més intensa. A més, la distància entre el posicionament d’ambdues opcions en altres eixos de competició electoral, com ara l’ideològic (esquerra-dreta) o nacional (centralisme-descentralització) és sensiblement menor que en el cas de Compromís i UPyD.

Per tant, ja no parlem d’una anècdota que afecta un segment minoritari, sinó d’una competició que pot marcar el futur del sistema de partits valencià. Una lluita per l’electorat que determinarà si el sistema de partits es configura amb dinàmiques pròpies (vot dual) i presència important d’un partit d’àmbit no estatal; o si, per contra, cristal·litza com una rèplica del sistema de partits espanyol que vindrà a partir de les generals.

Però ¿quins són els factors que determinaran si Compromís és capaç d’aglutinar este electorat en les pròximes eleccions autonòmiques?

Segons l’anàlisi del treball «L’evolució del vot dual a Catalunya», un dels factors principals és la valoració dels candidats. La valoració de l’electorat sobre el candidat de CiU i PSC a la Generalitat era la variable més important que actuava sistemàticament per a explicar l’elecció d’un partit o un altre. Més important que altres variables com l’avaluació dels governs o la ideologia.

Si traslladem esta conclusió a l’escenari valencià, està clar que Compromís compta amb un bon argument per a disputar-li el vot a Podemos tenint com a candidata a la presidència la política més valorada per l’electorat valencià.

Fins a les eleccions queden uns mesos molt interessants que dibuixaran l’escenari polític valencià per als pròxims anys. I el vot dual pot ser determinant.

No és una qüestió —únicament— d’elecció de càrrecs. Parlem de la configuració d’una nova identitat política per a la majoria social d’este país. S’està dibuixant el terreny de joc polític, i, per primera vegada en les últimes dècades, el valencianisme polític pot jugar un paper decisiu.