Cinc anys d’idees per a la societat valenciana del futur

Em vaig estrenar en la Tribuna de Fundació Nexe com a col·laboradora amb l’encàrrec d’abordar la qüestió lingüística per ser aquest el meu camp de treball. Però, a partir del febrer del 2012, vaig començar a signar-ne els editorials com a presidenta del Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe. Tot un repte i, naturalment, una gran responsabilitat.

L’entitat, a punt de complir els 25 anys, ha mantingut constant l’afany d’obrir el debat polític perquè les grans qüestions no estigueren exclusivament en mans dels partits polítics. La fundació, que fa cinc anys en aquest 2015, ha insistit en el missatge que cadascun de nosaltres havia d’assumir el seu compromís amb la societat i ser copartícip i coresponsable tant en els debats com en la presa de decisions. Mitjançant els articles publicats en la web, els estudis de la col·lecció Demos, els treballs de la nounada Àgora i les publicacions de Pensar el País Valencià, des de Fundació Nexe hem intentat construir un discurs fet des del valencianisme adreçat al conjunt de la societat valenciana i fonamentat en tres punts indefugibles: la cohesió, la solidaritat i el progrés.

Però la realitat diària d’aquest lustre que tot just sembla tindre fi al maig que ve ens ha obligat a parar atenció en alguns aspectes que requerien una certa unanimitat. La crisi ha fet palesa la injustícia del sistema de finançament autonòmic i la distinta provisió de recursos als ciutadans pel simple fet de viure en una comunitat autònoma determinada. El sistema ha castigat reiteradament el País Valencià, on el discurs oficial ha intentat maquillar una realitat certament alarmant.

La principal singularitat del finançament dels valencians és que a pesar de ser pobres —en el sentit que estem per sota del 90% de la mitjana espanyola per càpita— paguem per damunt d’aquesta mitjana, però en canvi rebem diners per a serveis i inversions molt per sota. La nostra és una situació profundament injusta, tal com han reiterat els experts; que agreuja els problemes de la crisi i que posa de manifest que a l’Estat espanyol no tots som iguals. Una màxima que sembla aplicar-se només quan la finalitat és uniformitzar la diversitat nacional i lingüística, però que s’oblida de totes totes quan es parla de diners.

Des de la nostra Tribuna i des dels nostres fòrums, hem debatut i hem denunciat aquesta injustícia, que afecta la vida quotidiana dels valencians en forma d’infraestructures o d’equipaments bàsics, per exemple. I hem intentat conformar entre tots els qui s’han unit a aquest debat obert un discurs reivindicatiu, clar i unívoc, alhora que refermàvem el paper tan important de la societat civil valenciana, més inquieta, més crítica, més plural, més reivindicativa i més valenciana del que s’ha entestat a mostrar el relat oficial sobre nosaltres, els valencians.

En aquest nou relat, els mitjans de comunicació han tingut un paper destacadíssim: el tancament de la RTVV ha evidenciat la necessitat de tindre uns mitjans de comunicació públics que advoquen per la informació rigorosa, la pluralitat d’opinions i l’entreteniment. I en el nostre cas, sobretot, per l’ús i el respecte de la llengua pròpia amb la finalitat d’ampliar-ne els àmbits d’ús social.

Precisament tot el contrari que hem patit amb la nostra desapareguda RTVV pública, on es manipulava i censurava amb l’objectiu conscient de desinformar la ciutadania; on es practicava l’amiguisme, el partidisme i el sectarisme amb uns mètodes èticament reprovables, però electoralment rendibles per al Partido Popular; on s’exercia un lingüicidi calculat, amb l’ús residual del valencià, en una vulneració manifesta de la llei de creació de Canal 9.

Abordar els mitjans de comunicació ens ha dut a parlar de llengua i, consegüentment, de la nostra identitat: qüestionar-nos qui som els valencians i per què som d’una determinada manera i no d’una altra, amb la voluntat d’aportar respostes que ens permeten encarar el futur col·lectiu amb unes certes garanties d’èxit ha sigut un dels assumptes que més interés ha suscitat.

La qüestió valenciana i, més concretament, les senyes d’aquesta identitat han centrat la dialèctica social en les últimes quatre dècades. Un objecte d’estudi molt controvertit que discorre per camins ben dispars, que van des de l’espanyolisme uniformista residual fins a la integració en un projecte nacional català, com a punts extrems de l’itinerari, passant pel projecte regionalista integrat en l’estat o advocant per un projecte nacional exclusivament valencià.

El dia a dia ens proveeix multitud d’exemples que demostren la importància que el tema continua despertant en el si de la societat valenciana i entre el que anomenem societat civil. Llevat de l’assimilació total a Espanya, els altres models identitaris comparteixen la reivindicació d’una identitat pròpia, amb la diferència, això sí, del grau de consciència nacional de cadascun. I en aquest punt, sembla que els estudis dedicats a analitzar la identitat valenciana coincideixen a posar l’èmfasi en la feblesa de la consciència de nació diferenciada. Intentar respondre al perquè d’aquesta feblesa amb una contestació única no solament és inviable sinó que, a més, aprofundiria en la visió esbiaixada que s’ha volgut donar de la identitat dels valencians, oficialment satisfets amb la nostra missió d’ofrenar noves glòries a Espanya. Ben al contrari, la identitat, polièdrica i, per tant, complexa, requereix respostes múltiples i variades. Possiblement, els articles i treballs editats per Fundació Nexe donen compte d’algunes d’aquestes respostes.

El sistema de finançament, la situació lingüística, els mitjans de comunicació públics, etc., han sigut temes que han centrat el nostre debat públic en aquests últims cinc anys, sobretot en ocasió d’eleccions. I ara, a les portes d’una altra contesa electoral són qüestions que tornaran al centre de la discussió política, on la ciutadania juga un paper residual, com a mera espectadora. La reforma electoral, el funcionament dels partits, la transparència en l’administració són alguns dels aspectes apuntats pels nostres col·laboradors en el debat cívic nascut del malestar ciutadà amb les institucions. Una democràcia de major qualitat requereix una participació ciutadana real en els assumptes públics. Precisament un procés ciutadà innovador i participatiu és el fonament d’una nova manera d’entendre l’urbanisme com fins ara, basat en l’especulació del sòl i origen de la misèria econòmica, social i ambiental que encara patim hui dia. Aquest procés participatiu també ha merescut l’anàlisi d’experts que han confiat en Fundació Nexe per a donar a conéixer els seus treballs, centrats en l’entorn més immediat i amb voluntat d’aportar solucions als problemes més apressants.

Hem tingut la sort, al llarg d’aquests cincs anys, de comptar amb el vistiplau dels lectors, que han contribuït a donar a conéixer aquests treballs. Mitjançant la difusió en les xarxes socials, les nostres «idees per a la societat valenciana del futur» han tingut un ressò que, sense aquestes plataformes, seria impensable. Però el paper dels lectors ha anat més enllà del simple acte de compartir un text: la participació activa en els debats que determinats articles o estudis han originat així com el mecenatge que ha requerit la publicació d’altres en són bona mostra.

Han sigut cinc anys de treball intens i certament satisfactori. Agraïsc la dedicació dels nostres col·laboradors i autors, amb una menció especial al director acadèmic de la Fundació Nexe, Vicent Flor. Als nostres seguidors i lectors, els done les gràcies per contribuir a fer visibles les inquietuds de tots aquells que ens estimem aquest país i que ens esforcem perquè siga, cada dia, una mica millor.