Escola d’Estiu del CIEMEN: descobrir noves realitats

El passat juliol vaig assistir a l’Escola d’Estiu del CIEMEN. Abans d’anar-hi vaig investigar sobre el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions. És una entitat civil catalana que treballa sobre els diversos pobles i nacions sense estat arreu del món. Enguany organitzaren la tercera Escola d’Estiu: Drets col·lectius, feminismes i diversitats. El títol del curs prometia: superà les meues expectatives.

La meua vivència a l’Escola d’Estiu del CIEMEN es divideix en dues parts complementàries. La primera se situa a la Residència Roca, lloc on m’allotjava a Barcelona juntament amb altres assistents al curs. Van una valenciana, una basca, una asturiana, una gallega, una andalusa, una siciliana i una tunisiana i creen llaços de sororitat en escasses dues setmanes. Semblàvem un acudit! Amb elles (i subratlle: elles) he aprés el valor del factor humà en qualsevol aprenentatge.

La sensació és com submergir-te a la mar, obrir els ulls sota l’aigua i veure de manera clara tota una realitat diferent de la que coneixes. De la que has vist a la superfície. Sobre la violència a Euskadi. Sobre l’esquerra nacionalista asturiana i la lluita per l’oficialitat de la llengua. Sobre les reivindicacions andaluses envers la sobirania de la terra i les seues arrels més enllà de les cristianes. Sobre el moviment nacionalista sicilià. Entre passejos, bromes, confessions i alguna cervesa a la plaça del MACBA hi ha hagut un tràfec d’experiències col·lectives i personals, de reflexions, de dubtes.

La segona part de l’Escola d’Estiu és més acadèmica, cert. Però, permeteu-me l’expressió: uau! Si he d’explicar què vaig fer dues setmanes al curs de Barcelona dic el següent: imagina una conferència organitzada per la mateixa Fundació Nexe o per qualsevol altra organització conscienciada amb la formació alternativa de la ciutadania. D’acord. Ara multiplica aquesta conferència per dues setmanes i barreja-la amb visites i tallers. Un còctel Molotov! Realment senties l’impacte dintre teu. Com ruixar-te d’experiències que, en entrar en contacte amb tu, flamejaren qüestionaments.

M’agradaria destacar algunes de les coses. La més general és que hi ha tres grans ens d’opressió: el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme. I la gran revelació és que no has de triar cap d’ells per dirigir la teua lluita. En això consisteix la interseccionalitat.

Neus Tur va fer un repàs pels corrents teòrics del feminisme (els feminismes) i va plantejar qüestions difícils de respondre. Quin és el subjecte polític del feminisme? Si necessitem un “nosaltres” per a dur a terme una lluita col·lectiva, com el construïm sense etiquetes? Hem incorporat la teoria decolonial a la feminista? Sobre la teoria decolonial, l’explicació que en va fer Ramón Grosfoguel en una taula redona amb Irantzu Varela va ser il·lustrativa. La zona ser, la zona no-ser, la violència… La taula intentava incorporar precisament això: l’opinió de la teoria decolonial (defensada per un home) i de la feminista. La sessió de Núria Sadurní sobre diversitat sexual també aportà un concepte molt revelador: l’homonacionalisme, relacionat amb la teoria decolonial. Explica com s’utilitza la lluita LGTBIQ per exacerbar altres opressions com el racisme. Un exemple massa simple: imaginem una persona homosexual. Pensem en un home blanc. No una dona negra. No un home amb trets asiàtics. Un home blanc occidental.

Mònica Barrieras parlà sobre diversitat lingüística. Sabíeu que el 96% de la població mundial parla el 4% de les llengües o que cada dues setmanes s’extingeix una llengua? Tractà algunes resistències, com el wichí o el hawaià, i la sostenibilitat lingüística (no perjudicar amb les nostres accions la situació de la resta de llengües).

Una taula redona sobre racismes quotidians va encabir l’eix de l’opressió colonial dins d’altres lluites com la LGTBIQ o la feminista. Hi participaven Demetrio Gómez, valencià que demanà autocrítica. Recordà que no podem excloure altres col·lectius com el gità de lluites com la LGTBIQ. Pense que certament, l’esquerra valenciana hem de fer autocrítica. Anne-Catherine Cornec i Aziz Baha, que va exemplificar el racisme amb la situació del seu poble, els amazics. Els testimonis foren diversos. Imagineu que un home catedràtic, blanc i occidental ens haguera parlat de racisme o del patriarcat. Amb aquesta taula redona es féu palesa que el curs fugia d’allò. Un altre exemple fou l’oportunitat d’escoltar Nebon Babou Bassono sobre Le Balai Citoyen, un moviment social de Burkina Fasso. Fou un curs complet. Quant a intervencions i quant a temes. Feminismes, LGTBIQ, sociolingüística, ecologisme, economia, andalusofòbia, turisme, racisme…

Per altra banda, la importància dels tallers radicava en la digestió de la “ressaca reflexiva” de les ponències. Férem incidència en l’ètica de la cura a espais de lluita, la qual cosa em canvià la perspectiva sobre els espais on jo mateixa participe. Vaig provar el teatre de l’oprimit, una experiència realment forta d’on sorgí una intensa reflexió sobre la violència. Es parla de violència en espais de lluita política? Com ens sentim amb ella? Tradicionalment, la lluita ha estat una cosa d’homes i en el seu prototip de masculinitat va intrínseca la duresa, el bel·licisme i el silenci a l’hora de parlar de sensacions. El feminisme reivindica noves maneres de lluita que trenquen aquest model.

Destacaria també la qualitat dels professionals que participaren en el curs. L’Escola d’Estiu ha sigut, en definitiva, una glopada d’aire fresc. Hi ha aprenentatges més enllà de la televisió, de Twitter o dels mitjans de comunicació convencionals. Hi ha històries que no s’hi conten. Amb aquesta experiència he descobert que és excitant descobrir-les. Submergir-te. Descobrir noves realitats.