Les escletxes laborals i la crisi de les cures

Per Anna Perpinyà.

Fa 9 anys que a Europa es va declarar el dia 22 de febrer el dia per la igualtat salarial, visbilitzant la part de la lluita feminista contra l’escletxa salarial coneguda per Equal Pay, Equal Day. 

Quan parlem d’escletxa salarial, parlem d’alguna cosa més que les diferències salarials que, en el còmput anual global de 2016 és del 22,35% és a dir que les dones guanyem a l’any uns 5 mil euros menys. Les altres bretxes que se solen mesurar són les de la temporalitat, contractació indefinida, parcialitat, temps complet i sectorialitzades. En totes elles situen les dones en una pitjor situació. Caldria afegir que el 80% de les dones assalariades, tenen unes rendes anuals inferiors a 12.000€. 

Una conseqüència directa derivada d’aquesta situació són les pensions. El sistema de retribució basat en la cotització de la vida laboral, perpetua l’escletxa que en 2016 es situa en un 34% per a les pensions. A més, el 26,7% de les dones pensionistes reben prestacions que no arriben a la pensió mínima i han de ser complementades per assolir els mínims.

Des de l’economia feminista, expertes com Coral del Río, senyalen altres paràmetres que cal mesurar per evitar el biaix de gènere que afecten als  indicadors de l’escletxa salarial. Afirma, que la discriminació salarial també està en la no ocupació, en els buits de cotització o en la qualitat de l’ocupació, però a més, hi ha factors rellevants com el menysteniment dels sectors feminitzats, tant en les professions com en l’especialització de les ocupacions feminitzades o les interseccionalitats, com ara les dones migrants. 

Totes aquestes xifres desoladores, només ens parlen però del treball remunerat i legal. Les dones a més, treballem en situacions altament precàries en treballs a les cases, que no cotitzen ni reben cap prestació, com les aparadores o les netejadores i cuidadores; o en els treballs no remunerats que són els de la pròpia llar, els treballs reproductius, de cura i sosteniment de la vida.

Per situar el problema en el seu context, i poder afrontar-lo, cal explicar la divisió sexual del treball, és a dir, la forma en que s’entén l’economia des de la revolució industrial, separant els treball productius dels reproductius, assignant els primers als homes i remunerant-los i els segons a les dones  i sense cap remuneració. 

Des d’aquesta situació de partida, les dones hem anat incorporant-nos al treball productiu, però sense deixar el reproductiu. Així, en l’actualitat les dones seguim assumint majoritàriament el pes del la criança i del sosteniment de la vida i el desenvolupem juntament amb els treballs remunerats. 

La sociòloga Mª Ángeles Durán afirma que com a conseqüència d’aquesta situació, existeix una nova classe social més precària que el proletariat i que anomena el «cuidatoriat», que descriu com la part de la població que es veu forçada pel mercat a assumir les cures des de les llars i que solen ser dones, per ser les que tenen una pitjor situació dins del sistema, especialment les més pobres. Una feina que el mercat no valora i l’estat no protegeix.

Si a tota aquesta precarització afegim la incorporació massiva (o l’intent) de les dones al mercat i l’augment de les situacions de dependència per l’envelliment de la població, arribem a la crisi de les cures. És a dir que tenim una societat on les dones abandonen el seu rol tradicional de cuidadores però no hi ha una alternativa o, en el pitjor dels casos s’ocupen altres dones que passen a ser mercat laboral altament precaritzat.  

Tal com afirma l’economista feminista Amaia Pérez Orozco,  la crisi de les cures és un problema socioeconòmic de primer ordre, que afecta el conjunt de la població i que només es pot percebre en tota la seva magnitud si deixem de centrar la visió en els mercats i, en canvi, situem com a categoria analítica bàsica la sostenibilitat de la vida. 

És cert que no hi ha solucions fàcils, encara no tenim prou respostes a esta crisi estructural que ens ha de portar a qüestionar l’ordre socioeconòmic i buscar nous sistemes no basats en els mercats. Però mentre teixim les bases per a crear un sistema on desaparega la dependència d’un treball remunerat, hem de seguir denunciant les desigualtats social i salarials i plantejar propostes estratègiques dintre del propi sistema que aborden la quantitat i qualitat de l’ocupació, la conciliació i la corresponsabilitat.

Anna Perpinyà és membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe.