Les opcions de l’economia valenciana

Per A. F. Cubel-Montesinos, M. J. Murgui-García  i J. R. Ruiz-Tamarit

Hi ha un fet constatat per pràcticament tots els investigadors que han abordat en els darrers temps l’estudi de l’economia valenciana, i en especial per part d’aquells que han tractat de quantificar els resultats valencians en el context de l’economia espanyola. Ens referim al fet que des dels anys huitanta del segle passat l’economia valenciana ve experimentant un endarreriment relatiu, continuat i progressiu, respecte a la mitjana espanyola. Aquest fet s’ha convertit en un dels referents inevitables a l’hora d’avaluar l’estat de salut de l’economia valenciana, i ja forma part del nucli central d’una descripció macroeconòmica encara poc coneguda fora de l’àmbit universitari. El desfasament de la renda per càpita dels valencians es pot xifrar en un percentatge que supera el 10%. Una enormitat si tenim en compte que no ens referim a l’habitual percentatge de distribució territorial dels principals indicadors agregats espanyols, sinó que estem parlant de la variable que ens aproxima la mesura del nivell mitjà de benestar dels valencians, en comparació al benestar dels ciutadans del conjunt de l’estat espanyol.

La pràctica unanimitat existent a l’hora de reconéixer el fet anterior es trenca, no obstant, en quant passem a l’anàlisi del subjecte econòmic. Metodologies alternatives fan que es pose èmfasi en aspectes diferents i que es proposen solucions també diferents. Així i tot, el problema de l’endarreriment relatiu valencià no s’ha convertit en un assumpte important fins que la Gran Recessió i les seues conseqüències no han posat de manifest les debilitats estructurals de la nostra economia. Unes deficiències que s’amagaven darrere una falsa estampa de progrés i benestar, la qual certs grups interessats havien aconseguit incorporar a l’imaginari de molts valencians fent-los creure que podien gaudir dels fruits d’un model d’èxit sense limitacions.

L’estudi dels problemes de l’economia valenciana, dut a terme durant els darrers anys amb distints enfocaments i metodologies, ha desembocat en una idea força que troba suport entre alguns acadèmics, polítics i empresaris valencians. Segons aquests, el problema de l’endarreriment econòmic valencià és un problema causat pel model productiu. És a dir, les estructures productives representades pels sectors i branques de producció, així com les característiques organitzatives de les empreses que els conformen. La solució, diuen, passa per abandonar un model productiu caduc i substituir-lo per un altre que vinculen als casos d’economies d’èxit, les quals són representades amb una imatge estàtica en forma de quadre que s’hauria de reproduir en el cas valencià.

D’altra banda, no podem oblidar-nos d’aquells que pretenen que res de substancial no canvie i que el tradicional model productiu valencià, després d’aplicar-li els mínims retocs que corregisquen les poques deficiències reconegudes, continue guiant el (sub-) desenvolupament econòmic valencià. En qualsevol cas, els uns i els altres comparteixen l’opinió de què les transformacions necessàries han d’incidir sobre els elements causants de la baixa productivitat del factor treball.

Però el model productiu valencià, com la majoria dels del nostre entorn, no és fruit de la casualitat ni de la planificació, sinó la conseqüència d’un procés evolutiu d’adaptació continua a les restriccions imposades pel que podríem anomenar model de creixement econòmic valencià. Allò que realment determina les diferències d’unes economies respecte d’altres, en termes de creixement de la renda per càpita i productivitat, no és la diferent composició de l’estructura productiva sectorial i empresarial, sinó la distinta base de capital sobre la qual s’assenta el seu creixement econòmic. El que importa és, d’una banda, la composició i intensitats relatives dels distints tipus de capital empleats com factors de producció. I de l’altra, el grau d’eficiència aconseguit en el funcionament dels mecanismes i incentius sobre els quals gravita el model econòmic. No és el mateix créixer a partir de l’acumulació de capital físic que fer-ho recolzant-nos en la creació de capital tecnològic, però tampoc ho és créixer acumulant capital humà que explotant el capital natural.

La pauta de creixement a llarg termini que ha marcat l’evolució a nivell agregat de l’economia valenciana es pot caracteritzar com la d’una economia on la producció final es basa en l’ús del seu capital natural. Aquest model de creixement, a diferència del basat en el capital humà, evidencia un alt risc d’ineficiència assignativa associada als pobres resultats que s’obtenen en absència de regulació de les activitats que exploten el capital natural. L’externalitat negativa provocada pel lliure accés als recursos naturals comporta una sobreexplotació que, en definitiva, acabarà per impedir el creixement econòmic i perjudicar el benestar dels valencians. 

Encara que històricament la societat valenciana ens ha ofert casos paradigmàtics d’institucions que representen el respecte i la bona gestió dels bens comunals, sembla haver perdut aquesta habilitat i, en períodes més recents, es mostra incapaç de desimboldre’s amb la condició de bé públic de molts dels seus bens col·lectius, entre ells gran part dels inputs del sistema productiu. Així les coses, l’economia valenciana sembla estar condemnada a un empobriment gradual en termes de consum i renda per càpita. Davant uns resultats mediocres i la manca de viabilitat a llarg termini del creixement basat en l’ús sense limitacions del seu capital natural, el repte al que s’enfronta l’economia valenciana consisteix en assumir elevades dosis d’intervenció i regulació, tant normativa com impositiva, de manera que el perfeccionament del sistema d’incentius millore el funcionament de l’economia en el seu conjunt, i es puga arribar al nivell d’eficiència que permetria una superior taxa de creixement i un major nivell de benestar. 

Però la societat valenciana no dóna mostres d’estar preparada per acceptar les normes regulatòries i el pagament d’impostos en la intensitat requerida per aconseguir uns resultats òptims amb l’actual model de creixement. Tal vegada per això, en els estudis més recents sobre el present i futur de l’economia valenciana, l’atenció se l’emporta el capital humà. L’acumulació de capital humà, en el sentit més ample de la seua definició, s’ha convertit en la pedra angular de la narrativa sobre els problemes de l’economia valenciana i les possibles vies de solució. En certa manera se substitueix l’anterior clam a favor d’un canvi de model productiu, que havia de buscar la millora de la productivitat potenciant aquelles àrees de l’economia on els experts li atribueixen un major impuls i major efecte arrossegament, per una demanda clamorosa de majors inversions en educació, formació pràctica, salut, habilitats i valors.

El capital humà incorporat a la població en edat de treballar és el concepte clau que concentra totes les bondats hagudes i per haver. I per resoldre els problemes de l’economia valenciana sembla que s’hauria d’implantar un model de creixement basat, precisament, en l’acumulació de capital humà. El consens entre els especialistes defensant la superioritat d’aquest model de creixement és ampli. Els motius adduïts són que garanteix una taxa de creixement a llarg termini més elevada i un major nivell de benestar, donat que les majors dotacions de capital humà són la causa de la major productivitat del factor treball que ho fa possible.

Açò ens porta a tractar la segona idea força que domina el panorama acadèmic actual. Ens referim a la causa principal dels problemes de l’economia valenciana que, en última instància, s’atribueix a la deficient productivitat del factor treball. Aquest variable és cert que permet visualitzar algebraicament el problema, però no hem de confondre la forma en què es manifesta un problema amb la causa que el provoca.

No està gens clar que l’endarreriment respecte d’altres economies, i els consegüents menor creixement i benestar dels valencians, siga degut al menor nivell mitjà de capital humà incorporat als treballadors valencians. Aquests nivells, subòptims o no, juguen un paper important en la difusió del progrés tècnic. El nivell tecnològic efectivament incorporat al sistema econòmic i la productivitat total dels factors de l’economia depenen de l’oferta de capital humà dels treballadors en relació als requeriments exigits per a una ràpida implementació de la tecnologia. Ara bé, una inapropiada dotació en capital humà del factor treball, tant per defecte com per excés, pot tindre conseqüències durant els períodes transitoris en la velocitat de difusió, i en el llarg termini sobre els nivells d’eficiència aconseguits, però no afecta la taxa de creixement sostingut de l’economia.

La taxa de creixement de l’economia en el llarg termini i els corresponents nivells de consum per càpita i de benestar, vénen determinats per la combinació d’un factor extern: la trajectòria tecnològica potencial marcada pels països líders creadors de coneixement tecnològic, i d’un factor intern: la capacitació i habilitat dels agents que s’encarreguen en les economies seguidores de l’adopció d’aquelles tecnologies líders. Així doncs, més enllà de les limitacions associades al model de creixement que guia l’economia valenciana, l’altre element que més incideix en l’endarreriment econòmic valencià no és tant la baixa productivitat dels treballadors valencians, com la insuficient empenta dels empresaris per dur a terme l’adopció tecnològica òptima que es requereix per a la solució del problema.

En resum, les opcions que se li ofereixen a l’economia valenciana per corregir la seua deriva, i així abandonar la cua de les regions espanyoles passant a ocupar una posició capdavantera, són les següents: 1) regulació estricta de l’actual model de creixement econòmic, 2) transformació gradual del model de creixement, relegant la seua dependència al capital natural per basar-lo en el capital humà, i 3) foment del dinamisme empresarial, abandonant un model d’emprenedoria i gestió empresarial que no funciona com caldria, i que representa una rèmora per al benestar social. Aquestes opcions no són excloents, més aviat són complementaries, i potser la millor estratègia consistiria en posar en marxa totes tres simultàniament. Així és com veiem nosaltres el principal repte dels agents socials i econòmics valencians, dels quals depén que l’economia valenciana es desplace cap a una senda d’equilibri a llarg termini capaç d’assegurar el creixement sostingut i sostenible i millorar el benestar dels ciutadans.

A. F. Cubel-Montesinos, M. J. Murgui-García i J. R. Ruiz-Tamarit són professors del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València i membres del Lab d’Economia de la Fundació Nexe.