Els partits polítics i les TIC

Per Eduardo Blasco.

Internet ha aconseguit innombrables gestes. Entre elles, es troba la de posar al nostre abast els recursos necessaris per tal d’organitzar l’acció col·lectiva. Ronald Coase exposa al seu article, The Nature of the Firm (1937), que la creació i manutenció d’entitats és, en principi, més costosa que la subcontractació a tercers. Coase postula que hi ha unes despeses de transacció, com les de cerca i formació de personal, i que sorgiran institucions quan puguen organitzar el que necessiten internament i evitar d’alguna manera estos costos. El mínim necessari establert per Coase ha disminuït tant que ja es poden gestionar grans institucions sense quasi recursos materials ni experiència. Estar connectats mai ha sigut tan fàcil. Actualment les tecnologies d’informació i comunicació (TIC) generen una facilitat com mai a l’accés de coneixements, eines de gestió i  plataformes comunicatives. Este fet es tradueix en què sovint les persones ja no necessitem institucions per a organitzar-nos, sinó TIC amb caràcter de plataformes per a que cadascú s’organitze com i amb qui vullga. En tant que això és veritat i ara les mobilitzacions socials requereixen menys esforç que mai, també vol dir que els mínims necessaris per a dur a terme administració efectiva dins de les institucions han minvat. 

Malgrat la situació present on ja s’ha vist el poder de la integració de les TIC als moviments socials com al 15M, la primavera àrab, o l’ocupació de Wall Street, no hi ha hagut assimilació comparable per part dels partits polítics—amb algunes excepcions. Casos com els de Compromís, Podemos, el Pirate Party o el Five Star Movement mostren alguns dels fruits d’aquesta acció. Aquests partits ho han fet reclamant la intenció d’apropar més el procés democràtic al poble. 

Al comparar aquests partits amb la resta veiem un efecte doble. En primer lloc, com en comparació estos partits tenen una molt més alta integració a la xarxa virtual. Partits com Compromís i Podemos empren les TIC d’una manera mai abans vista tant per a l’organització externa com per a la interna. En ells pots enregistrar-te, pagar les quotes (fer donatius en el cas de Podemos), votar a candidats durant les primàries, votar possibles polítiques del partit o fins i tot decisions estratègiques online.

Quan parlem d’organització externa dels partits, ens referim a tots els processos portats a terme pel personal treballador del partit per a comunicar-se amb tots aquells que no siguen membres, amb la intenció final d´atraure’ls al partit. Ací s’inclourien campanyes electorals o comunicació a les xarxes socials. L’organització interna és tota aquella que desenvolupa les accions per a coordinar i comunicar-se amb els membres, per a incloure’ls, amb una major o menor intensitat, a les dinàmiques estructurals del partit. 

En segon lloc, estos partits també estan exercint una gran influència sobre la resta, fent-los adoptar TIC d’una manera in crecendo i continuada; especialment quant a l’organització interna. La tendència al panorama polític és l’augment de la presència digital i l’adopció de ferramentes de participació en línia per part dels partits. Un exemple és que el 20 de març Ciudadanos va llançar la seua nova plataforma. 

Per tant, no és d’estranyar que els partits vulguen invertir en TIC i donar als seus membres l’oportunitat de viure una experiència política de més a prop. No obstant, s’ha de dir que els partits que més avançats es troben al món de la política digital són els nous partits: Compromís, Podemos, i Ciutadans, especialment els dos primers. El model és semblant a nivell europeu. La hipòtesi que prima per a explicar aquest fenomen és que els partits volen apropar a la gent jove i sobretot, com diu el politòleg americà Lance Bennett al seu article The Logic of Connective Action: Digital Media and the Personalization of Contentious Politics (2018), a la gent d’esquerres que aprecia més els espais participatius.

Però esta hipòtesi és certa amb matisos. Hi ha una alta correlació entre els partits d’esquerres, amb votants joves, amb una afinitat pels processos participatius superior a la mitjana i que ja utilitzen altres TICs (Twitter, Facebook, WhatsApp…) amb intencions polítiques, amb el que es coneix com e-Participation: democràcia interna, possibilitat de proposició de polítiques i de presa de decisions estratègiques. Però la correlació és inexistent si analitzen la variable de e-Management: comunicació interna i organització dels membres. 

Una primera conclusió que podem extreure és que hi ha una sèrie de trets que caracteritzen als partits més oberts i que fomenten més la participació dels seus membres. És dubtós si tenim un problema de causació i correlació i és incert si són els partits més oberts els que criden a gent jove, d’esquerres i amb més gust per emprar TICs per motius polítics, o si són els partits els que viren per a acontentar a este grup de votants. Estes són algunes de les primeres traces de llum sobre el món de la política amb TIC en línia i els partits, un món que se’ns dubte presentarà innombrables avançaments i canvis en els anys que venen i al qual, tard o d’hora, s’hi hauran de sumar totes les forces polítiques. 

Eduardo Blasco és membre del Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe.