ARTICLES D’OPINIÓ IRRESPONSABLE II. L’ESTAT D’ALARMA

Per Denis Allso

Aquest és el segon d’una sèrie d’articles que busquen analitzar la resposta institucional a la crisi del coronavirus per part de l’estat espanyol. Són el resultat de l’anàlisi creuat de les dades del Ministeri de Sanitat respecte de la pandèmia amb el Protocol Nacional per a la Prevenció de Pandèmies de 2006 del Ministeri de Sanitat i altres documents públics.

En l’anterior article [1] vam introduir aquest protocol. En aquest analitzarem els seus aspectes legals i dins d’aquest l’estat d’Alarma. Pense, que aquest informe té molta rellevància pel que fa als aspectes jurídics de la resposta a la pandèmia. Doncs Fernando Simón, en un article de 2016 del Centre de Coordinació [2] que dirigeix cita aquest protocol com un document base per a previndre i treballar contra pandèmies en general. Posicionament que contradiu el que va fer arribar a Newtral.es el Ministeri de Sanitat [3] com vaig explicar en l’anterior article. En el document “Emergències de salut pública d’importància internacional. Una oportunitat per a millorar la seguretat sanitària global” el doctor Simón assenyala el Pla Nacional de 2006 com un document de referència, incloent-hi “aspectes legals relacionats amb el control”:

“El virus de la grip A H5N1, malgrat la seua baixa incidència, va ser el primer senyal d’alerta per a una possible pandèmia de grip en aquest segle i va suposar un abans i un després en el desenvolupament de plans de preparació i resposta davant pandèmies. Les pautes per a l’elaboració dels plans i protocols en els diferents estats van ser proposades per l’OMS entre 2004 i 2005 i garantien una homogeneïtat, una multisectorialitat i una compatibilitat de les accions a nivell (gairebé) global mai aconseguida fins llavors. Aquests plans han estat adaptats per la major part dels Estats per a respondre davant les alertes i emergències sanitàries identificades posteriorment. El Pla nacional de preparació i resposta davant una pandèmia de grip espanyol inclou fins a 14 annexos que cobreixen les següents àrees: actuació davant casos sospitosos, control de la infecció, exposicions professionals, priorització en l’ús d’antivirals, actuacions en fronteres, profilaxis, postexposició, actuacions sobre els contactes, vigilància de la malaltia, aspectes legals relacionats amb el control, gestió de casos en situacions de molt alta incidència, mesures de control no farmacològiques, continuïtat de l’activitat diària.”

Molts experts consultats pels principals diaris coincideixen en assenyalar que l’estat d’alarma és el mecanisme més oportú  per a desenvolupar l’estratègia de confinament [4]. Malgrat això existeixen discrepàncies jurídiques. En La Qüestió d’À Punt, Andrés Boix, mestre titular de dret administratiu de la Universitat de València, ja explicà una postura diferent que part dels juristes han mantingut. Entrevistat divendres 15 de maig va expressar-se amb contundència respecte a l’estat d’alarma: “Les mesures per a combatre les pandèmies que es poden prendre a partir d’un estat d’alarma són les mesures de la llei d’emergències sanitàries”. La diferència, diu, és “Que quan es fan mitjançant la llei d’emergències sanitàries ho fan les administracions que tenen competència en matèria de sanitat i protecció civil, és a dir les CCAA i en canvi si fas un estat d’alarma passes a tindre un comandament únic”. Aquest és el debat que no hem tingut en aquesta societat. Regint-se per aquesta legislació de 1986 es pot desenvolupar una desescalada descentralitzada.

Andrés, en aquest sentit, no és l’únic expert que s’ha posicionat contra el criteri de la necessitat de l’estat d’alarma. La Veu de Galícia va consultar diferents experts en ciències jurídiques, «En una fase de desconfinament no és ja necessari l’estat d’alarma que, encara que siga implícitament, implica un reforçament excessiu del Poder Executiu», assenyala Eduardo Vírgala, catedràtic de Dret Constitucional jubilat en la Universitat del País Basc/EHU. En el mateix sentit s’expressen en l’article “Experts juristes veuen innecessari l’estat d’alarma per a controlar la COVID-19 en Espanya” [5]: Alberto López Basaguren, catedràtic actiu del mateix departament en la mateixa UPB/EHU, Jose Manuel Vera, catedràtic de Dret Constitucional de l’URJC, Pilar Cousido professora de Dret Constitucional de la UCM i Carlos Flores Juberías, catedràtic de Constitucional de la UV. Tots ells coincideixen en assenyalar la legislació sanitària com la via més oportuna. En aquesta mateixa direcció han apuntat diversos magistrats, juristes de tota condició, estudiants i docents de ciències jurídiques i publicacions de referència nacional, com HayDerecho on Rafael Jiménez Asensio, professor de Constitucional per la UPF en l’UPB/EHU escriu en la mateixa direcció: “Estat d’Alarma i Desescalada” [6] i “El revestiment jurídic de la “desescalada“, estat d’alarma?” [7].

L’argument contrari a aquesta tesi ha adquirit diferents formes i totes elles han estat polítiques. Primera, mitjançant la transformació del llenguatge. Es confon intencionadament els termes “estat d’alarma” i “confinament” d’una forma perversa i ja establida en l’inconscient col·lectiu. A un nivell primari la nostra gnosi ja vincula “confinament” amb “estat d’alarma”. Es parla d’infractors, empreses o entitats que “es voten l’estat d’alarma” si no respecten el confinament. A més a més s’ha intentat vincular amb l’escut social i després s’ha apel·lat a la necessitat d’aquesta figura per a les mesures de confinament i distanciament social. Es gasta, políticament l’expressió “estat d’alarma” per al·legar la seua conveniència. “Les mesures de confinament, han funcionat” s’edita de cara a l’opinió pública per un missatge polititzat: “l’estat d’alarma ha funcionat”. Aquest tuit de Salvador Illa seria un dels nombrosíssims i inabastables exemples d’aquesta perversió del llenguatge.

El primer argument es tracta d’una campanya de publicitat política que vincula les ajudes de l’escut social amb la vigència de l’estat d’alarma. És totalment fals com ha expressat tota la comunitat jurídica consultada [8] en qualsevol font. De fet el 12 de maig el Govern va signar el decret que desvinculava les ajudes de l’escut social de la vigència de l’estat d’alarma.

El segon argument (respecte a la necessitat per a limitar drets fonamentals) troba més suport entre la comunitat jurídica especialment pel seu aval per part del TC en el seu Auto del 30 d’abril de 2020 [9] que esgrimeix el govern com argument legal per a mantindre-lo. Aquest, segons el govern, avala la fórmula de l’estat d’alarma [10]. Però es refereix a la inadmissió del recurs d’empara del sindicat CUT contra el TSJ de Galícia per negar-se a autoritzar manifestacions l’1 de maig. No obstant aquesta sentència no avala la tesi del govern. De fet no es pronuncia en l’oportunitat jurídica de l’estat d’alarma per a la limitació de drets fonamentals. Segons aquest auto: “La discussió sobre si el decret d’estat d’alarma suposa o no, de facto, i per derivació de la limitació de la llibertat deambulatòria de l’art. 19 CE una limitació excessiva o fins i tot una suspensió del dret de manifestació no pot ser abordada, ni tan sols a efectes dialèctics en aquest moment processal, ni tan sols en aquest requeriment d’empara”.

De fet el mateix auto assenyala que no és l’estat d’Alarma qui ha impedit aquesta manifestació, és el mateix TSJ fent el que el TC considera jerarquia de drets i primant el dret a la vida per davant dels drets de reunió. Independentment de l’aplicació de l’estat d’alarma. Doncs, a més a més desenvolupa: “En particular la STC 83/2016 es va pronunciar pel que fa a l’afecció que la declaració de l’estat d’Alarma podria tindre sobre els drets fonamentals, posant en relleu la seua menor intensitat respecte dels estats d’excepció i setge pel que fa a aquest extrem. Així, en el FJ8 es reconeix que, a diferència d’aquells, la declaració de l’estat d’alarma no permet la suspensió de cap dret fonamental (…) encara que si l’adopció de mesures que puguen suposar limitacions o restriccions al seu exercici”. Doncs la STC considera que aquestes restriccions, independentment de l’aplicatorietat o no de l’estat d’alarma formen part de la tutela estatal sobre la jerarquia de drets: és a dir, l’obligació de l’estat és protegir el dret a la vida mitjançant les mesures que estime convenients per damunt d’altres drets que poden veure’s afectats com el dret de manifestació. És la tutela estatal doncs la que fa possible el confinament i el tancament decretat d’empreses i no l’estat d’alarma segons l’auto del TC que esgrimeix el mateix govern d’Espanya.

Paradoxalment però, el Pla Nacional de 2006 [11], l’únic protocol desenvolupat, guiat i avalat per l’OMS per a una pandèmia, recomanat en 2016 per Fernando Simón, apunta a la tesi explicada per Boix i els altres experts, contradiu la línia argumental del govern espanyol i dona una resposta a prou dels interrogants que planteja l’auto del TC. El document inclou un annex, el número XI anomenat “Base Legal per a la Posada en Marxa de les Mesures Especials en Matèria de Salut Pública en el Context de la Grip amb Potencial Pandèmic” [12], aquest annex explica la vehiculació jurídica necessària per a tractar una pandèmia. Aquest no parla en cap moment de la necessitat d’aplicació d’un estat d’alarma. Doncs explica literalment que la llei Orgànica 3/1986 de 14 d’abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública [13], regula les mesures que poden adoptar les autoritats sanitàries competents de les diferents administracions davant situacions d’urgència o necessitat sanitària. Sobre aquesta llei, esgrimeix que: “Les mesures que la norma contempla, poden restringir els drets fonamentals recollits en els articles 17, 18 i 19 de la Constitució, relatius a la llibertat personal, inviolabilitat del domicili i llibertat de circulació (…) La Llei de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública, pel seu caràcter de norma orgànica, està dotada de rang suficient per a la seua aplicació directa per les Autoritats Sanitàries amb competència en matèria de Salut Pública, sempre que es donen els supòsits de fet que la norma contempla. És a dir, s’ha de satisfer la garantia de certesa i previsibilitat necessària para la restricció o privació d’un dret fonamental, tal com bé exigida per la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i pel mateix Tribunal Constitucional”.

És el mateix protocol de prevenció de pandèmies el marc de contingència al qual fa referència l’article citat del doctor Simón, que fa referència a la conveniència de l’aplicació de la LO 3/1986 de 14 d’Abril com a millor mecanisme jurídic per a decretar les mesures de confinament segons les línies d’actuació descrites al llarg del mateix protocol. És a dir, l’únic protocol sobre prevenció de pandèmies que existeix, en la línia del professor Boix, no recomana l’estat d’alarma com a via jurídica. Aquest document és l’únic Pla Nacional redactat per experts que explica com afrontar una crisi d’aquestes característiques.

Queda un últim punt del qual poques autoritats han parlat. La necessitat d’intervindre l’economia. Això es reflecteix en l’article 12.2 de la llei d’estat d’alarma, excepció i setge [14]: “En els casos previstos en els apartats c) i d) de l’article quart el Govern podrà acordar la intervenció d’empreses o servicis, així com la mobilització del seu personal, amb la finalitat d’assegurar el seu funcionament. Serà d’aplicació al personal mobilitzant la normativa vigent sobre mobilització que, en tot cas, serà supletòria respecte del que disposa el present article”. Doncs, l’estat d’alarma en l’article 4, apartat b) es preveu per a “Crisis sanitàries, tals com epidèmies i situacions de contaminació greus”. No obstant això la legislació ordinària també preveu aquesta necessitat. L’article 26.1 de la Llei 14/1986 General de Sanitat [15] té prou potestat jurídica per a la intervenció del mercat: “En el cas que existisca o se sospite raonablement l’existència d’un ]risc imminent i extraordinari per a la salut, les autoritats sanitàries adoptaran les mesures preventives que estimen pertinents, tals com l’embargament o immobilització de productes, suspensió de l’exercici d’activitats, tancaments d’Empreses o les seues instal·lacions, intervenció de medis materials i personals i altres que es consideren sanitàriament justificades”.

Malgrat això, que pot explicar la primera aplicació i les primeres pròrrogues, perd tota justificació a partir de l’inici de la desescalada, més encara des del 14 d’abril quan comença en l’àmbit laboral. En aquest punt, segons el protocol de 2006 no hi queda cap justificació raonable per a seguir prorrogant l’excepcionalitat constitucional, doncs les mesures d’intervenció de l’economia no han sigut ni molt menys més dures que les previstes per l’article 26.1 de la Llei 14/1986 General de Sanitat.

Per a concloure aquest article, l’aplicació de l’estat d’alarma no és l’única via legal acceptable i seria per tant una opció a triar, l’última opció des d’un punt de vista garantista i l’única des d’un enfocament de populisme punitiu. D’aquestes opcions, el document del 2006, recomana vehicular l’emergència sanitària jurídicament mitjançant la llei Orgànica 3/1986 de 14 d’abril, que pot complementar l’article 26.1 de la Llei 14/1986 General de Sanitat. Pel qual podríem afirmar que l’estat d’alarma no soles és un instrument inadequat jurídicament, a més és una fórmula no recomanada per l’únic protocol enfront de pandèmies del qual disposa l’estat espanyol.

Tal com assenyala en el vídeo d’À Punt el professor Boix, la prova més evident és que el mateix govern d’Espanya ha anunciat per veu de la Ministra Carmen Calvo que treballa en una reforma legal [16] (podríem dir-li provocadorament, pla B) per no haver de recórrer a l’estat d’alarma i mantindre les mesures de confinament. Reforma legal que argumenten durà massa temps en el cCngrés. Tot i això vehicular-la en el Congrés o establir-la per llei argumentada per l’emergència de la urgència sanitària és una qüestió de voluntat política i costaria un temps equivalent al de prorrogar l’estat d’alarma.

Denis Allso Moreno és estudiant de Ciències Polítiques i Gestió Pública a la Universitat Miguel Hernández