ARTICLES D’OPINIÓ IRRESPONSABLES I. Protocol Nacional de Prevenció de Pandèmies del 2006

Per Denis Allso Moreno

Aquest és el primer d’una sèrie d’articles que busquen analitzar la resposta institucional a la crisi del coronavirus per part de l’estat. Són el resultat de l’anàlisi creuat de les dades del Ministeri de Sanitat respecte de la pandèmia amb el Pla Nacional de Preparació i Resposta davant una Pandèmia de Grip. 2005 i 2006 del Ministeri de Sanitat.

Si el termini tradicional de treva mediàtica per a un govern és de cent dies, aquest ja ha sigut superat. Mai he compartit la tesi dels cent dies de cortesia, però superat aquest termini d’un centenar de jornades, el passat 19 d’abril, no hi ha opció a prorrogar cap cortesia, ni tan sols per estat d’alarma.

Deia Maquiavel: “No puc deixar de parlar de l’adulació que reina en totes les corts; vici sobre el qual els prínceps han d’estar sempre alerta, i que no es veuran lliures, sense prudència i de molta habilitat. (…) El millor arbitri que poden prendre els prínceps per a deslliurar-se dels aduladors, és manifestar que no els ofén la veritat; (…) El príncep prudent guarda un just terme mitjà, escollint homes savis per consellers, i permetent-los a ells soles que li diguen francament la veritat sobre les coses que els pregunte, i res més. (…) conduint-se de manera que totes les gents estiguen convençudes que amb quanta major llibertat se li parla; tant mes se li agrada”, així doncs, obeint el criteri del pare occidental de la ciència política, la millor forma de dilucidar com ha fet el govern la seua faena és fugint de l’adulació, però no de la veritat. I basant-nos en aquesta idea tan fundacional de la ciència política podrem acostar-nos a l’avaluació de responsabilitats polítiques.

Tornem al 31 de desembre de 2019; mentre el món celebrava la nit de cap d’any, Xina, va informar de l’aparició d’un brot de 27 persones diagnosticades d’afeccions respiratòries d’origen virològic. Batejat com a 2019-nCov. El 13 es va detectar el primer cas en Tailàndia. El 14 al Japó i el 21 als Estats Units. En la cloenda de la primera quinzena de febrer, dels prop de 470.000 infectats, al voltant de 500 eren de fora de la Xina. L’11 de març es va qualificar la malaltia de pandèmia per l’OMS. Entre principi de febrer i principi de març a l’estat espanyol sols s’havia tingut un cas a l’illa de la Gomera del primer brot asiàtic. El 10 de Febrer es va detectar el segon cas. Les autoritats sanitàries insistiren durant tot eixe temps que no hi havia perill. Així van negar-se, per exemple, a exigir suspendre el Mobile Congress de Barcelona. Va ser la mateixa organització qui ho va acabar fent. Ada Colau, Salvador Illa i Quim Torra [1] van queixar-se d’aquesta suspensió, al·legant que no hi havia riscos per a la salut pública, doncs a Espanya hi havia 2 casos registrats. Cap d’aquestes autoritats van mencionar tan sols el risc que vingueren contagis “de fora”. Era altra societat que vivia molt de pressa. Una societat “pre–Covid“. El 19 de febrer, el partit de Champions League València-Atalanta, segons l’OMS havia accelerat l’escampament del virus. El 23, quatre dies després, es van activar les alarmes en el nord d’Itàlia a passar en tres dies de 20 a 150 confirmats. Mentre ací vam trigar del 23 al 29 de febrer en acumular-se de 4 a 59 confirmacions. En el mateix espai temporal Itàlia va pujar dels 150 als 1128. L’OMS va publicar el 6 de febrer les recomanacions de distanciament social i va decretar l’alerta sanitària el 31 de gener.

Així encetàrem el mes de març amb tranquil•litat, 84 infectats i un deute públic acumulat en els darrers dos anys de 47.000 milions d’euros més (el que és el mateix que tot el deute públic acumulat del País Valencià). Férem mascletades a València, jornades del dia de la dona, el Congrés Aula 2020 a Ifema, esdeveniments esportius, festes i setmanes culturals universitàries, congressos i actes de partits polítics, etc. Aquells primers dies de març arribaren les dades preocupants d’infeccions. L’1 de març 84, el 2; 125, el 3; 169, el 4; 228, el 5; 282. El dia 1, Jérôme Salomon, director general de Sanitat de França demanava a la població francesa que mantinguera la distància social amb 100 detectats i 2 morts, el 3 de març el Centre Europeu per al Control i Prevenció de Malalties va remetre a Espanya, un informe demanant que es posen en marxa mesures de distanciament social [2], el que implicava evitar aglomeracions innecessàries i les primeres restriccions. Aquest dia la taxa de letalitat del coronavirus va arribar a l’1,3% amb el tercer mort i els 228 contagis. El govern va desatendre aquesta exigència del CECPM i la vida va continuar endavant. En aquest moment es van començar a sumar de 100 en 100 el nombre d’afectats del 4 al 7 de març. Fins que el 8 de març arribarem als 674 pujant un 57% de deteccions en un sol dia. El 9 la xifra va arribar fins als 1.231 contagis; aquesta setmana, del 9 al 12 de març es va preparar a la societat per a la situació de confinament ja coneguda. El 14 de març, amb 6.000 contagis es va decretar l’estat d’alarma. Va actuar el govern adequadament?

Per a resoldre aquesta qüestió, hem d’anar encara més enrere en el temps. L’any 2003, quan governava Zapatero. L’OMS va reunir tots els estats per a urgir-los i assessorar-los a preparar un pla de contenció en cas de pandèmia de grip [3]. Aquesta, al cas espanyol es va solidificar al “Pla d’actuació front una possible pandèmia de grip” que es va revisar a 2005 i 2006 instituint el “Pla Nacional de Preparació i Resposta davant una Pandèmia de Grip” [4]. Es pot trobar a la web de sanitat, aquests són protocols establits en cas de pandèmia de grip per a estar preparats en cas de crisi sanitària. Les accions es distribueixen en fases. La fase 6, en la qual ens trobem ara, es divideix en 4 nivells. L’1 és quan el virus no té infeccions conegudes en la UE (en aquest cas gener d’enguany). El 2 se subdivideix: 2.a: Un o més casos en la UE (28 de gener). 2b: Un o més casos a Espanya (31 de gener). El 3 en cas de brot confirmat a la UE; 3a: Fora d’Espanya (21-23 de febrer) i 3b: a Espanya (1-4 de març). El nivell 4 correspon a l’actual nivell: transmissió estesa per tota la UE (el 3 de març hi havia brots fins a 30 països). La categoria màxima atribuïda (3/3) és quan el virus té una letalitat superior a l’1%. En el nostre cas la vam superar (1,3%) el 4 de març amb 3 morts per 228 infectats, un dia després de l’avís del Centre Europeu per al Control i Prevenció de Malalties que es va desestimar. El document explica que amb aquestes xifres es podria estimar fins a un 30% de població ja infectada i no detectada.

El document descriu també què s’ha de fer en cada nivell d’aquesta fase. Durant la fase 5 (que correspondria al moment de la detecció fora de la Xina) s’haurien de preparar per a les mesures de la fase 6 a la totalitat dels centres sanitaris i de les infraestructures públiques per a prendre-les òptimament. El document adverteix que “el risc de propagació “persona a persona” a Espanya és elevat”. Fins i tot recomana la figura de “la declaració de pandèmia imminent” dins d’aquesta fase. A la fase 6, també s’expliquen les mesures a prendre amb un nivell 3a, 3b i 4 i una letalitat del 0,1%:

1-Mesures de distanciament social: restricció de viatges nacionals i internacionals,

2-Suspensió d’activitats presencials prescindibles.

3-Mesures de confinament social.

4-Mesures de limitació de l’activitat.

5-Mesures d’acció laboral.

6-Tancament d’espais i esdeveniments públics.

7-Recomanacions higièniques: rentament de mans, etc.

8-Mesures d’higiene respiratòria.

9-Utilització de mascaretes (amb molta insistència).

En conclusió: segons el protocol 2006 de prevenció de pandèmies que en condicions de normalitat s’hauria d’haver activat en aparéixer els casos de febrer des de la fase 1 fins a la 5, després de l’avís de l’OMS del 31 de gener i en arribar el 4 de març i l’avís de l’autoritat europea de control de malalties i l’1,3% de letalitat en Espanya s’hauria d’haver-hi activat el nivell màxim de la fase 6, el que implica el confinament i les mesures preses el 14 de març. Aquestes mesures haurien d’haver estat preparades a tots els centres sanitaris i de treball des de gener segons el mateix text tècnic.

El ministeri de Sanitat sempre, segons el verificador de notícies Newtral [5], assegura que aquest protocol no és vàlid per a afrontar aquesta pandèmia concreta, argumenten que cada pandèmia requereix un pla específic. Malgrat això només cal llegir-lo per a comprovar que és el full de ruta que parcialment s’està seguint, puix semblen molt pareguts els criteris de transmissibilitat entre la Covid-19 i una grip comuna. Tot i no ser el mateix tipus de virus, sí que és prou semblant encomanament. Aquest article de Newtral es limita a exposar la postura del ministeri de Sanitat sense argumentar-la. El document en tot moment parla de virus de classe gripal, així i tot, les característiques de la pandèmia descrita en aquest són idèntiques a les causades per la pandèmia.

Aquesta versió que el govern ha donat a Newtral es contradiu amb el que Joan Ramon Villalbí, de la junta directiva de la Societat Espanyola de Salut Pública va admetre a La Veu de Galícia. Segons aquesta font el Centre de Gestió d’Emergències Sanitàries estaria fent servir el protocol 2006 com a guia actualment.

New England Journal of Medicine [6] a 2 de març publicà un treball divulgatiu sobre les diferències entre la grip, el Coronavirus, MERS i SARS pel que fa a la transmissibilitat seria precisament una relativament superior a les altres malalties, entre 2,2 i 2,68. La de la grip comuna era d’un 1,5. L’article de Newtral llevant-li importància a l’existència del Pla Nacional a més a més a més hi té contradiccions i nombroses inexactituds que denoten una carència d’anàlisis: menciona informes posteriors al de 2005-2006, com un del 2009 enfront del H1N1 i altre dedicat al Zika. Els protocols del pla d’H1N1 remeten al protocol 2005-2006 i el pla del Zika, tot i tindre una transmissibilitat totalment diferent i explicar uns protocols d’actuació diferents, també recomana l’annex jurídic del protocol 2006 per a les mesures d’emergència sanitària.

L’última menció oficial del govern d’Espanya al pla de 2006 contradiu la versió de Salvador Illa i data del 10 de febrer de 2020: un document informatiu anomenat “Capacitats sanitàries militars en la prevenció i lluita front emergències epidèmiques” [7], sotasignat per Alberto Cique Moya i l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics (entitat pública que depén directament del ministeri de defensa i desenvolupa estratègies de cooperació interministerial) on explica: “Així, en el cas espanyol, el Ministeri de Defensa figura com un actor principal en els comités de direcció i consultius, incloent-hi als membres de les Forces Armades dins del grup de servicis essencials” i hi ha una nota al peu que argumenta aquest paper per part del ministeri citant el pla nacional del 2006 argumentant que aquest protocol atorga a Defensa aquestes competències en una malaltia virològica que esdevinguera pandèmia fora aquesta una grip o d’altre tipus.

Les descrites al document expliquen detalladament mesures molt semblants a les adoptades a tots els països europeus, difereixen però d’altres mesures preses pel govern espanyol. En aquesta sèrie d’articles des de l’òptica de les ciències polítiques i la Gestió Pública analitzaré el contingut d’aquest protocol i ho posaré en contrast amb les mesures adoptades per les administracions. En els pròxims articles parlaré de la idoneïtat jurídica de l’Estat d’Alarma, la limitació de moviments, les fases de desescalada, altres països del món i el protocol 2006, mascaretes, el món del treball en temps de Covid des dels metges fins als falsos autònoms, el 8 de març, la culpabilització social i la política des del punt de vista de l’anàlisi dels documents oficials del ministeri de Sanitat.

Denis Allso és estudiant de Ciències Polítiques i Gestió Pública de la Universitat Miguel Hernàndez.