10 CLAUS RÀPIDES PER A ENTENDRE LES ELECCIONS EUROPEES

Per Adrià Sisternes

Les eleccions europees d’ahir diumenge no només determinen la composició del Parlament Europeu per als pròxims 5 anys. També serveixen com a baròmetre polític arreu del nostre continent. Comprendre’n els resultats des d’una perspectiva valencianista és clau per anticipar els reptes i les oportunitats del sobiranisme valencià en l’escenari polític que dibuixen aquestes eleccions. Caldrà analitzar-ne amb deteniment els detalls durant els dies vinents. Servisquen aquestes 10 tesis com una lectura ràpida i sintètica dels resultats per convidar a la reflexió valencianista.

1. El Parlament Europeu s’escora a la dreta. Les eleccions donen com a resultat un Partit Popular Europeu reforçat, que ha assumit -parcialment o total- l’agenda de l’extrema dreta en qüestions de migració, seguretat o acció contra el canvi climàtic. L’extrema dreta triomfa en França, Àustria, Alemanya o Itàlia i trau els millors resultats de la història, però la tendència no és homogènia ni transversal arreu del continent. A Portugal, Polònia o Països Baixos, els seus resultats han estat inferiors del que s’esperava. Així, aquests resultats semblen tenir millor diagnosi en clau estatal que no pas paneuropea.

2. El terratrémol ultra tindrà poc d’impacte en la conformació de la nova Comissió Europea. L’europeisme bipartidista reté la majoria parlamentària malgrat l’ascens de l’extrema dreta i podrà governar amb el suport de liberals i verds. Von der Leyen i Weber (PPE, 184) confirmen que buscaran reeditar el pacte amb socialistes (139) i liberals (80), sumant-hi probablement els verds (52). Els progressistes i demòcrates d’S&D i els liberals de Renew no semblen disposats a pactar amb l’ECR de Meloni, la qual cosa deixa poc de marge a la formació de majories alternatives. S’obri una finestra d’oportunitat interessant per als Verds i per a l’Aliança Lliure Europea que, tot i la pèrdua de 18 escons, poden ser decisius en la conformació de majories parlamentàries i, per tant, en l’agenda de la Comissió Europea per als pròxims 5 anys.

 3. Compromís recupera la representació al Parlament Europeu. La fita es produeix en una legislatura en què es debatrà el nou marc financer plurianual, la nova política agrària comuna i els plans de reindustrialització europea. La coalició taronja i el seu eurodiputat, l’exconseller Vicent Marzà, tenen un triple repte. A saber, el de rendibilitzar la seua presència a Brussel·les pel que fa als interessos dels sectors productius i de la societat civil valenciana, el d’optimitzar els recursos materials i immaterials de la institució per al benefici de les estructures locals i de País de Compromís, danyades després de les eleccions municipals i nacional del darrer 2023, i el de dibuixar un itinerari nou a un dels actius polítics més rellevants de la coalició, com ho és l’exconseller Marzà.

4. Sumar no suma. El Partido-Ministerio, els fitxatges estrella sense cap legitimació democràtica, la manca de funcionament transparent, l’absència d’arrelament al territori, el menyspreu i la tutela a les forces integrants de l’espai i a les seues militàncies o l’exhibicionisme de la pugna amb Podemos són només algunes de les causes que confirmen l’enfonsament electoral de Sumar. La formació de Yolanda Díaz obté el 4,65% del vot estatal en unes europees que feia temps que havien pres la forma de primàries per mesurar la força d’ambdues formacions dins l’esquerra espanyola.

5. En relació amb els punts 3 i 4, Compromís obté el seu eurodiputat amb menys percentatge de vot que l’obtingut l’any 2019. En els darrers comicis europeus, Compromís va obtindre 193.506 vots en solitari, un 8,43% del vot, però el repartiment d’escons va deixar el seu candidat fora del Parlament Europeu. L’any 2024, Compromís obté veu directa a l’Eurocambra amb 150.142 vots i el 7,63% dels vots. Comparar ambdues dades és, però, arriscat: en 2019, Compromís formava part del Consell de la Generalitat, les eleccions europees coincidien amb les municipals i la coalició no havia patit encara el desgast polític, mediàtic i electoral que vindria durant la segona legislatura de govern. Amb tot, la paradoxa està servida: per un costat Compromís aporta el 18,5% dels vots totals de la candidatura estatal de Sumar, molt per damunt del pes poblacional del País Valencià; per un altre, els vots obtinguts al País Valencià no haurien sigut probablement mai suficients perquè Compromís haguera tret un eurodiputat en solitari. Així, la conveniència o no d’haver concorregut amb Sumar a les eleccions europees no sembla tenir una interpretació unívoca en el sí del valencianisme. Lluny d’anàlisis pausades sobre la complexitat d’aquestes dades, algunes lectures dels resultats semblen buscar la confirmació d’apriorismes per tal de justificar convenciments orgànics preestablerts al si de Compromís. Del reconeixement de la capacitat de negociació de la direcció als retrets per no haver concorregut de la mà d’Ara Repúbliques. Els pròxims mesos veuran tota classe d’interpretacions interessades dels resultats d’aquests comicis, especialment abans del congrés de Més previst per a la tardor d’aquest mateix any. El ben cert és que hi ha una certa sensació d’esgotament i de ferides no curades al si del partit-moviment valencianista i poca voluntat aparent de les parts de buscar una diagnosi compartida, lluny de retrets i meliquismes.

6. Ara com ara, el projecte de construcció nacional i popular del País Valencià passa necessàriament per enfortir Compromís. La coalició Ara Repúbliques, on hi ha Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), passa de 12.388 a 8.457 vots, un 0,43% del vot. Junts -on concorria l’històric líder del nacionalisme valencià, Pere Mayor- no supera els 2.650 vots a tot el País i es queda amb el 0,13% del vot. Demòcrates Valencians no té ni 800 vots (0.04%). Cap projecte de País no es pot construir ara mateix sense Compromís. Més enllà de circumscripcions úniques i d’eleccions municipals, els partits esmentats -i en especial, ERPV- haurien de revisar els efectes de la seua estratègia política en comicis nacionals en la construcció nacional del País Valencià.

7. Les esquerres nacionalistes de Bildu i BNG són, però, clau. La coalició d’Ahora Repúblicas revalida els 3 eurodiputats de 2019, es posiciona com a quarta força estatal i obté millor resultat que Sumar o Podemos. Els Comuns obtenen molt menys vot en Catalunya que Esquerra Republicana de Catalunya, i fins i tot menys vot que Podem (4,3%, 14,81% i 4,6%, respectivament). Aquestes dades apunten a la urgència de normalitzar relacions entre Esquerra Republicana de Catalunya i Compromís, en relació d’igual a igual i sense la intermediació d’ERPV. La bona sintonia en les relacions entre Podemos i les forces sobiranistes (ERC, EH Bildu i BNG) recolzen també esta tesi. Compromís ha de reconstruir i completar les seues aliances actuals, reduïdes als partits de la CHA i Nueva Canarias després de la descomposició de l’anomenat Acord del Túria i de la concurrència d’Ara-Més en la coalició d’Ara Repúbliques.

8. Esquerra Unida es queda per primera vegada sense representació al Parlament Europeu, després que aquesta fora relegada al quart lloc de les llistes de Sumar. L’acceptació d’aquest quart lloc per part d’Izquierda Unida va ajornar el malestar dins de la federació fins després de la campanya, però el fet de no haver aconseguit el quart escó fa preveure un distanciament encara més gran entre el nucli dur de Yolanda Díaz i la direcció d’IU. Dirigents de Más Madrid, formació que havia sigut col·locada en la cinquena posició, també han fet dures crítiques públiques a la direcció de Sumar. No debades, les aportacions principals al vot estatal de Sumar venen principalment de Madrid (19’88%), el País Valencià (18,5%) i Andalusia (18,2%), territoris on Más Madrid, Compromís i Izquierda Unida tenen històricament bona implantació. Siga com siga, al País Valencià Esquerra Unida tampoc va ser capaç de franquejar la barrera del 5% per tenir representació a Corts Valencianes en les últimes eleccions de 2023. Hi ha espai en el marge esquerre del PSPV-PSOE per construir un instrument més ample i potent. L’experiència del primer Compromís ens convida a reflexionar-hi.

9. El valencianisme ha de bastir urgentment una estratègia d’implantació al sud del País Valencià. Els comicis europeus són l’enèsima mostra que l’acceptació social del projecte polític que representa Compromís és asimètrica al llarg i ample del nostre País. Mentre que a la demarcació de València el vot de Compromís-Sumar se situa en el 8,89% i a la de Castelló, en el 7.27%, a Alacant el percentatge de vot registrat és del 5,63%. En algunes poblacions com en Alacant, Sant Vicent, El Campello, Mutxamel o Busot, Se Acabó la Fiesta obté millors resultats electorals que la marca Compromís-Sumar, fenomen que opera també en municipis de la demarcació de València i de Castelló. Sense caure en excessives simplificacions, resulta imperatiu per al valencianisme enfortir l’estat de salut del projecte en l’àmbit municipal i dissenyar un projecte polític que s’adeqüe a la realitat específica de les comarques del sud i de l’interior del País Valencià. No tant per les conseqüències que tindria traslladar el resultat de les europees a les municipals -extrapolació que no té cap base científica- sinó més bé perquè la campanya de Compromís-Sumar ha estat marcada per la dificultat de mobilitzar col·lectius locals i d’arribar també a persones no convençudes. 

10. L’audiència social, clau per a mobilitzar electorat abstencionista. Se Acabó la Fiesta, la formació de l’agitador de bulos Alvise Pérez és la gran sorpresa de la nit electoral. A falta d’una anàlisi rigorosa i pausada dels perfils de votants que s’amaguen darrere dels més de 800.000 vots de la formació, hipotetitzem que el partit ha estat capaç de mobilitzar una combinació de masses fascinades per l’autoritarisme a la Bukele, conspiranoics (antivacunes, terraplanistes), gamers i criptobros que no se sentien apel·lades per cap altre partit polític. Els límits ideològics de VOX ressonen amb la seua incapacitat de convertir-se en una gran ultradreta populista com sí que ocorre amb alguns dels seus socis europeus. En qualsevol cas, l’experiència subratlla una vegada més la importància de l’anàlisi massiva de dades digitals per construir sentiment d’adhesió i pertinença als valors del valencianisme.

Adrià Sisternes és membre de la Fundació Nexe. Ha treballat com a coordinador de l’Aliança Lliure Europea i és el secretari de política internacional dins l’executiva de Més-Compromís.