12M: RETRAT D’UNES ELECCIONS AMB ESCENARIS INCERTS

Per Pau Barrachina Enrique

Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 12 de maig estaven probablement marcades com unes de les que albergaven més rellevància de la sèrie de comicis de l’actual cicle electoral, que començava el passat mes de febrer amb les eleccions a la Xunta de Galícia i que acabarà amb les eleccions al Parlament Europeu del pròxim mes de juny, després d’haver passat per una cita amb les urnes també a Euskadi. Després d’una jornada electoral que ja s’anunciava frenètica des de primera hora del matí amb l’incident que va deixar sense trens de rodalia a la ciutat de Barcelona, entre d’altres, l’escenari que va deixar esbossat el resultat de les eleccions a Catalunya va deixar plantejades incerteses, alhora que resolia qüestions que feia setmanes i setmanes que estaven a debat entre l’opinió pública.

Després de l’empat tècnic que va succeir als comicis de 2021, on el PSC, ERC i JxCat aconseguien 33, 33 i 32 escons respectivament, les tendències dels tres grans candidats que es proposaven com a favorits a l’inici de la campanya van acabar sent molt diferents entre elles, deixant al Partit dels Socialistes de Catalunya com a guanyador de les eleccions amb 42 escons, seguit de Junts amb 35 i, finalment, Esquerra Republicana de Catalunya, que en recollia 20. Per la part inferior de la taula, el Partit Popular es va fer amb 15 parlamentaris, arreplegant quasi amb totalitat el vot del ja extint Ciutadans, Vox es va mantenir amb els 11 que va obtenir en 2021 i els Comuns-Sumar i la CUP feien una davallada, quedant-se amb 6 escons el partit encapçalat per Jèssica Albiach i amb 4 el liderat per Laia Estrada. Un dels altres titulars de la nit el protagonitzava, sense dubte, l’extrema dreta nacionalista, Aliança Catalana, a l’interrompre a la cambra catalana amb 2 parlamentaris, un per la circumscripció de Girona i altre per la de Lleida.

Ara bé, a l’hora d’analitzar l’èxit o fracàs dels candidats a presidir la Generalitat, és necessari parlar d’expectatives, de tendències i no només de resultats. La carrera electoral, que pareixia tenir tres protagonistes a l’inici de la campanya, va acabar representada per una dicotomia ben diferenciada: Illa o Puigdemont. Mentre el PSC, de la mà de Salvador Illa, va ser capaç d’aconseguir encapçalar el pòdium aglutinant vot al voltant d’una estratègia que buscava la transversalitat de l’elector, i mentre el candidat de Junts, Carles Puigdemont, articulava la seua campanya presentant-se com a garant de l’essència independentista, el candidat d’ERC va estar relegat a un segon pla, centrant-se en una gestió al capdavant de la Generalitat que no li va assegurar en cap cas l’èxit.

Així i tot, el paper d’Esquerra Republicana després de conéixer el resultats finals ha tornat a agafar rellevància en un gir que podia preveure’s a l’atendre als últims sondejos i estimacions. El paper d’ERC passa per convertir-se de sobte en un actor essencial de cara als mesos vinents. El partit encapçalat per Aragonés passarà de presidir la Generalitat a ser la clau del pròxim govern català. Ara bé, ¿quines possibilitats de formar un executiu existeixen al saber com quedarà configurat el Parlament?

Doncs, a l’hora de començar a dibuixar escenaris cal tindre en compte dos lògiques: d’una banda, l’eix esquerra-dreta i, d’altra, la lògica nacional, és a dir, a grans trets, el caràcter sobiranista (o no) dels mateixos partits. Abans de la jornada d’ahir, pareixia que existiren dos grans possibilitats, una que passava per l’articulació d’una majoria independentista, responent a la lògica nacional, i altra que passava per l’eix ideològic, amb la possibilitat d’un govern tripartit format per PSC, ERC i els Comuns-Sumar. Descartant el primer escenari (els partits nacionalistes sumen entre ells 61 parlamentaris, perdent així una majoria absoluta en la cambra que ostentaven des de feia 44 anys) i veient que la suma de les tres forces d’esquerres suma exactament 68 escons, el mínim per obtenir una majoria absoluta, l’única possibilitat de formar govern seria amb la conjunció de les tres forces mencionades. Així, per tant, l’únic eix que podria permetre un govern,tenint en compte els resultats actuals, hauria de respondre a la lògica ideològica i no a la nacional.

Tot i això, la victòria d’Illa, igual que va ocórrer en 2021, no garanteix la seua investidura com a president de la Generalitat. Esquerra Republicana de Catalunya, encara que no ha negat la possibilitat del pacte, tampoc ha confirmat explícitament el seu suport a un potencial govern. Des del PSC saben, per experiències prèvies, que la negociació amb els republicans no seria senzilla i que aconseguir el seu suport sembla més bé complex. El partit que ha governat la Generalitat en l’última legislatura no té una situació gairebé fàcil davant de la impossibilitat de conciliar el manteniment de les seues aspiracions republicanes amb la seua voluntat d’aprofundir en la implantació de l’agenda social. Mantenint dilemes i contradiccions, els resultats també deixen oberta la porta a la possibilitat d’un govern de PSC i Comuns-Sumar sense consellers d’ERC, suportant-lo des de fora, tot i la dificultat de l’escenari.

Pau Barrachina Enrique és periodista per la Universitat Jaume I de Castelló i analista polític i electoral per la Universitat Carlos III de Madrid.