A PRÒPOSIT DEL TERME “ZORRA”

Per Irene Ballester Buigues

L’art i la cultura visual que ens envolta ha sigut cruel amb les dones. Escrita, expressada i representada des de paràmetres patriarcals, els cossos de les dones han sigut objectualitzats i sexualitzats per al gaudiment d’una mirada masculina que ha dominat el relat del discurs i de la representació. I tenim molts exemples. Els genis de la intel·ligència suprema ens han ensenyat que són masculins, tot el contrari que els insults, els quals provoquen ofenses i que en la gran majoria dels casos, són femenins. Sabem que l’insult és un acte ofensiu realitzat mitjançant paraules dolentes que en la majoria de les ocasions tenen a veure amb la vida sexual de les dones, i és que un dels privilegis patriarcals ha sigut el de la construcció social de la virginitat, un arrossegament que ens ha carregat de culpa, de pecat, de molts tabús i que sobretot ens ha paralitzat sota el concepte de puresa.

El pintor Tizià entre l’any 1565 i l’any 1570 realitzà una pintura que hui a l’actualitat es conserva a la National Gallery de Londres mitjançant la qual escenificà les tres edats de l’home sota el títol L’Al·legoria de la prudència. La prudència, històricament inexistent per negativa i ambiciosa en les dones, és el que s’espera d’un bon governant que actue des de l’honradesa, amb moderació i de manera justa al llarg de la seua vida perquè la maduració per a ells suposa intel·ligència i experiència que controla. Res a veure en les representacions que al llarg de la història de l’art pintors com Hans Baldung i Klimt, també han fet de les tres edats de la dona representades depenent de l’edat fèrtil en la qual es trobaren.

Tizià per representar les tres edats de l’home decidí fer-ho inspirant-se amb els membres masculins de la seua família. Tres generacions i tres moments del esdevenir  humà i masculí amb els quals un jove representat pel seu net Marcus, apareixia acompanyat per un gos, el considerat el millor amic de l’home i el més fidel; un home d’edat madura, barbut i probablement el seu fill de nom Horaci, es trobava acompanyat per un lleó en el centre de la composició com el rei del ramat, ja que per això es considerava que estava en la millor edat per a governar, mentre que l’home major, ja en la senectut i quasi en penombra, probablement un autoretrat del mateix pintor Tizià, apareixia acompanyat per un llop, animal caracteritzat per la seua astúcia, amb un bon sentit de l’olfacte i de l’audició. Una inscripció en llatí ens deixava el següent missatge: “Des del passat el present actua amb prudència; en el futur no hi ha maldestres accions”. Una vegada més, amb les tres edats de l’home junt amb les virtuts corresponents dels animals de sexe masculí, es reflectia el pas del temps com a exemple de maduresa, junt amb la genealogia del pater familias de la que ens han privat a les dones, i que nosaltres, i des del feminisme, hem hagut de reconstruir. No és estrany per tant que Tizià represente al seu fill i al seu net, transmissors del seu llegat familiar, i no a la seua única filla de nom Lavinia qui arribà a posar en diferents moments per al seu pare i que morí de part en 1560. D’ella pràcticament ja no sabem res més.

Encara que l’art siga el nexe conductor d’aquest article, el motiu de la reflexió que l’acompanya és degut al fet que el que passat dissabte 3 de febrer, dia en què gran part del País Valencià celebrava la festa i el porrat de Sant Blai, el grup Nebulossa d’Ondara, població de la Marina Alta, guanyava el Benidorm Fest amb la cançó “Zorra”. L’alegria desbordada es va mesclar molt prompte amb les crítiques rebudes per part d’un sector del feminisme que sols veu en la paraula “zorra” un insult i no un crit d’empoderament. Però anem per parts. La lletra de la cançó diu el següent:

Si salgo sola, soy la zorra
Si me divierto, la más zorra
Si alargo y se me hace de día
Soy más zorra todavía
Cuando consigo lo que quiero (zorra, zorra)
Jamás es porque lo merezco (zorra, zorra)
Y aunque me esté comiendo el mundo
No se valora ni un segundo

De fet, m’atreviria a dir que en aquestes lletres totes ens podem sentir identificades perquè insults respecte a la nostra vida sexual, de les nostres parelles o no, hem rebut, ja que passives, abnegades i silenciades, és com el patriarcat encara ens continua volent. Però tornem a l’art. Un dia del mes d’agost de l’any 1999, la ciutat de Lima, al Perú, es despertà completament empaperada amb uns cartells amb els quals tots els col·lectius feministes tampoc estigueren d’acord. Els cartells deien el següent: “Si caminas por la calle y te gritan perra…tienen razón porque te pusiste una falda muy corta y traicionera”; “Si dos chicos dicen que eres una perra, tú te lo has buscado por calentar a uno de ellos o a los dos”; “Si tu ex te dice perra, está en su derecho: está dolido porque  lo dejaste”. Aquestes frases, amb les quals una vegada més les dones ens podíem sentir identificades de manera dolorosa, estaven acompanyades per una imatge d’una gossa, sense pedigrí, mirant-nos descaradament junt amb un correu electrònic on ens podíem adreçar per narrar els moments en què havien patit la violència de les frases escrites. Res a veure amb la representació i els valors que el gos caracteritzava les virtuts del net de pintor Tizià. Els cartells estaven signats per Natalia Iguiñiz, artista de reconeguda trajectòria feminista i Sandro Venturo, membres del col·lectiu Laperrera. Una vegada més, un insult misogin ens qüestionava per no deixar-nos indiferents…¹

El malestar que suscità el treball de Natalia Iguiñiz i Sandro Venturo és el mateix que s’ha derivat de la cançó guanyadora del Benidormfest perquè en els dos casos la nostra atenció ha recaigut únicament en dos insults misògins: “perra” i “zorra” (gossa i rabosa) respectivament. Insults que sabem que totes les dones en algun moment de la nostra vida hem rebut perquè la identitat femenina ha sigut construïda per al patriarcat des de la dicotomia de verge i puta. No hi ha terme mitjà. No obstant això, el feminisme avança, tal com el llenguatge també ho ha fet, encara que l’evolució no ha transcorregut en paral·lel, i un clar exemple ha sigut l’entrada, ja tard, del terme feminicidi l’any 2014 al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, quan era un vocable ja utilitzat per denunciar els assassinats de dones a Ciutat Juárez (Mèxic) des de l’any 2001. D’altra banda, el feminisme ens ha donat ferramentes per poder desconstruir el llenguatge i alliberar-nos del seu pes excessiu d’estructura dominadora i moralitzadora, seguint els plantejaments de la filòsofa Judith Butler exposats al seu llibre Lenguaje, poder e identidad publicat l’any 2004. Per a mi fou molt clarificador descobrir-ho mentre estava realitzant la meua tesi doctoral, perquè em permeté adonar-me que de mi també depén, des del meu posicionament feminista, que les paraules deixen de ferir-me com si es tractara d’un dolor físic o d’una ferida. Per tant, primer Natalia Iguiñiz i Sandra Venturo, i ara Nebulossa amb la seua cançó “Zorra”, el que han fet és interpel·lar-nos en un espai públic i en un context diferent allunyat del llenguatge de l’odi, des d’on ens conviden a qüestionar-nos els estereotips patriarcals i misògins viscuts i patits. És així com “Zorra” de Nebulossa ens proposa alliberar-nos de la norma establerta  en els nostres cossos mitjançant la pràctica de la repetició d’un insult misògin en un espai de diversió i que res té a vore en els enclaustraments masclistes, involucrant-nos, per tant, en un nou espai polític que apel·la a una desactivació i a un canvi, i on la reacció ha de ser totalment diferent perquè la desconstrucció es produïsca.

“Zorra” pot ser un himne feminista o no, cadascú que trie, però cantar-la i ballar-la s’ha convertit en un acte subversiu amb el qual neguem i ens allunyem de les molèsties i del dolor que ens ha ocasionat el patriarcat i que ha limitat i continua limitant els nostres drets. Té un missatge encoratjador perquè rebenta el poder masclista de la paraula i a mi això m’agrada perquè ve a dir-nos que després de l’apropiació de l’insult i de desconstruir el llenguatge de l’odi des de la desobediència, s’obri la possibilitat de ser una altra, tingues l’edat que tingues, i això Mery Bas, la seua cantant, ho sap molt bé, la qual cosa suposa per a ella i per a moltes, com diu la cançó: estar en el millor moment.

[1] Ballester Buigues, Irene: El cuerpo abierto. Representaciones extremas de la mujer en el arte contemporáneo, Ediciones Trea, Gijón, 2012, p. 187-190

Irene Ballester Buigues