Bonsenyal o una rosa de paper

El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats

Vicent Andrés Estellés

El nom de les coses; sobretot, la importància que els donem. Els noms, que són una forma de compartir amb la resta el significat d’una cosa, de fer-la existir a la seua particular manera a través del reconeixement que els altres li donen, d’eixa determinada forma. I l’espai, que s’organitza amb significants i amb noms que els nuguen amb els seus significats, que són una expressió total i única de l’element que vol ser, finalment, nomenat. 

Nomenats, sí; correctament, també. Amb este propòsit va nàixer Bonsenyal, l’aplicació que arreplega noms i noms de geografies i llocs ancorats a vivències: a una llengua, sempre. Bonsenyal és una ferramenta que aquells i aquelles que li han donat ús han modelat a la seua manera. La majoria l’han utilitzat per denunciar retolacions públiques de toponímia indegudament en castellà. Del seu poble, de la seua ciutat, dels llocs amb el qual el nom, el que el defineix tal com és, no hi és.

També, molts, n’han canalitzat la retolació i senyalística de llocs públics sols en castellà. Que hi són sense els noms que fan existir els espais des de la particular manera amb què la gent els ha concebut ací, i sols ací. 

I també, amb Bonsenyal, s’ha forjat indignació: per denunciar retolacions amb errades ortogràfiques, algunes en un valencià deliberadament incorrecte, o perquè el valencià era relegat en la retolació a segona o tercera base o finalment per traduccions de llocs innecessàries. Hi ha també dos incidències emotives, que denuncien àudios (en ascensors, altaveus, estacions) que no s’escolten en valencià. És la recerca, al capdavall, de l’emoció absent d’escoltar les paraules com ho són per als que les coneixen. 

És una indignació lògica: furtar a una població els noms de l’espai amb què s’identifiquen, que hi són propis i genuïns, és indignant. Bonsenyal té el propòsit d’introduir un poc més de justícia pública, de civisme en els noms, per a ser capaç de dir-los de nou, de què els entenguem, que siguen nostres de nou i compartits per fi per tothom.

I ja van al voltant de doscentes incidències lingüístiques rebudes que denuncien retolació incorrecta, provinents de les persones més diverses, unides totes, però, en la voluntat manifesta de nomenar, i de saber que els altres també nomenen, amb el nom que comparteixen, amb les mateixes paraules que fan honor a la llengua que els va dur al món. D’eixes doscentes incidències, ja un poc més de la meitat estan resoltes o en procés de resolució. 

I sembla que va per bon camí i esdevé popular, perquè els noms que volen tornar a ser-lo  públicament són cada cop més: en els passem entre nosaltres en esta tasca col·laborativa, de mà en mà, per tot el poble. Eixe és l’objectiu.

Joan Pelegi és estudiant de Ciències Polítiques i col·laborador del Lab d’Identitat i Cultura