CANVI CLIMÀTIC. I SI MILLOR PARLEM DE JUSTÍCIA SOCIAL?

17/10/2022

Pobresa

Dones rurals

Justícia social

Sobirania energètica

GreenLab

Sostenibilitat

Interseccionalitat

Cures

Canvi climàtic

igualtat

Per Anna Perpinyà i Saragossà

 

Hui (dia 17 d’octubre) és el dia internacional contra la pobresa. Els dies internacionals són una forma de l’ONU de cridar l’atenció sobre problemes que afecten a tota la humanitat. Cada dia es dedica a diversos temes, com ara dissabte passat, que va ser el dia de les dones rurals, entre altres temes; o la setmana vinent, que tindrem el dia contra el canvi climàtic.

 

Aquestes dates ens permeten posar el focus sobre una problemàtica concreta, en un grup social especialment vulnerable o una situació d’injustícia o, simplement, per fer visible alguna cosa. I està molt bé, sens dubte ens ajuda molt a conscienciar sobre qüestions difícils, però també, d’alguna forma, ens fa que cada dia ens fixem en un tema de forma aïllada i, potser no fem la suma de problemes, no veiem que és una sola la problemàtica, que és la lluita pel bé comú front a la depredació d’uns pocs, que és un esforç per humanitzar les polítiques, per protegir les persones i el planeta enfront de interessos econòmics egoistes contra els quals cal la força col·lectiva.

 

En un món a base de tuits i reels, on la frivolitat mediàtica i la rapidesa amb la qual canviem el focus d’atenció, és difícil trobar moments per aprofundir-ne, per fer una mirada ampla i per interconnectar tots aquests problemes i veure que en són versions d’aquest, que es tradueix en què vivim una vida insostenible, allunyada de la imprescindible harmonia amb la terra i la justícia social, un món on totes les persones puguem tindre l’oportunitat d’una vida digna.

 

Potser la missió d’estos dies hauria de ser no sols posar el focus sinó fer-nos veure la diversitat de les situacions en les quals les persones ens trobem, enfocar-nos en la complexitat de les accions i ajudar-nos a tindre una visió calidoscòpica per tal de prendre decisions correctes. Ens hauria d’ajudar a incorporar la interseccionalitat als problemes, és a dir, mostrar com la suma de les problemàtiques genera una situació més greu que la simple addició de problemes.

 

La complexitat dels problemes però, no ens ha de fer defugir-los. Seguint amb les efemèrides, ser dona rural al País Valencià o a Nicaragua és ben diferent, tot i les diferències, la lluita és compartida, es tracta de recordar que les tasques imprescindibles, les que sostenen la vida, són les que es fan cada dia a cada poble, les que conreen o van per aigua, les que mantenen els boscos o tracten de viure del ramat de forma sostenible, les que emprenen i generen llocs de treball al seu poble. Una forma de vida que és la clau de la lluita contra el canvi climàtic.

 

Perquè mentre no entenguem què significa tot açò, ens serà molt difícil revertir una situació tan crítica com la que patim a causa de la nostra forma de vida. L’estiu de calor que hem passat, els incendis, les tronades devastadores, tot això és el final, són els efectes nocius per a les persones, però el principi, la causa primera, és que la nostra manera de viure no funciona, que hem de reconnectar-nos amb la terra. Per això, cal posar el focus en com revertir aquesta situació, anar a l’inici de tot i fer polítiques que ajuden a canviar la forma de viure, com donar suport a les dones rurals, que és una manera de fomentar viure la vida en harmonia amb la terra. En aquest sentit el govern valencià ha posat en marxa just aquest dia 15, el 1r Pla estratègic per a la promoció de les dones rurals, començant així, no sols a reconèixer la seua tasca fonamental sinó també a treballar en la promoció de polítiques sostenibles, des del feminisme.

 

Les dones rurals no sols són cabdals, també són un símbol de com cal revertir la jerarquia social. Ens cal seguir posant la vida i les persones al centre de les polítiques públiques, les cures i la sostenibilitat com a eixos econòmics i la felicitat, la inclusió i la diversitat com a valors essencials. La nostra societat ha de canviar per poder revertir el canvi climàtic. Hem de canviar per poder sobreviure i per viure millor.

 

El canvi climàtic l’hem d’aturar des de les institucions globals i, sobretot, locals. Hem de posar l’accelerador dels ODS a casa nostra, sense més excuses. Cal deixar de perdre el temps i diners en models que aposten per grans infraestructures grises (i obsoletes), pel formigó i per les butxaques de grans empresaris.

 

Cal tindre clara la sobirania energètica com l’única forma sostenible d’eixir de la pobresa energètica i al mateix temps, no seguir contaminant la terra. Cal deixar de donar diners a qui pretén seguir embrutant el planeta. Cal posar la mirada en allò local, en el foment de la sobirania alimentària. En la intel·ligència col·lectiva.

 

Cal fomentar econòmicament, des de les polítiques públiques, l’agricultura, la ramaderia i la pesca sostenible i també les cures, la cultura i el medi ambient com a sectors productius de primer ordre. En definitiva cal apostar pel model econòmic que pose tot açò en el centre, sense mitges tintes. No es pot donar suport a l’ampliació del port de València un dia, i a l’altre, dir que estem potenciant l’economia circular, fomentar el transport públic i les bicicletes però deixar que els macro-creuers continuen venint a les nostres costes a contaminar-ho tot. No es poden fer tarifes econòmiques per als trens i després no donar servei, ni posar més unitats, ni més trens… Calen polítiques més valentes.

 

Com he dit al principi, no és gens fàcil, és complex i per això ens hem de posar-hi. Eixir de determinada forma de vida que alguns ens han fet creure que era l’única, requereix reflexió, gosadia i sobretot d’una mirada nova, un mirada on la innovació -social, tecnològica i econòmica- siga la clau per a la sostenibilitat.

 

Caminem cap a una cruïlla, bé, potser és la de sempre, però abans que se n’oblide l’estiu que hem patit i les tronades explosives, dediquem un moment, en el dia del canvi climàtic, a pensar en si la solució és comprar més i més ventiladors i aires condicionats o si també som part del problema.

 

Per si algú encara no ho ha entés,totes les crisi són la crisi climàtica: l’econòmica, la pandèmica i ara l’alimentària i energètica, que no, no són sols a causa de la guerra a Ucraïna, són, de nou, els seus efectes.

 

Per això, en el dia de la pobresa, reflexionem sobre si és una conseqüència més d’un tot, si en realitat forma part d’un sistema que destrueix persones i hàbitats sols per engreixar unes poques panxes si, definitivament, anem a unir les nostres forces. Salvar el planeta, lluitar contra el canvi climàtic, és lluitar per la salut, combatre la pobresa, lluitar per la igualtat… En definitiva, perseguir una vida digna per a totes les persones.

 

Anna Perpinyà i Saragossà és membre del Lab de Feminismes i del GreenLab de la Fundació Nexe.

 

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu