CONCÒRDIA PER A SILENCIAR A LES VÍCTIMES

Per Ferran Puchades

El dia 19 d’octubre de 2017 a les Corts Valencianes, va tindre lloc el debat i l’aprovació definitiva de la Llei 14/2017 de memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana.

S’obria un nou espai per al reconeixement de la dignitat de les víctimes de la guerra civil i la dictadura franquista fins a l’aprovació de la Constitució de 1978. Com bé diu l’article 3, s’hi incloïen totes les víctimes, tant les ocorregudes a la rereguarda republicana, com en combat: civils, milicians i militars i totes aquelles que patiren danys físics o mentals, patiment emocional, pèrdues financeres o menysteniment substancial dels seus drets fonamentals i llibertats públiques, d’acord amb la Resolució 60/147 aprovada per l’Assemblea General de Nacions Unides el 16 de desembre de 2005.

Un espai on ha primat un ampli consens social i cívic al voltant de la necessitat de reconeixement de totes les víctimes, amb un especial èmfasi en la recuperació, identificació i entrega a les famílies de les restes d’aquelles persones que varen ser objecte d’execucions i que restaven a fosses comunes, cunetes i trinxeres. Actes d’homenatge i de record de persones represaliades, exiliades i víctimes de l’Holocaust s’han produït al llarg de tot el territori amb absoluta normalitat des de 2017. Un consens silent només trencat per les denúncies procedents d’entitats d’arrel nacionalcatòlica que s’oposaven a la retirada o resignificació d’elements d’enaltiment de la dictadura i que han resolt els tribunals també des de la plena normalitat institucional. Un ampli consens que s’ha anat teixint des de les demandes de reconeixement, sense cap acte ni reivindicació venjativa.

Ha estat un període d’avanç en la política de reparació, justícia i veritat guiat per les declaracions sobre drets humans que a escala universal ens hem dotat.

Malauradament, l’actual govern valencià ha decidit donar fi a eixe espai amb la presentació de l’anomenada “llei de concòrdia”, juntament amb altres quatre projectes de llei referits als canvis en la llei que regeix À Punt, l’ensenyament del valencià, l’ampliació de les compatibilitats dels alts càrrecs i el canvi en la designació de la persona responsable de l’Oficina Antifrau. Tot un programa de govern per a una legislatura i una declaració d’intencions sobre els objectius de la seua acció política.

A hores d’ara ja s’ha escrit molt sobre el projecte de llei de “Concòrdia”. Des de l’aspecte historiogràfic ho han fet de manera rotunda els departaments d’història de les Universitats públiques valencianes denunciant el retorciment que fa la llei de la història i la seua reinterpretació i la negació que suposa de la cientificitat de la seua disciplina. Només a tall exemplificatiu del leitmotiv de la llei hem de destacar l’obsessió per qualificar el període republicà, que va ser el primer règim democràtic de la història d’Espanya, com un període convuls, equiparant-lo a la guerra civil com una “catàstrofe” i ampliant el reconeixement com a víctimes a les ocasionades durant el transcurs d’aquella, obviant que va ser el primer període històric on va operar allò que podem anomenar un estat de dret. Des de l’aspecte normatiu, el projecte de llei manca dels mínims elements de seguretat jurídica, fent una derogació urbi et orbi de tot allò que va alçar la llei ara derogada. Les exhumacions executades per la mateixa administració pública, comissions d’experts, els informes, els expedients administratius, els reconeixements de llocs de la memòria, les investigacions en curs, el tractament d’arxius, el banc de dades d’ADN i els instruments d’intercanvi de dades amb altres administracions… totes aquelles portes que s’havien obert es tanquen de manera rotunda i passen a ser simplement enunciats de manera lacònica en un article pendent de desenvolupament reglamentari.

El desenvolupament articulat de la llei és simplement un acte de peresa conscient reduït a cinc articles que defineixen l’objecte, els drets de les víctimes, la Unitat Valenciana de la Concòrdia, els Llocs i documents de la concòrdia i el catàleg de vestigis, una collita ben pobra que deroga una llei prolixa, detallada, àmplia i que regulava tots els aspectes referits a les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica. Tota una mostra de l’autèntic interés que persegueix la nova llei.

Esment particular mereix l’ampliació de la caracterització de “víctima” als efectes de la llei, tant en l’aspecte cronològic, que amplia a les víctimes “des de 1931 fins als nostres dies…”, com en la seua procedència. La utilització parcial i partidista de les víctimes del terrorisme és ja una marca habitual del discurs polític reaccionari espanyol. A més que ja tenen un règim legal propi i diferenciat amb la llei 1/2004 d’ajudes a les víctimes del terrorisme. Una ampliació que té només un objectiu: equiparar víctimes, causants, temps i contextos diferents en la que, aquelles que ho varen ser conseqüència de la guerra civil i la dictadura franquista, que mai han estat reconegudes, queden dissoltes en un totum revolutum indiferenciat.

Al seu recent informe, els relators de Nacions Unides ho han posat de manifest de forma clara: “aquesta llei podria dur a assimilar les greus violacions de drets humans comeses durant la dictadura franquista i la guerra civil a un grup heterogeni de crims o violacions comeses per diferents actors, estatals i no estatals, al llarg del segle XX, llevant-li així, el reconeixement i atenció necessaris als drets dels centenars de milers de víctimes de greus violacions de drets humans, incloent-hi execucions extrajudicials i desaparicions forçades comeses durant la dictadura franquista.”

A totes aquestes crítiques el govern valencià només ha respost intentant deslegitimar tot aquell que les ha proclamades. Ni l’acadèmia, ni les Nacions Unides, ni les entitats memorialístiques ni per descomptat la resta de les forces polítiques han, restat sanes i estàlvies de la seua indiscriminada desqualificació. Alguns diran i han escrit, que el Partit Popular s’ha vist arrossegat pel seu soci
de govern, que han aconseguit limitar els efectes de la llei, que intentaran retardar la seua tramitació sent com han estat capdavanters en el seu impuls, igual com ho varen ser en la conformació del govern després de les eleccions autonòmiques.

La realitat és que només cal acudir al diari de sessions de les Corts Valencianes corresponent al debat i votació de la Llei 4/2017 de memòria democràtica i per la convivència ara derogada, per comprovar que la llei que s’ha presentat respon fil per randa a les argumentacions que donà el representant del Partit Popular, l’aleshores diputat Luis Santamaría: “…Se ha referido exclusivamente a las víctimes del franquismo y se ha olvidado del resto. Y esa es una de las razones por las que nosotros no vamos a apoyar esta norma.” I en altre moment es refereix a les víctimes: “… Pedimos que se incorporaran las que sufrieron represión a manos del Frente Popular y aquellas que fueron represaliadas en las checas.” I finalment: “…Estamos a favor de que se recuperen, protejan y difundan todos los documentos que contribuyan a que este país haya un conocimiento profundo de lo que sucedió desde el 14 de abril de 1931 hasta la aprobación de la Constitución…”

En definitiva, ens trobem davant un autèntic manifest polític amb format legislatiu, que constitueix una advertència de tota la dreta reaccionària que de comú acord, llança a la societat valenciana sobre els límits que no està disposada a tolerar que siguen desbordats per una societat democràtica en ple exercici dels drets humans; un avís que encara preserven els ressorts del poder i un recordatori que no estan disposats a cap cessió respecte de la gran assignatura silenciada per la Transició: les víctimes del terror instaurat durant la postguerra.

Ferran Puchades va ser secretari autonòmic de Justícia entre 2015 i 2019.
Actualment regidor del grup municipal Compromís a l’Ajuntament de València.