CRUÏLLA: EL MÓN NO POT RECUPERAR SENSE MÉS UN MODEL QUE JA ESTAVA TRENCAT. URGEIX UNA TRANSFORMACIÓ ECOSOCIAL AMB PERSPECTIVA FEMINISTA (I)

Per Carmen Castro

Descobrim la vulnerabilitat. Les estadístiques mostraven bosses de pobresa, situacions de marginalitat, hiperprecarietat, desemparament social, econòmic i violència de gènere; a partir d’aquesta pandèmia totes les alertes s’han disparat, per als qui encara es resistien a reconéixer la crisi civilitzadora, i s’amplifiquen les desigualtats estructurals existents, ja racialitzades, marcades per la classe i el gènere.

Una de cada quatre persones estaven ja en situació de risc de pobresa o exclusió social, sent les llars monom(p)arentals (una mare al capdavant del 80%), les dones, menors i majors de 65 anys els qui tenien major risc, segons l’últim informe de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social (EAPN). La bretxa de gènere mostrava que alguna cosa no acabava de fluir per a les dones; els indicadors de pobresa descendien més fàcilment entre els homes.

Institucions com l’OMS insisteixen que “els països necessiten dades segregades per a comprendre qui es queda arrere i per què”; tant ONU Dones com la OIT alerten de la necessitat d’interpretar les dades aplicant anàlisis de gènere. El diagnòstic dels informes sobre impacte de gènere coincideix; el coronavirus té un cost més alt per a les dones; estan en primera línia, en el treball no remunerat de les llars i en ocupacions hiperprecaritzades claus per a la supervivència durant la pandèmia; són majoria entre el personal sociosanitari, de neteja, ús de la llar, ajuda i cures a domicili, alimentació i supermercats. Les mesures de confinament i la parada econòmica ha augmentat desproporcionadament el treball de cures en les llars, assumit per les dones, acreixent el risc que implica per a moltes d’elles viure l’aïllament domiciliari amb el seu maltractador.

La pandèmia revela que el model de negoci de l’economia ortodoxa engreixa amb el menyspreu per la vida, quan aquesta no es refereix a la de les elits econòmiques i socials; cossos, relacions i processos biològics convertits en mercaderia sobre la qual extraure plusvàlua.

La frustració davant la fragilitat i incertesa s’amplifica en descobrir les fissures del nostre sistema públic de cures, després de les retallades sanitàries dels últims anys, i la deshumanització dels centres de tercera edat i residències gestionades, en la seua majoria, per multinacionals i fons voltor més pendents del compte de resultats i acumulació de beneficis. Difícilment digerim la informació de les condicions en les quals eren ateses les nostres persones majors a Galícia, Madrid, Catalunya i resta de territoris; i encara més saber que les morts es podrien haver evitat d’haver existit un interés real des de les institucions per verificar la qualitat dels serveis privatitzats. El revulsiu alimenta la indignació, com a sentiment col·lectiu i exigeix una ètica aplicada a l’economia, una cosa imbricada en l’ADN dels moviments altermundistes, feministes i ecologistes: la vida de les persones i éssers vius primer, abans que els guanys dels mercats.

Emergència climàtica

D’altra banda, la reducció de la contaminació de l’aire en les grans ciutats, en més del 64%, com a conseqüència de la parada econòmica ens diu que si volem respirar millor, ja sabem que podem fer-ho. Es tracta d’abordar l’emergència climàtica sense atacar els vincles de la reproducció social, les relacions que sostenen la vida, reorientant l’organització material i econòmica de les societats perquè no continue sent a costa de la biodiversitat i de la qualitat dels ecosistemes.

Ara imaginen que aconseguim que aquesta lliçó perdure més enllà de la Covid-19, que incorporem l’aprés i deixem d’alimentar el fals imaginari de pretendre tornar a això d’abans. Durant el distanciament físic han aflorat llavors de canvi arrelades en el comunitari, l’articulació social a través de les finestres, balcons, xarxes de suport i cura entre el veïnatge; és a dir, hi ha espai per a cultures de barri, models de relacions econòmiques més cooperatives, sinergies i responsabilitat social compartida. Hem connectat amb la necessitat d’aprendre a viure bé, des de l’empatia social, ajustant el criteri de suficiència i reduint l’ús de recursos materials; som més conscients que el desenvolupament tecnològic pot ser un aliat per a la sostenibilitat de la vida i també tot el contrari. Són moltes les arestes des de les quals repensar el model econòmic, però qualsevol de les seues dimensions hauria d’integrar una perspectiva feminista i diferents horitzons, en funció de la immediatesa de la resposta, el sosteniment del nou ritme de vida i la transformació ecosocial; sense deixar a ningú arrere.

L’escenari és complicat i resulta difícil gestionar els riscos. No obstant això, urgeix prendre una altra direcció perquè els interessos de l’elit econòmica no tornen a confondre’s amb l’interés general. En aquesta àrdua tasca d’articular la transformació econòmica postcovid-19 hi ha, almenys, quatre eixos inspiradors.

Les cures com a eix central de la reorganització ecosocial per a configurar un sistema públic de provisió de benestar, reforçar la cobertura del sistema de cures i atenció a la dependència, amb ocupació pública i obrint espai comunitari des del qual compartir la responsabilitat social de les activitats essencials per al sosteniment de la vida. En aquest abordatge de les cures hi ha quatre moviments transformadors a desenvolupar: desmercantilitzar, perquè les cures queden fora dels processos d’acumulació capitalista; desfamiliaritzar, situant la responsabilitat de la seua provisió fora de les llars; desnaturalitzar i despatriarcalitzar.

Les sobiranies vitals i les condicions que dignifiquen el dret a la vida. Es tracta d’ampliar la mirada dels drets fonamentals, incloent l’accés als recursos (alimentació, medicaments, aigua, aire net, energia, habitatge, temps) i les condicions materials que els garantisquen. Ja no val posar-se de perfil: urgeix garantir un ingrés individual, incondicional i suficient, deslaboritzar la protecció social i blindar des del públic el sistema de producció i distribució dels recursos bàsics per a la vida.

Democràcia econòmica com a criteri regulador del teixit ecosocial, des de les economies locals, amb circuits curts de producció i facilitant la participació directa de la societat. Això obri pas a l’economia social i solidària, així com a aliances transformadores per la coresponsabilitat amb el benestar, la igualtat i el progrés.

Justícia redistributiva de treballs, temps i rendes. Requereix reorientar l’estructura de la despesa pública per a no deixar a ningú arrere, i també una àmplia reforma del sistema fiscal, reforçant la seua progressivitat per a garantir la coresponsabilitat de les grans riqueses monetàries i rendes de capital, així com el desmantellament dels mecanismes d’evasió i caus fiscals.

Posem-nos en marxa i evitem, abans de res, que aquest xoc done pas a una nova fase de l’ortodòxia neoliberal.

Carmen Castro és Doctora en Economia, especialista en Polítiques Europees de Gènere, creadora de singenerodedudas.com

Experta internacional en Igualtat de Gènere i empoderament de les dones en l’Administració Pública