CUIDAR-NOS I PREOCUPAR-NOS PER SOSTINDRE I REPRODUIR VIDES VIVIBLES: REPTE PER A LA TRANSICIÓ DE L’ECONOMIA VALENCIANA

Per Carmen Castro

Són molts els reptes als quals ens confronten les múltiples crisis que ens travessen i que la COVID19 ha accelerat; l’altre dia, vaig mencionar alguns en la Comissió de Reconstrucció Social, Econòmica i Sanitària de les Corts Valencianes, interpel·lant a les seues senyories cap a la conveniència d’aprendre alguna de les eleccions que ens ha llançat l’actual pandèmia; els reptes d’aquesta nova era clamen per un canvi de model econòmic i el reforç de la salut democràtica. Veus diverses des de diferents realitats estem teixint un relat col·lectiu sobre la necessitat de canviar el paradigma econòmic articulant transformacions ecosocials justes en aquesta nova etapa.

Escric aquest article des del profund convenciment que les lleis de mercat ja no poden ser les úniques que regulen l’economia; urgeix l’aplicació d’un profund sentit ètic, particularment de l’ètica de les cures, al model econòmic i també la necessitat de fer extensiva una corresponsabilitat integral. Des de la meua perspectiva, hi ha, almenys, quatre eixos inspiradors que he comentat ja en aquest altre article prèviament, argumentant la importància del paper de les cures com a dret bàsic social i de gran potencial transformador per a propiciar transicions justes als diversos escenaris de la nova normalitat imposada. Es tracta de garantir com a prioritats d’agenda el compromís real i efectiu de reforçar les condicions dignes de vida, ampliant el marc de drets bàsics per a la vida:

1) Preservar la salut;

2) Garantir sostenibilitat ecològica;

3) Facilitar cures i propiciar benestar a escala individual i social;

4) Garantir condicions dignes en els treballs essencials per a la vida y

4) Diluir a divisió sexual del treball. Són algunes de les qüestions en les quals fa temps que insistim des de l’economia feminista; sembla que la pandèmia per la COVID19 ha obert la predisposició per anar concretant i materialitzant aquest gir econòmic, social i cultural necessari; així doncs, és procedent anar avançant propostes i també valorar els lideratges propiciatoris.

Una qüestió clau és entendre la triple dimensió que conflueix en les cures. Es tracta d’un codi ètic a estendre de manera transversal a tot el que fem i especialment des de l’economia pública. També es refereix a una multidisciplinarietat de treballs que es realitzen des de diferents àmbits, fonamentalment per dones, en condicions diverses, majorment afectades per la precarietat i exposició al risc per desprotecció social. La tercera dimensió es refereix a la seua assignació al que, ara sí ja sabem identificar com activitats, funcions i tasques que resulten essencials per a sostindre la vida. Aquest és un dels grans aprenentatges del que hem viscut recentment; la vida no es sosté a soles i convindria tindre-ho en compte en els plans de reactivació econòmica, repensant-los des de la lògica de contribuir a crear valor social que propicie la sostenibilitat de la vida en bones condicions, en equitat, sense deixar a ningú enrere. Aquest plantejament té conseqüències directes i ens interpel·la a repensar-ho tot, començant per la necessitat d’un major protagonisme i reforç d’allò públic, no únicament com agent redistribuïdor de rendes, treballs i temps, sinó com agent proactiu en la creació d’ocupació i en la inversió en infraestructures físiques, socials, culturals, de coneixement, etcètera. També afecta la comesa de repensar i reorientar els sectors productius en l’economia valenciana i el futur del treball.

Necessitem disposar d’estructures col·lectives per cuidar-nos i per cuidar la vida, i tot i això no les tenim.

L’emergència climàtica i l’emergència social ens interpel·la a repensar col·lectivament, integrant les múltiples perspectives que interseccionen a l’economia valenciana en la seua cruïlla actual i la vida en comú. Això implica buscar de quina forma articular les millores necessàries de la producció i distribució dels sectors productius del territori, amb la igualtat, sense deixar ningú enrere; afecta a totes les persones, a gran part dels sectors econòmics, als diferents agents socials i econòmics i, per descomptat, a l’Administració Pública en els seus respectius àmbits de competència institucional.

Tot això es vincula directament amb la necessitat d’incloure l’enfocament de sostenibilitat de la vida en el pla de reactivació i transformació econòmica de l’era postcovid i amb la proposta implícita en aquest article de plantejar la possibilitat de traslladar-ho a la pràctica a través de nivells d’articulació. La idea és crear un Observatori Valencià de la sostenibilitat de la vida en el que conflueixen les diferents realitats i que genere creixement col·lectiu tant de les necessitats com de les possibles accions i xarxes sinèrgiques a anar conformant en tot el territori. Per anar aterrant a aquesta multilateralitat en la millora de les polítiques específiques vindria bé comptar amb la transversalitat eficient en la coordinació i aterratge a les polítiques públiques; en aquest sentit potser respondria una estructura de coordinació institucional, Secretaria o Servici autonòmic amb la comesa específica de garantir l’aplicació de l’enfocament de sostenibilitat de la vida en la reorientació de les polítiques autonòmiques. Tot això s’orienta a anar conformant canvis a mitjà termini que requerisquen un treball de base local, que recolze i reforce les iniciatives de proximitat, més dirigides al mercat local-comarcal i a atendre necessitats de la vida quotidiana; en aquest sentit s’entendria la dinamització d’un Pacte ciutadà per la sostenibilitat de la vida, com garant que flueix l’enfocament dalt-baix incidint en el canvi cultural i en el dinamisme dels barris per articular xarxes comunitàries de cures.

Per anar possibilitat canvis estructurals, a mitjà termini, la multilateralitat d’aquest enfocament és quelcom fonamental. Quan parlem de sostenibilitat de la vida parlem d’un circuit integrat de producció i reproducció social, en el que es donen treballs remunerats i treballs no remunerats que incideixen en el valor i condicions en les quals pot discórrer la vida de les persones i éssers vius. Ja siga tant al referir-nos a les cures, en el sentit més convencional d’atenció a les persones, al seu funcionament i desenvolupament, a la seua salut física i afectiva-sexual, al seu equilibri emocional, etcètera. O a quan ho fem en un sentit més ampli que assoleix a com contribuïm al fet que els ecosistemes naturals, socials, productius i reproductius es desenvolupen en harmonia.

Per això, sostindre la vida també vol dir cuidar la regeneració dels ecosistemes, donant protagonisme a les xarxes territorialitzades basades en producció de cicle curt, a anar reforçant una indústria local basada en la sobirania i seguretat alimentària que puga crear ocupació rural; a cuidar la capacitat de resiliència que ha mostrat l’Horta Valenciana i recolzar amb recursos al cresol d’iniciatives agroecològiques, ecofeministes i col·lectives que contribueixen al valor social des del més bàsic com l’alimentació. A la sostenibilitat de la vida ha de contribuir també la transició energètica, a través de l’estalvi i la reducció de la petjada ecològica, dels processos de descarbonització i l’impuls de les energies renovables distribuïdes, de la cura i regeneració de la biodiversitat, de la mobilitat sostenible, de l’habitatge amb eficiència energètica i de la transformació coherent del model de desenvolupament turístic, abandonant el caràcter depredador, extractiu i classista que ho ha caracteritzat en èpoques passades. També significa explicitar un compromís per reorientar la producció d’indústries convencionals com el tèxtil, calçat, ceràmica, arts gràfiques i l’activitat industrial entorn de les falles, per citar algunes, cap a sistemes no contaminants i de major valor social.

En el curt termini la interpel·lació és a resoldre de forma urgent les necessitats més apressants; seria desitjable fer-ho pensant que els seus efectes conflueixen amb el canvi social de vida vivibles per a totes les persones i éssers vius. Malauradament, les urgències socials i de gènere a les quals atendre des de la immediatesa són massa per abordar en aquest article; faig menció únicament dues de les línies d’acció que considere necessàries i en coherència amb l’enfocament de la sostenibilitat de la vida. Una qüestió clau és garantir que flueix liquiditat, cap a persones i també entitats ocupadores, per atendre les necessitats de funcionament del moment; ara bé, la qüestió estratègica és la de garantir els treballs essencials per a vides vivibles, i fer-ho en condicions de dignitat.

El camí recorregut per la Renda Valenciana d’Inclusió en l’era precovid, és un bon exemple, tot i que encara no suficient; la necessitat de millora del mateix no es resol només amb dotar-li de caràcter complementari a l’Ingrés Mínim Vital; si bé és cert que la co-gestió de tots dos instruments de pagament directe podria facilitar una coordinació més eficient i identificar ampliacions necessàries per a eliminar les bosses de pobresa monetària i la falta d’ingressos per a atendre les necessitats bàsiques. Sobre la liquiditat a les entitats ocupadores, és evident l’important paper de reactivació del diàleg social i particularment del mecanisme dels ERTO; ara bé, queden decisions difícils per prendre, contextualitzades en la necessitat d’avançar en sostenibilitat ecològica, social i econòmica. La reorganització dels temps i treballs ens porta a pensar, més enllà del treball forçat i en remot des de casa durant el confinament, cal fer efectiva la reducció de la jornada laboral amb paritat de salari, i també un marc propiciatori per a estendre l’opció del teletreball evitant caure en el parany de l’explotació laboral i de gènere a la qual podria portar la nova ‘domesticitat’ del treball remunerat. Relacionat amb tot això està també la necessitat d’anar-nos preparant per a assumir que no totes les ocupacions seran recuperables ni desitjables en l’era poscovid; caldrà fer front a aquestes realitats en els plans de reorientació econòmica.

Ara que ja sabem que la vida se sosté perquè hi ha una sèrie d’activitats i funcions que ho possibiliten i que s’han reconegut com a essencials durant el confinament és més que evident la necessitat de garantir-les entre les prioritats i transicions a impulsar en l’era poscovid: la provisió d’aliments, el subministrament d’energia, l’atenció sociosanitària, l’atenció integral d’educació infantil i atenció a la dependència, les cures i treballs de producció domèstica (en la llar) i els treballs de cures que es presten en infraestructures socials (com a centres de dia i residències) i altres entorns laborals (com als hotels i altres establiments comercials), el poder disposar d’aire, aigua i sòls no contaminats, l’accés a un habitatge o recursos habitacionals, el servei de neteja i d’higienització tèxtil, d’espais públics i llocs de treball, de la mobilitat pel territori i el circuit d’infraestructures de la vida quotidiana, etc.

És temps d’escometre alguns canvis i millores respecte a les condicions en les quals es presten els treballs essencials; de tots ells considere de certa urgència els següents:

• Treballs de cures fora de les llars:

1) En atenció a la dependència: millora immediata de les condicions laborals, creació d’ocupació pública, per exemple a través del programa d’ocupació garantida en l’àmbit de cures i serveis essencials, progressiva transformació de contractes de gestió privada d’infraestructures de cures a través de gestió directa o gestió social i sense ànim de lucre -el 80% de les residències de persones majors valencianes són de gestió privada-;

2) Serveis essencials de cures de menors, sota la garantia de l’ocupació pública, reajustant estàndards de qualitat de servei i de condicions de treball.

• Reforç per als treballs de cures en les llars (el 98% són dones):

1) Serveis professionals de cures a domicili, a través, per exemple, de la creació d’una agència o servei públic d’intermediació per a la contractació de l’ús de cures que es vaja a realitzar en les llars;

2) Campanya de corresponsabilitat dels treballs no remunerats domèstics, dels quals el 77,5% del temps empleat són realitzats per dones.

Que ens va la vida, la bona vida, en tot això és una cosa cada vegada més evident. Seria desitjable usar aquesta amplitud de mirada i d’empatia social per a avançar amb un enfocament integral, reorientant l’economia valenciana a la sostenibilitat de la vida. I fer-ho sense deixar a ningú arrere i sense que siguen les dones les qui hagen de continuar assumint l’absència de garanties públiques i de corresponsabilitat.

Carmen Castro és Doctora en Economia, especialista en Polítiques Europees de Gènere, creadora de singenerodedudas.com

Experta internacional en Igualtat de Gènere i empoderament de les dones en l’Administració Pública