Debats que empoderen (o no)

Marty McFly, l’heroi de la trilogia de pel·lícules Retorn al futur, té un problema: no suporta que li diguen gallina. Els seus enemics sempre acaben adonant-se’n, i ho utilitzen per manipular-lo: repetint-li el mot fatídic, toregen McFly i el fan actuar de la manera que a ells els convé, i no com convindria al poc reflexiu jove. Al valencianisme li passa massa sovint una cosa semblant. Els seus enemics saben que el poden torejar, que el poden arrossegar fàcilment als debats que els convenen a ells: n’hi ha prou, per exemple, amb mostrar alguna de les nombroses variants de l’antiga senyera reial de les quatre barres (amb franja blava i corona o estreles, o sense res d’això; amb triangle i/o estreles també, o sense, etc.) i sempre es troben valencianistes disposats a, com es diu en castellà, entrar al trapo, a favor o en contra. El mateix resultat s’aconsegueix amb el nom propi València o amb els noms compostos que en deriven; per partida doble, a més, en aquest cas: d’una banda tenim els noms del país (Regne de València, País Valencià, Comunitat Valenciana; tots sintagmes derivats de València, els últims a través de l’adjectiu valencià) i de l’altra, els del Cap i Casal (ací el transcendental debat se centra en si l’accent sobre la e ha d’anar d’esquerra a dreta o al revés). O bé amb l’himne o himnes del país, en el qual cas el suggeridor debat pot versar tant sobre la música com sobre la lletra, juntes o per separat. De fet, sorprén que hi haja encara algun símbol dels valencians que no haja donat peu a una d’aquestes interessantíssimes discussions, com passa amb l’escut… Ara que hi caic, Las Provincias ho intentà ja, si no em falla la memòria, en els temps inoblidables de María Consuelo Reyna: em ve al cap un article llegit de jovenet en què es propugnava substituir el drac panca de l’escut per una rata penada genuïnament valenciana.

Arrossegant el valencianisme cap a aquestes disputes interminables i bizantines, els seus enemics aconsegueixen dividir els valencianistes entre si i allunyar-los d’aquells que els podrien donar suport, és a dir, de la resta de valencians. No sols això: aconsegueixen també, i aquest punt em sembla crucial, que als valencianistes sovint no els quede gaire temps ni energia —ni, de cara a molta gent, credibilitat— per a posar damunt la taula els debats que realment convindrien al valencianisme, els que podrien fer que aquest moviment complira la seua funció natural de servir a la societat valenciana com l’eina indispensable per a empoderar-se a si mateixa en defensa dels seus interessos legítims.

¿I quins serien, dirà algú, aquests debats que poden empoderar els valencians? Em permet apuntar-ne quatre, per començar:

1. Com podem evitar que el projecte recentralitzador que sostenen hui obertament a Espanya partits com PP i C’s, i més dissimuladament gran part de l’esquerra d’àmbit estatal, acabe fent amb l’autogovern del poble valencià més o menys el mateix que ja va fer amb Canal 9: dinamitar-lo bàrbarament, i damunt presentar aquesta agressió com que ens feien un favor.
2. Com podem aconseguir posar fi a la dinàmica d’empobriment progressiu (respecte a la mitjana espanyola) a què estem sotmesos els valencians des de fa dècades, i que constitueix una amenaça molt greu per al futur de la nostra societat (la pobresa no sols atrapa les persones, també ho fa amb les societats, i fa que aquestes es degraden com més va més, en un cercle viciós del qual resulta cada vegada més difícil eixir).
3. Com podem obtindre un finançament just que ens permeta invertir en el benestar i, a través de l’educació, en el futur dels nostres conciutadans, i que ens possibilite tornar a créixer econòmicament, en el marc d’una economia racional i sostenible basada en el coneixement i la innovació; sense un finançament just, en canvi, no tindrem manera d’evitar continuar empobrint-nos més i més.
4. Com podem fer que les inversions al territori valencià per part dels governs de l’Estat deixen d’estar sistemàticament molt per davall del que ens correspondria pel nombre d’habitants, i deixen per tant de condemnar-nos als valencians a patir unes infraestructures que només ens comuniquen amb Madrid mentre que ens desconnecten tant entre nosaltres com de la resta del món.

Com es pot observar, es tracta de quatre qüestions genèriques: en el moment que s’aborde cadascuna d’aquestes aniran sorgint nous temes més específics que també caldrà posar damunt la taula. I, per descomptat, no són aquests els únics debats necessaris, tot i que potser són els que més fàcilment poden unir la majoria de la societat valenciana al voltant d’una posició compartida. Però també caldria, per exemple, que abordàrem la manera d’aconseguir que tots els ciutadans valencians, d’arreu del nostre territori, vegen el valencià i la cultura que s’hi expressa com el que són realment: un patrimoni comú, de tots nosaltres, vertaderament extraordinari; un patrimoni que hui perilla després d’un maltractament plurisecular, i que hem de recuperar i omplir de vida per a arribar a ser la societat culta i lliure que mereixem ser, orgullosa de la seua identitat històrica i d’obrir-se al món des d’aquesta. Així mateix, sóc conscient que actualment el valencianisme té, a través de Compromís, importants responsabilitats de govern a diferents nivells, i que per tant la mateixa gestió d’aquestes responsabilitats (que, per exemple, hauria de retornar a l’autogovern valencià la legitimitat i el prestigi que la gestió corrupta i nefasta del PP van deixar per terra) probablement serà una dada ben significativa en tots aquests debats.

Es pot estar més o menys d’acord amb el contingut de l’assaig El valencianisme enfront d’Espanya, d’Amadeu Mezquida, però no es pot negar l’oportunitat i l’interès de plantejar hui “una anàlisi estratègica” (com diu el subtítol) del valencianisme. Hi ha molts valencianistes, joves o no tant, que hem pres consciència que el valencianisme ha de deixar d’assemblar-se a l’irreflexiu Marty McFly: ha d’aprendre a pensar estratègicament. Pensar estratègicament vol dir, ni menys ni manco, no deixar-se torejar. Així doncs, la pròxima vegada que ens agiten un drap davant la cara, és millor que abans d’envestir ens parem a reflexionar un moment. Per temptador que puga resultar debatre per enèsima vegada sobre el disseny de la senyera o l’accentuació oberta o tancada de tal o tal nom propi, fóra convenient que ens plantejàrem si realment són aquests els debats que hui poden ajudar a empoderar la societat valenciana, a fer possible que els valencians prenguem el timó del nostre propi futur. Perquè, en definitiva, de contribuir o no a aquest objectiu dependrà que siguem o no útils a aquesta societat, a la qual com a valencianistes pretenem servir.