DEMOCRATITZAR LA DEMOCRÀCIA: PER UNA DEMOCRÀCIA LINGÜÍSTICA

Per Rafael Castelló-Cogollos

A Espanya, la diversitat lingüística es veu sovint com un problema a resoldre per la generalització del monolingüisme castellà, tal com estableix l’article 3 de la Constitució de 1978. Tanmateix, en un país lingüísticament tan divers, la comunitat educativa podria beneficiar-se enormement de la convivència i la proximitat diària a llengües diferents de l’espanyol des d’una edat molt primerenca. L’educació multilingüe ajudaria a dissipar el mite que Espanya és una societat monolingüe i facilitaria la comprensió i la integració de la complexa relació entre llengua i realitat. Hem hagut d’esperar, però, més de quaranta anys perquè el Congreso de los Diputados y Diputadas reconeguera la riquesa lingüística espanyola, en permetre’ls expressar-se en la llengua de les persones a què representen. Amb tot, i potser encara més greu, les llengües oficials diferents de l’espanyol encara no formen part del currículum educatiu allà on només hi ha una llengua oficial, el castellà.

L’ús lingüístic no és innocent. Les relacions lingüístiques es produeixen en contextos socialment i políticament estructurats per normes legals i regles socials. Aquests contextos són el resultat de les trajectòries històriques de les relacions socials en espais geogràfics concrets. Quan aquestes trajectòries es narren, adquireixen matisos ideològics, capaços de justificar i reproduir les desigualtats socials que generen. Així és com, per exemple, funciona el mite del monolingüisme. Es deriva de la formulació segons la qual a un estat li corresponen només una nació i a una nació només una llengua.

La pràctica lingüística és un esforç comunitari que conforma les relacions que volem mantenir i aquelles que volem evitar. Així la pràctica lingüística és un flux en què les llengües i la societat es reflecteixen mútuament. Aquesta interacció és desenvolupada per les persones en el seu dia a dia, de manera més o menys inconscient, i cristal·litza en institucions que reforcen les ideologies que donen accés als processos de presa de decisions, assignen posicions en la divisió del treball i determinen marcs culturals dominants.

Les llengües, doncs, sempre s’insereixen en estructures sociopolítiques, que generen drets articulats en marcs legals, pràctiques i creences que guien la inversió col·lectiva de recursos i, així també, les privacions imposades a grups determinats. L’ús de diferents llengües pot crear desigualtats socials, que s’han de legitimar per a ser acceptades sense coacció. Les ideologies serveixen de mecanismes legitimadors, i quan es converteixen en normes legals, afegeixen un component coercitiu que naturalitza la superioritat derivada de la desigualtat. Això pot crear drets lingüístics diferencials i donar a alguns grups supremacia sobre altres. De fet, els drets lingüístics donen accés, o no, a altres drets, com ara a la salut, a l’educació o a la justícia. I en eixe sentit, a Espanya, els grups castellanoparlants tenen accés a més drets que no els que parlen altres llengües.

La relació entre llengües, drets i recursos és complexa, i crea oportunitats però també privacions. És important entendre les desigualtats que tixen les nostres pròpies llengües i les reaccions que generen contra les dels altres. Els processos d’ocultació de la diversitat fan invisibles els interessos, les experiències i les perspectives dels usuaris de llengües minoritzades, que han d’invertir més recursos per a adaptar-se a les formes que configuren els arranjaments sociopolítics legitimats. En altres paraules, han de pagar un impost: l’impost sobre les minories. Així, alguns models polítics d’estat assumeixen que les poblacions comparteixen una llengua comuna. Aquest llenguatge suposadament comú és el del grup dominant, que té accés a les esferes de presa de decisions, imposa models culturals i ocupa posicions privilegiades en la divisió social del treball. Des del punt de vista d’aquest grup, utilitzar una sola llengua a tot arreu i, per tant, no necessitar altres llengües, és una suposició natural i poc problemàtica, derivada d’allò que la pròpia experiència il·lumina o enfosqueix. De fet, la discriminació contra grups dominats definits per gènere, origen ètnic o diversitat funcional (entre d’altres) és cada vegada més visible i s’està corregint, però la discriminació basada en la llengua es manté d’una manera molt natural: la discriminació lingüística no sembla problemàtica.

Les llengües, però, no són només mitjans de comunicació; són també categories de classificació social que assignen valors i característiques a les persones que les usen. Les ideologies reforcen les estructures de dominació i desestimen tot allò exclòs d’inici, en atribuir-li una manca de necessitat o valor. Per exemple, quan assumim que les comunitats bilingües no necessiten la llengua minoritària per a la comunicació perquè són competents en la llengua dominant, silenciem les necessitats bàsiques i de dignitat d’aquestes comunitats. De la mateixa manera, assumim un mite central de la ideologia monolingüe que menysprea les capacitats dels usuaris de llengües minoritàries, quan presentem la llengua dominant com l’única opció per al progrés social. Aquests mites sincronitzen creences i regularitzen accions que permeten ignorar tot allò que no encaixa en la narrativa dominant. Això pot conduir a una imatge falsa de la realitat social i limitar les oportunitats socials. L’exclusió és la validació de la norma, i és important trencar amb ella i dotar de valor altres llengües, les perspectives dels qui les parlen i la necessitat de reconéixer els seus drets.

Incorporar la diversitat lingüística i l’aprenentatge de les llengües oficials diferents del castellà a tot el sistema educatiu espanyol seria un bon pas per promoure la democràcia lingüística i abordar les desigualtats socials provocades per la discriminació per raó de llengua: una millora, sense dubte, de la democràcia. En reconéixer el valor d’altres llengües i perspectives, podem desafiar els marcs culturals dominants i crear així una societat més inclusiva.

Rafael Castelló-Cogollos és sociòleg i professor de Sociologia a la Universitat de València