DESPRÉS DE LA “GUERRA” CONTRA EL CORONAVIRUS

26/3/2020

Coronavirus

Estat del Benestar

Lab de Democràcia i Participació

Fundació Nexe

Model d'Estat

Per Carlos Villodres. Article publicat a eldiario.es el 25 de març de 2020.

 

Vaja per davant que no compartisc ni el vocabulari bèl·lic ni les metàfores bel·licoses que s’estan estenent des dels púlpits oficials. És evident que no estem davant una guerra sinó una emergència sanitària que precisa per superar-se del treball dels nostres professionals sanitaris i de la col·laboració cívica de la ciutadania. Sobren, per tant, algunes expressions que es repeteixen a les rodes de premsa i que alguns ens provoquen entre enrogiment i vergonya aliena.

 

Ara bé, també crec que s’equivocaren aquells que pensen que aquest marc bel·licista anirà necessàriament en contra de les reivindicacions d’una major inversió en els serveis públics o en la sanitat universal en el futur més immediat. Si hi ha algú a les esferes del poder que pense que instaurar aquest marc d’ordre i disciplina evitarà les demandes d’igualtat i redistribució quan passe la crisi, tinc una mala notícia per a ell: no serà així. O almenys, no ho ha sigut al llarg de la història.

 

De fet, una de les variables que ajuden a explicar l’expansió de les polítiques socials o la pròpia consolidació de l’Estat del Benestar a Europa és, sense dubte, l’impacte de les dos guerres mundials que ha patit el continent.

 

Les classes populars pagaren un preu enorme en aquests conflictes. Als milions de morts i ferits al front es va sumar la sistemàtica destrucció de ciutats i atacs indiscriminats contra civils en la Segona Guerra Mundial. Amplis sectors socials que al llarg de la història havien estat ignorats en els seus reclams eren convocats a defendre el seu país. Acabada la guerra, aquests sectors no pretenien tornar a l’status quo anterior en el què les seues reivindicacions eren ignorades sinó participar activament en la construcció d’un nou país més just per als que s’havien sacrificat.

 

Mesures com el reconeixement de serveis socials, la creació de noves prestacions i la construcció de serveis públics que es veieren acompanyades per una ampliació dels drets polítics que facilitava la presència de les reivindicacions de la majoria social a les institucions. Així, al 1918 al Regne Unit passaren de tindre dret a vot menys de 8 milions de persones a més de 21. En la derrotada Alemanya, la Constitució de Weimar va establir un sistema parlamentari sense l’anterior tutela de Kaiser.

 

Altre dels efectes de la guerra és la caiguda dels dogmes del liberalisme econòmic. Durant els conflictes bèl·lics ningú confiava en els mercats per assignar de la manera més eficient els recursos. És l’Estat el que marca les directrius de l’economia i planifica la producció, buscant mobilitzar els recursos del país per aconseguir un objectiu comú: guanyar la guerra.

 

En aquest context s’explica com a les eleccions del Regne Unit de 1945, els laboristes aconseguiren una sorprenent victòria al aleshores primer ministre Winston Churchill. Churchill representava a eixa classe dirigent que anhelava tornar a la normalitat. Abandonar l’intervencionisme estatal i que el mercat recuperés el lloc que li corresponia. Però els milions de britànics que tornaven del front, o aquells i, sobre tot, aquelles que havien mantes la rereguarda productiva no compartien eixe desig. No volien tornar a les seues vides de desigualtat i pobresa.

 

La reflexió era clara, si un país era capaç de mobilitzar tots els seus recursos per guanyar una guerra, per què no fer-ho també per a garantir un habitatge digne, el dret a l’educació o una sanitat pública i universal? I front a eixa pregunta els laboristes oferiren una resposta clara i li guanyaren les eleccions al gran heroi de la guerra. En sols cinc anys desplegaren un programa de nacionalització d’indústries, construcció d’un ampli parc d’habitatge públic o la creació del NHS, el Servei Nacional de Salut, un dels majors orgulls de la societat britànica.

 

Per tant, l’experiència ens diu que després de les grans guerres no es sol tornar a la situació anterior, més bé tot el contrari: es donen processos d’ampliació de drets i de noves vies de participació popular. Podem comprovar-ho en aquesta il·lustrativa gràfica del llibre Capital i Ideologia de Thomas Piketty (l’autor ha alliberat a la seua pàgina web gràfiques i altre material interessant per estudiar aquests dies a casa).

 

 

 

Podem observar les distintes fases de l’estat social a Europa. Fins la Primera Guerra Mundial a un context d’hegemonia liberal i repressió del moviment obrer, la despesa pública es limitava a aquelles funcions que la ideologia imperant reservava per a l’estat: el manteniment de l’ordre, la defensa, l’administració i la justícia. A partir de la Gran Guerra, i amb l’ampliació del sufragi, es comença a incrementar la despesa pública en els diferents àmbits de les polítiques socials. A partir de la Segona Guerra Mundial, aquesta tendència s’accelera amb la construcció de l’Estat del Benestar que deté el seu avançament amb la crisi del petroli i la caiguda de la URSS.

 

Així, entre 1910 i 1980, i amb l’impuls de les dos grans experiències bèl·liques que s’acudiren el continent, la recaptació fiscal sobre la renda nacional es va elevar d’un escàs 10% a un 46% i el seu ús va passar d’estar monopolitzat per la despesa en policia, exèrcit i administració a ser dominat per polítiques socials per garantir l’educació, la sanitat i el benestar de la ciutadania.

 

Les últimes setmanes no estem vivint una guerra. Estem vivint una emergència sanitària en la que s’abusa del vocabulari bèl·lic. Però aquest repàs històric pot servir per a que aquells que banalitzen amb el significat de la destrucció bèl·lica recorden que després de les guerres res torna a ser igual. La població no sol oblidar que els dogmes del mercat i els límits de la intervenció estatal no són més que decisions polítiques i que, per tant, existeixen alternatives.

 

Per això, és previsible que quan superem aquesta emergència sanitària s’obri un ampli debat sobre qüestions tan diverses com el paper de l’Estat i els serveis públics, el rol de la Unió Europea i les seues polítiques monetàries, la vulnerabilitat que genera la hiperglobalització o els distints riscos socials als que ens veiem exposats. Però no està escrit a cap lloc que després d’aquesta crisi ens mourem cap a un món millor o una societat més justa. A més dels defensors del status-quo anterior, haurà qui aprofite aquests debats per impulsar una agenda autoritària del retrocés democràtic per blindar la desigualtat amb la xenofòbia i el racisme com a estàndards.

 

Els que defenem la necessitat d’un avanç democràtic, del replantejament de l’economia en clau ecològica així com un nou impuls a la redistribució de la riquesa, haurem de formar part del debat. I haurem de guanyar una majoria social per a que aquesta crisi ens permeta avançar en les nostres idees. Per a que després d’aquesta “guerra” guanyem més democràcia, més igualtat i més drets. Per a que la pròxima emergència sanitària l’afrontem millor preparats.

 

 

Carlos Villodres és politòleg i membre del Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe.

Actualment és professor associat a la Universitat de València i treballa a les Corts Valencianes.

 

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu