EL 25N I L’EDUCACIÓ DELS XICS

Per Dèlia Amorós Pinós

Explica Thaïs Gutiérrez en el seu llibre Ni forts ni valents (Bridge, 2020) que quan va saber que estava embarassada d’un xic va patir una petita decepció: tot el seu entorn tenia xiques, ella havia crescut envoltada de dones i sempre s’havia imaginat criant una xiqueta.  El sentiment és semblant al que vaig tindre jo i també al d’algunes de les amigues amb qui he parlat que només tenen xics. La decepció, en el meu cas, va durar a penes uns segons perquè de seguida vaig prioritzar el fet que la criatura nasqué sana; també el sentiment d’altres dones amb qui he parlat és molt fugisser. Però la realitat és que existeix, i per un moment brevíssim hem de recompondre en el cervell que no educarem una xiqueta des del feminisme, la sororitat i l’empoderament, sinó que haurem d’educar un xiquet des del feminisme, les noves masculinitats i el bon tracte. I per a això segon no estem gaire preparades: ni nosaltres ni el feminisme.

Precisament el llibre de Thaïs Gutiérrez és un dels pocs que ofereix claus per no educar en la masculinitat tòxica i per alliberar-los, a ells també, dels estereotips de gènere. A banda de la seua experiència personal, l’autora inclou converses amb persones expertes i referències  de gent que n’ha parlat des de l’educació, la sociologia o la filosofia. Una d’aquestes referències és la de l’educador i activista contra la violència de gènere Toni Porter, qui utilitza la imatge d’una men box per explicar quines són les característiques que, socialment, conformen la caixa de la masculinitat i com treballa amb adolescents i jóvens per combatre els estereotips. En un Ted Talk Porter explica que va preguntar a un xiquet de 12 anys, jugador de futbol, què sentiria si un dia, davant els altres companys, l’entrenador li diguera que havia jugat com una xica. Esperava que el xiquet reaccionara amb tristor o enuig, però en lloc d’això el xiquet va respondre: si em diguera que he jugat com una xica, em destrossaria. 

Reflexionar al voltant de com estem socialitzant els nostres xiquets ens donaria material per a molts altres articles, però independentment d’això, el que m’interessa de la resposta del jugador de futbol en referència a la violència de gènere és centrar-me en què provoca que un xiquet de 8, 10, 12 o 14 anys senta i verbalitze que acusar-lo d’actuar com una xica el destrossaria. La resposta del xiquet de 12 anys ens hauria de fer reflexionar sobre quins models femenins oferim com a societat perquè «actuar com una xica» no tinga cap valor, quin paper atorguem a les dones, quin espai ocupen en els llibres de text i en els continguts d’aula, quines dones són el model més habitual en les sèries infantils i, en definitiva, quina idea creem en l’imaginari d’un xic perquè senta que el destrossaria el fet que el compararen amb una.

Coneixem el valor que els models femenins no tradicionals aporten a les xiquetes i a les xiques jóvens i s’està fent molta i molt bona faena al respecte. Però posar de manifest dins de l’aula allò d’extraordinari que fan les dones ha de ser també el camí perquè es canvien els estereotip que els xics tenen sobre el paper de les dones. Perquè també ells comencen a prendre interés per allò que hem fet culturalment, històricament i científicament; perquè senten com a seus també els guanys nostres; perquè no ens vegen com a secundàries en la societat; perquè no senten que el paper principal és el seu; perquè no ens creguen subordinades; perquè actuar «com una xica» no siga un insult… En definitiva, per no alimentar la base de la violència de gènere.

En aquest sentit hui, 25 de Novembre, s’ha presentat en la Conselleria d’Educació el projecte d’Erasmus+ «El llegat de les dones: el nostre patrimoni cultural per a la igualtat», un projecte que coordinarà la Conselleria amb socis del País Valencià, del Regne Unit, Itàlia o Lituània, entre d’altres i en què la professora i investigadora Ana López-Navajas hi té molt a vore. L’objectiu principal és la inclusió de dones en els continguts educatius al temps que s’ofereixen instruments d’intervenció didàctica que servisquen per a corregir la visió androcèntrica de la cultura transmesa en l’educació i recuperar l’oblidat patrimoni cultural europeu d’autoria femenina. S’actuarà en el currículum, en la formació del professorat i es dissenyarà un banc de recursos en línia. Hauria de ser motiu d’orgull per a nosaltres que l’encapçale el departament dirigit per Vicent Marzà i que, de mica en mica, vagen materialitzant-se les propostes que formen part del Pla Director de Coeducació.

Modificar el currículum de les àrees o matèries vol dir modificar una de les estructures del sistema. I atrevir-se a tocar l’estructura de qualsevol sistema vol dir afrontar el procés d’una transformació. Una transformació que, en aquest cas aposta per la coeducació i ve de mà de l’administració. Parlem doncs, del desenvolupament de polítiques públiques amb vocació de transcendència, que és, en definitiva, al meu entendre, l’única manera de modificar actituds, d’acabar, en aquests cas, amb els estereotips de gènere que propicien respostes com la de l’adolescent jugador de futbol de qui parlàvem a l’inici. En paraules de Marina Subirats, a qui també referencia Thaïs Gutiérrez, «les xiques estan conquerint espais que tradicionalment eren masculins, ara cal que els xics entren als espais que tradicionalment eren femenins, com les cures o les emocions». I això, en la meua opinió, passa també per atorgar valor al que hem aconseguit les dones al llarg dels segles, una ferramenta potentíssima per trencar estereotips.

Dèlia Amorós Pinós

Sóc feminista, docent i mare. L’ordre és cronològic.

Algunes de les coses que m’interessen les conte aquí.

M’entretinc molt en twitter.