EL DIA DE LA LLENGUA (NO) MATERNA

Per Raquel Casesnoves i Josep Àngel Mas

El 21 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna des que la UNESCO (l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) ho va aprovar en la Conferència anual del 1999. A la pàgina web s’hi explica el propòsit: “Les societats multilingües i multiculturals existeixen a través de les seues llengües, que transmeten i preserven els coneixements i les cultures tradicionals de manera sostenible” (el subratllat és nostre). Efectivament, si les llengües es transmeteren de generació en generació ininterrompudament i indefinida, no se n’hauria extingit mai cap; però la realitat és ben diferent: se’n perd una cada dos setmanes, com informa l’Organització mateixa. En aquest article ens interessem pels individus que decideixen transmetre als seus fills una llengua diferent de la seua materna, de manera que trenquen aquest equilibri de la pretesa sostenibilitat lingüística… o el restableixen, segons el cas, com veurem.

En un moment en què el coneixement de dos o més llengües en una societat multilingüe i pluricultural en què conviuen, a més de la llengua materna tradicional, pròpia o territorial, d’altres d’importades (les de les  persones que hi arriben d’altres països) o d’imposades històricament (les llengües dominants), la reflexió sobre la llengua amb què es parlarà amb els fills és un fet tan natural com ho era el monolingüisme dels nostres avantpassats. De fet, aquella transmissió lingüística inconscient, que consisteix bàsicament a ensenyar a parlar la descendència sense que calga dir ni un mot sobre en quina llengua, podria fins i tot haver deixat de ser la conducta majoritària. En el nostre cas, la trobaríem en aquelles zones de predomini lingüístic valencià en què els progenitors i els adults convivents parlen en valencià i porten així a terme la reproducció lingüística o transmissió natural de la llengua que comporta aquell equilibri sostenible a què es referia la UNESCO. 

En quasi tota la resta de combinacions familiars i de la xarxa de relacions socials, cal decidir la llengua o llengües de criança, d’una manera semblant a com es reflexiona sobre altres aspectes de l’educació familiar que abans es confiaven al costum. Des d’un punt de vista social, considerem que hi ha tres situacions en les quals es pot deixar de transmetre la llengua pròpia, que deixa així de ser materna: 

1. La substitució lingüística: quan la llengua majoritària i dominant és una altra, imposada i en fase d’expansió. Les motivacions que afavoreixen el canvi són purament instrumentals, ja que existeix la creença generalitzada que l’ascens social i el progrés dels fills van lligats al coneixement i ús de la llengua dominant.  
2. La revernacularització: quan la llengua minoritària i dominada, per últim és una altra, la del territori, tradicional o pròpia que, a més, es troba en fase de recuperació. El desig d’integrar-se i formar part de la comunitat lingüística tradicional, de la qual se senten exclosos, i la voluntat de contribuir a la recuperació de la llengua, de ser un agent actiu de la normalització lingüística, són les principals motivacions que addueixen els parlants.
3. L’adopció lingüística: quan la llengua majoritària i dominant és una altra, la del país d’acollida o de recepció. La motivació més important que explica el canvi de llengua és, com en el cas de la revernacularització, la integració lingüística. Ací, però, cal aplicar el terme majoritària més al context immediat que no al nivell macrosocial. Així, si el nouvingut arriba a una societat en què es parla més d’una llengua i decideix adaptar-s’hi, normalment adoptarà aquella o aquelles que li resulten més útils per als seus propòsits i nivell d’integració social.

Els tres processos d’abandó de la llengua materna, més el de manteniment o reproducció, són simultanis a hores d’ara al País Valencià -i amb diferents graus d’incidència, a la resta de territoris en què el català conviu amb una llengua dominant. Amb tot, és obvi que no van començar tots alhora: la substitució ha d’haver fet un cert camí abans que comence la revernacularització. De fet, quan l’enyorat Ninyoles va descriure les etapes del conflicte lingüístic valencià, la revalencianització no era encara observable. I hui, s’ha de dir, ho és en un percentatge molt inferior al de la substitució, que continua avançant al País Valencià d’acord amb tots els estudis.

En qualsevol cas, la simultaneïtat actual dels tres processos és un indicador indiscutible de la complexitat del moment però també del paper actiu dels individus en els processos de substitució o de normalització lingüística. El fet que opten per solucions diverses davant d’un mateix repte social trenca amb la visió conductista de les primeres onades de la sociologia i la sociolingüística, segons les quals els individus feien poc més que respondre als estímuls del context. La sociolingüística actual els ha posat per fi al centre de l’anàlisi i en sabem algunes coses: 

• Els interruptors de la transmissió, que substitueixen el valencià matern pel castellà, ho continuen fent bàsicament pel mateix motiu que dècades enrere: perquè pensen que el plus de competència lingüística en la llengua que es representen com a realment important compensa la manca de competència en la seua llengua materna. Tot i que l’escola deu haver  fins a cert punt equilibrat la manca de valor social del valencià, això pot haver estat contrarestat al seu torn per una major presència del castellà a tots els racons del país. Per a aquests parlants, el castellà continua sent el valor afegit relacionat amb el progrés social i el valencià la llengua privada que limita les possibilitats del futur. 
• Dels immigrants que adopten el valencià o el castellà de moment no en sabem pràcticament res. Tot i que en altres indrets constitueixen el gruix de les recerques, al País Valencià, ens manquen estudis per poder saber les pràctiques lingüístiques d’aquest grup de parlants. Si dels que van vindre en la dècada dels 60 i 70 procedents de zones castellanoparlants de l’Estat, l’adopció del valencià només va ser possible en les comarques i pobles amb els percentatges més alts de valencianoparlants, podem suposar que això és el que està passant també ara? 
• Els nets del tio Canya, que parlen valencià i el reconverteixen en llengua materna dels seus fills, tot revertint el capteniment dels seus progenitors en tornar a la llengua materna dels avis, sembla que ho fan sobretot per una motivació integrativa. En aquest cas, no és el desig d’integrar-se en una nova societat d’acollida, sinó el de reincorporar-se plenament a la pròpia, de la qual senten que se’ls ha exclòs parcialment quan els seus pares trencaren el fil de la transmissió lingüística. 

Cal destacar que el paper de les xarxes de relació social és crucial en tots els casos: actualment, és el factor més determinant en l’ús del valencià, tant en el manteniment com en l’atracció de nous parlants autòctons o al·lòctons. Per tant, més enllà del nombre total de parlants d’una llengua, és decisiu aprendre la que parla la gent amb qui et relaciones habitualment. També hem d’adonar-nos que això va per davant del prestigi, que va ser el pilar central de la sociolingüística teòrica i aplicada de les primeres onades, la qual va alimentar una política lingüística basada en la creença que els canvis en l’estructura social i el prestigi de la llengua portarien indefectiblement a un canvi en la posició social d’aquesta. Però les mares i els pares no pensen tant en el renom dels literats com en la llengua del carrer a l’hora de parlar amb els seus fills.

Una altra característica compartida pels nous parlants és que el moment del canvi és l’adolescència o el trànsit de l’adolescència a la primera joventut. La reflexió sovint autoafirmativa i amb un component considerable de qüestionament de la conducta dels progenitors se sol donar alhora que un cert canvi de relacions socials, amb el pas a la universitat o al món laboral, i l’ingrés en noves xarxes relacionals, com ara del món associatiu. Subratllem ara que l’atracció cap al valencià es pot qualificar de fenomen social natural, no dirigit en absolut: la política lingüística valenciana no sols no ha implementat mai cap campanya d’atracció de nous parlants i nous transmissors de la llengua, sinó que sovint sembla que els n’ha exclòs, en adreçar-se explícitament o implícita a aquell parlant tradicional i monolingüe -potser més idealitzat que real. 

Som conscients que, després d’un parèntesi de vint anys, fora ingenu esperar una política lingüística que haguera evolucionat amb la societat; bàsicament, perquè el parèntesi també es va donar en el coneixement d’aquesta. Però seria desitjable un major lligam entre la planificació de les campanyes i la realitat dels processos i les tipologies lingüístiques actuals. Al capdavall, una política lingüística feta de micropolítiques sectorialitzades (per franges d’edat, per territoris) i enfocada al veritable pal de paller d’atracció de la llengua: a enfortir el paper del valencià com a llengua pròpia del major nombre possible de relacions socials (de les de hui, incloent-hi la comunicació digital). I a reforçar els processos i les iniciatives favorables a l’ús de la llengua que sorgeixen dels individus i del teixit associatiu valencià. Una política lingüística de baix cap amunt. 

Raquel Casesnoves Ferrer és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i Josep Àngel Mas Castells és Professor Titular del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Politècnica de València al Campus de Gandia