EL DRET A HABITAR

Per Anna Perpinyà i Saragossà

Les xifres rècord de turistes de les que el govern valencià treu pit, són directament proporcionals a la mala qualitat de vida de la ciutadania. Igual que les de l’atur, indiquen nivell de pobresa en un territori. Perquè com en tot, l’equilibri és la base de l’èxit i per això, per una cosa tan evident, cal regular els mercats, que no són molt més que avarícia.

Pot ser tenim una societat tan mercantilitzada, que ja no entenem que el dret a habitar és més important que el dret a posseir, a especular, a enriquir-se o, fins i tot a heretar. O millor, ja no entenem que no són incompatibles sinó complementàries.

La discussió sobre si és o no un “dret fonamental de la constitució espanyola” el deixaré a les expertes en la matèria, però, com a poc, diria que està reflectit en eixe document que alguns veneren, tot i que només apliquen alguns articles.

En concret, el 47, parla del “dret a gaudir d’un habitatge digne i adient”. I, pel que sé, crec que no hi ha articles sobre el dret al turisme o el dret a especular. De fet, l’article també diu explícitament que els poders públics han “d’impedir l’especulació”. Com a mínim, alguna cosa no funciona, quan ens encaminem a la segona crisi habitacional d’aquest segle.

La primera crisi del XXI, la del 2008, al País Valencià va ser també (sobretot) la crisi de la rajola. La bombolla immobiliària va ser impulsada pels governs de dretes, convertint el nostre territori en referent d’especulació i corrupció. Van aprovar lleis que donaven cobertura legal a la desfeta del territori (LRAU i LUV) i van mamprendre la construcció salvatge (i la depredació i la corrupció). Primer amb les urbanitzacions amb piscines i camps de golf, després amb els infames PAIs(Programa d’Actuació Integrada) com Nou Mileni a Catarroja, El Manhatan a Cullera, Rabasa a Alacant o Sociópolis a València, per nomenar-ne uns pocs.

En els (20) anys que vaig treballar a l’Institut Valencià de la Vivenda (IVVSA), vaig comprovar de primera mà com la voluntat política degradava un ens públic destinat a l’habitatge social, passant per desfer-se’n del parc d’habitatge o apujar els mòduls de VPO al màxim, fins convertir-se en agent urbanitzador al servei de les grans constructores.

La bombolla finalment esclatà i molta, moltíssima gent va perdre el treball i la vivenda i esdevingué una gran crisi social. No han passat ni 20 anys, sembla que anem a repetir la història. La diferència és que com ara la gent d’ací ja no pot “jugar” a comprar habitatges als preu i condicions del mercat, hem passat a vendre la propietat als rics d’altres països – amb diners en la mà- a consentir i potenciar els grans tenidors i a especular, ja no sols amb la propietat, sinó també amb el lloguer, competint per un mercat turístic cada cop més precari i més massificat, fent impossible la vida a les ciutats més demandades, i de rebot, també a les secundàries, on s’expulsa a la gent del primer cercle, creant un moviment d’onada expansiva, allunyant les persones del centres i convertint aquests en decorats per a un turisme consumista que ho arrasarà tot i… desapareixerà.

Recorde perfectament quan el Carme era un espai inhòspit, degradat i perillós. També tota la inversió pública que es va haver de fer per recuperar eixe espai (anys 90). I ara tot apunta a que estem repetint el cicle perniciós, el que ens aboca a la degradació del patrimoni: col·lapse, abandonament i degradació. Com sabem on estem? Veiem alguns símptomes.

Quan fa temps que la gent assalariada no es pot comprar una vivenda, quan ha renunciat a poder viure sola, ni de lloguer, ni en la mateixa casa durant massa temps. Quan una habitació costa més de la meitat del SMI. Quan l’opció per tindre un projecte és marxar lluny i canviar preu assumible per hores de carretera.

Quan saps que sinó t’ajuda la família, no podràs independitzar-te. Quan saps que a certa edat ja no podràs aspirar a demanar una hipoteca, perquè cap banc te va a considerar rendible. Ni amb avals.

Quan any rere any, les xifres diuen que les zones més empobrides són les més turístiques i veus que la gent marxa per no poder pagar-se l’habitatge amb el que guanya. Quan no pots ni caminar per certs carrers, ni dormir, ni eixir a sopar, ni anar a la platja del teu poble, perquè les ordes turístiques ho han invadit. Quan els turistes no sols no contribueixen (taxa turística) sinó que has de competir pels serveis públics (sanitat, tren, bus, valenbisi,…).

Quan tot això no sembla que vaja a millorar, diria que estem arribant al col·lapse, que el got ja està vessant.

Una evidència més és la proliferació aquest estiu de mobilitzacions ciutadanes, en xarxes i als carrers. Veïnat més que fart que s’està rebel·lant i exigeix que no es destruisquen les ciutats. Canàries, Balears, La Marina Alta, Alacant o València ja compten amb mobilitzacions veïnals organitzades que podríem agrupar en l’eslògan “No és turismofòbia, és veinatfilia”.

Així que ens trobem en eixe punt crític on, si la ciutadania s’imposa, podem posar fre, revertir la situació i evitar arribar a la fase de degradació.

I com? Malgrat és més fàcil previndre que arreglar – i açò ja ho sabíem-  sempre queden solucions, però per canviar les coses cal canviar les polítiques, les prioritats, les mentalitats i ser valentes, cosa prou difícil.

Com la situació és ja tant urgent, cal un pla de xoc immediat. Cal posar en marxa ja les demandes bàsiques: topar els preus del lloguer, ordenar el turisme, frenar la venda d’habitatges a fons estrangers, corregir el mercat de pisos turístics… Tot amb l’objectiu d’anar desmercantilitzant l’habitatge, per a que siga a una pota més de la societat del benestar.

Moltes d’aquestes propostes ja les vam intentar amb la llei valenciana del 2017 de la funció social de l’habitatge, però no va poder ser. En part perquè hi havia competències estatals, en part per allò de que una cosa és governar i altra tindre el poder, i en part, perquè en aquell moment, igual que va passar amb l’anterior crisi, era difícil fer entendre el que venia. Dissortadament el ser humà funciona millor de forma contingent que anticipada.

Però eixes mesures són urgents, no són suficients. Per a canviar el model cal aprofundir molt més en els perquès i els coms. Primer que res, cal deixar d’assumir els postulats neoliberals. Com que construcció és progrés, que les ciutats han de créixer, que necessitem construir o, la pitjor de totes, creure que el mercat “s’autoequilibra” i que només necessitem “alliberar” vivenda (siga el que siga això) per crear oferta. Cap d’eixes afirmacions és certa. No funcionen. Mai.

En la immensa majoria dels casos urbanitzar només augmenta el problema, destruint de bestreta el territori productiu i augmentant l’èxode. Així que, millor si ens oblidem dels PAI de l’infame Blasco. Deixem també de parlar de “parcs” de vivenda pública, que, en la pràctica, acaben sent guetos, és a dir, reproductors de pobresa i aberracions urbanístiques. Quedem-nos amb aquesta premissa: construir és part del problema.

Davant d’aquestes fórmules neoliberals, la realitat és que, dels 3,2 milions d’habitatges al País Valencià, hi ha vora mig milió buits (459.211, segons l’INE) I no sols al rural o a pobles menuts o mal comunicats. Malgrat viure en una era de Metropolització^[1] la ciutat de València encara té un 10% d’habitatge buit.

També es pot veure a simple vista. Podem passejar per qualsevol poble o barri i veurem una gran quantitat de cases tancades, abandonades i solars que poc a poc van degradant-se.

Així que, si cal prioritzar el dret a habitar i cal prioritzar els habitatges que ja existeixen, perquè no estem treballant en aquesta doble direcció?

Per cert, veureu que la meua reflexió és sobre el dret a habitar i no a l’habitatge, perquè una de les claus per abordar el canvi seria entendre que habitar una casa i tindre-la no són el mateix (això ja passa) i que la primera ha de prevaldre sobre la segona (això és el que ha de passar).

Segurament conegueu les cooperatives de cessió en ús (sinó és així vos recomane el projecte domèstiques). Aquest model, uneix 2 conceptes antics: primer el cooperativisme, és a dir, el ajuntar-nos per compartir alguna cosa que ens afavoreix a totes; i el segon, el de l’ús de fruit o eixe concepte tan valencià com és el mas, la masoveria. És a dir que qui té la nua propietat, no té perquè habitar-lo, i fent un pas més, ni decidir qui l’habita. És des d’aquests marcs que cal treballar, que són factibles si deixem de banda l’especulació i l’enriquiment ràpid i fàcil a costa del benestar comú.

Cal mirar eixe parc – ara sí- d’habitatge immobilitzat amb nous ulls i buscar i proposar activament solucions per a cada casa de cada poble, oferint la millor solució per fer que algú hi puga viure. No pot haver-hi ha una fórmula generalista. Cada casuística s’ha de resoldre i cal dotar d’instruments legals que faciliten que les vivendes que ja són, facen la seua funció.

Per exemple, les cases grans, que fa anys que estan tancades. No és fàcil que una família puga accedir a ella i no són prou “atractives“ per al mercat, així que cases amb valor patrimonial romanen tancades perquè ningú, de forma individual pot assumir la compra, rehabilitació, manteniment… Doncs trobem una col·lectivitat, un grup de persones que vulguen i puguen parcialment assumir el repte i que des de les institucions (ajuntaments, mancos, etc) es promoga, subvencione i acompanye.

En molts casos les cases tancades són antigues, la casa de la iaia, que necessita una reforma per ocupar-la. La majoria no pot comprar-la i reformar-la, i com la part venedora tampoc no té massa interés a vendre, simplement es queda com altra casa sense vida mentre alguna família que podria arreglar-la a canvi d’habitar-la es queda sense casa.

Com la típica situació on hereus i hereves no es posen d’acord o no es troben i passa el temps i la casa roman buida fins que es va caient i acaba sent un problema de seguretat vial (i un cost afegit per a l’administració).

Els pisos turístics il·legals, podrien ser destinats a lloguer assequible durant el temps equivalent a la multa. Això si que es “alliberar” vivenda!

No totes les vivendes necessitaran que les administracions siguen titulars de la propietat -algunes sí- però altres només cal fer la intermediació, per facilitar la ocupació de la vivenda.

La clau és la valentia, fer front al marc neoliberal i fer efectiu eixe dret que ja diu la constitució. És entendre que si la sanitat o l’educació públiques són drets, també ho ha de ser un lloc on viure. Tot i això, aquesta és només una part d’eixe canvi, perquè com en qualsevol problema, quan aprofundim ens trobem en la complexitat de les solucions. Canviar la mirada cap a l’habitatge i explorar nous models d’habitar també implica repensar com habitem (noves tipologies de famílies, ocupacions i necessitats), la mobilitat i la sostenibilitat (transport, món rural), les comunicacions (teletreball) així com repensar el turisme, i, tal com explica Irene Ballester,  passar d’un turisme depredador a un regenerador.

Per garantir el dret a habitar, cal una cosa tan simple com prioritzar les persones per davant dels interessos econòmics, però per garantir un nou model d’habitar caldrà que moltes disciplines treballen juntes per oferir un nou model que ens allunye definitivament del col·lapse habitacional, i sobretot, d’altra bombolla de la construcció.

Anna Perpinyà és membre del Lab de Feminismes de la Fundació Nexe

^[1] Noves ruralitats, empoderament i capital social, Xavi Delgado Franco