El dubte de Ximo (Puig)

3/10/2018

Política valenciana

Fa temps que el company Carlos Villodres va expressar en esta mateixa tribuna els «dubtes» de dues persones: Juan i Amparo. Juan i Amparo eren persones fictícies que dubtaven entre votar Compromís o un altre partit (UPyD i Podemos respectivament). Amb estos exemples Villodres volia evidenciar l’existència d’un nou eix en la política valenciana, un nou eix que per a moltes persones pesa més que l’eix esquerra-dreta a l’hora de decidir el vot: l’eix dalt-baix o regeneració democràtica-statu quo.

La irrupció de l’eix regeneració-statu quo és ja una realitat total en el sistema de partits valencià. És una realitat tan gran que ni tan sols els dirigents dels partits clàssics poden defugir ja el debat i el dilema que els suposa. En les eleccions valencianes, l’espai regenerador suma ja un 41,73% del vot —suma de Compromís + Ciudadanos + Podemos— enfront del 46,55% que representen les opcions de l’statu quo —el PP-PSOE.

El nou eix, a més a més, està clarament escorat a l’esquerra —un 29,42% Compromís + Podemos enfront d’un 12,31% de Ciudadanos. També cal tindre en compte que la desaparició d’EUPV de les Corts amaga l’existència de vora un 5% de l’electorat que, fàcilment, podríem enquadrar també en el quadrant de l’esquerra regeneradora.

L’enquesta d’El País per al 9 d’octubre del 2014 xifrava el «pes» de l’esquerra regeneradora en un 27,7% —Podemos + Compromís + EUPV— per tant, l’espai de l’esquerra regeneradora ha crescut tant com per a superar la situació d’octubre en 2 punts malgrat l’aparició de Ciudadanos i la desaparició de la puntuació final d’EUPV. És a dir: el creixement de l’espai esquerra-regeneració continua endavant en detriment del PP i del PSOE i a pesar de la desaparició d’EUPV de les Corts. Alhora, la irrupció de Ciudadanos —dreta regeneradora— esmorteeix el creixement de l’esquerra regeneradora, però no l’atura ni el fa retrocedir; ans al contrari, la irrupció de la dreta regeneradora va en detriment de la dreta clàssica.

Feta tota esta introducció i emulant el company Villodres, tractaré d’exposar el dubte —o dilema— que se li planteja ara a Ximo. Ximo és el dirigent del partit socialista al País Valencià. Després d’obtindre els pitjors resultats de la història del seu partit, Ximo té l’opció de ser president de la Generalitat Valenciana encapçalant un govern d’esquerres —també tenia l’opció, per lògica democràtica, de dimitir, però eixa mai es va contemplar. Enfront, Ximo té a l’esquerra regeneradora, una esquerra regeneradora que suma més diputats que el seu partit, una esquerra regeneradora que està a l’alça, que se sap l’única garantia de la veritable regeneració i que desconfia del PSOE com a actor d’un veritable canvi polític en el país.

Ximo vol la presidència. Eixa és la seua única línia roja innegociable. Tota la resta es pot parlar, pactar i trair al seu degut temps. L’esquerra regeneradora el colla, volen la candidata de Compromís de presidenta. En el fons ell sap que el que volen és controlar el Consell, forçar-lo a fer polítiques de canvi, polítiques que no agradaran al poder econòmic, polítiques que no li faran tindre una plàcida estada en el Palau de la Generalitat, polítiques que no es pot permetre. És hora de contraatacar, Ximo envia a negociar amb l’esquerra regeneradora a tres representants de l’antítesi del canvi: un elefant i dos imputats; tota una declaració d’intencions. Alhora, posa en marxa la maquinària mediàtica i utilitza, ara sí, la lògica democràtica, eixa que no li valia per a dimitir, i diu: «la presidència ha de ser per a la llista més votada, per lògica democràtica». Els mitjans afins reprodueixen el missatge. La pressió augmenta. A penes fa uns dies de les eleccions, cap comunitat autònoma ha escollit encara al seu govern, però els diaris parlen com si fera mesos que la situació estiguera bloquejada i fóra insuportable. S’activa un marc cognitiu, el de la dona ambiciosa, el masclisme està arrelat en la societat i l’estratègia pareix que funciona: «¿Una dona que vol manar? Que se’n vaja a casa a escurar». Tot va ben encaminat. Però l’esquerra regeneradora no cedeix, insisteix a parlar del «què» primer, vol una negociació minuciosa, vol lligar cada aspecte de l’acord. Ximo es posa nerviós, ell vol un acord ràpid i mal fet, un acord en el qual els altres passen per la pedra i tindre així un govern per a poder fer i desfer al seu gust.

S’obre una altra opció, la de la dreta regeneradora: governar en minoria amb Ciudadanos amb l’abstenció del PP. Ximo es tira el farol —¿per què no?—, però això tampoc serveix per a posar nerviosa a l’esquerra regeneradora que, estoica, aguanta l’embranzida mediàtica.

De sobte, alguna cosa comença a canviar. La fanfarronada de Ciudadanos sembla que va agafant cos en el si del seu partit. De fet, el Comité Nacional del PSPV li dóna carta blanca per aconseguir la presidència siga com siga: amb l’esquerra o amb la dreta. Per la seua banda el Consell General de Compromís insisteix que el nou govern ha d’estar liderat per l’esquerra regeneradora, amb presidència o sense.

Ximo dubta. El seu partit està en una situació d’impàs. Hi ha gent que es pregunta com pot ser que el PSOE es plantege pactar amb la dreta. La resposta sols es pot entendre des del nou paradigma polític. I és que, segons l’últim baròmetre del CIS on es preguntava per estes qüestions, el PSOE no és un partit d’esquerres. I m’explique:

La majoria social actualment se situa a l’esquerra de l’espectre polític. La mitjana està en un 4,55. A més, la gent d’esquerres se situa majoritàriament entre el 3 i el 4, mentre que situen el PSOE en un 4,62, més prop del 5 que no del 4. Això implica dues coses:

  • La primera és que la majoria de gent que es considera d’esquerres (un 30,7% dels enquestats) està més a l’esquerra del que considera que ho està el PSOE.
  • La segona és que el PSOE és percebut com un partit més a la dreta que la mitjana ideològica de la gent.

Per tant, si entenem que la mitjana de la gent marca la centralitat ideològica, el PSOE se situaria necessàriament en el quadrant dreta-statu quo en el nou paradigma polític.

El PSOE, històric partit del centreesquerra espanyol, es troba en el nou paradigma completament desubicat. L’escorada a l’esquerra de la majoria social juntament amb la irrupció del nou eix ha fet que el PSOE perda el seu espai propi, el que li era natural en l’anterior paradigma. Ara, comparteix espai amb el PP, i Ximo Puig té a les seues mans, probablement sense saber-ho, el destí de tot el partit a escala estatal.

Ximo ha de triar entre dues opcions:

  • Pactar amb una esquerra regeneradora, que li ha menjat l’espai per partida doble (des dels dos eixos) i que representa un espai polític en creixement.
  • O pactar amb una dreta regeneradora que li permeta dur a terme una reconversió en un partit de centre moderat amb tints socials que s’òbriga camí entre els votants més moderats de l’espai del PP.

Cap de les dues opcions li augura un futur massa prometedor. El ball està entre un electorat d’esquerres perdut, difícil de recuperar, i un electorat de centredreta difícil de guanyar. Si pacta amb Compromís i Podemos, no controlarà el govern, però podrà reubicar el seu partit en unes coordenades que els siguen més familiars, això sí, amb una dura competència; si pacta amb Ciudadanos, es llança a la recerca d’un nou electorat recelós del PSOE, al qual podria captivar no sense grans esforços. Ximo haurà de prendre una decisió, sempre i quan, clar, l’esquerra no cometa la ingenuïtat de regalar-li el govern a canvi de res. Que continue la negociació.

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu