El full de ruta

En els darrers temps em recorde sovint d’una frase que deia la meua iaia: «en la vida no es pot estar en el plat i en les tallaes» i me’n recorde precisament perquè tinc la sensació personal d’estar ara mateix així: en el plat i en les tallaes. Per una banda exercisc professionalment com a assessor de govern en l’Ajuntament de València; per l’altra, ostente el càrrec de secretari general en l’ACV Tirant lo Blanc i en la Fundació Nexe. No vinc però a parlar d’esquizofrènies ni personalitats múltiples, el que sí que vull dir amb açò és que potser per això de tindre un peu en la societat civil i un altre en el govern comprenc millor les circumstàncies i necessitats que es donen a una banda i a l’altra del riu.

Trobe que este primer any i escaig de governs del canvi a casa nostra ha servit per a evidenciar algunes mancances, tant en la gestió que es fa des de les institucions com en el rol que ha de jugar la societat civil i els moviments socials en l’actual context. Això em preocupa i alhora m’empeny. Sembla que, dins d’un moviment com el valencianista, on normalment ens han vingut mal dades i hem sabut si fa no fa mantindre al llarg dels anys una certa complicitat mútua, ara que és oberta la finestra d’oportunitat històrica s’han aprofundit els desacords.

Els uns, perquè estan (estem) massa centrats en la gestió, perquè sembla que el dia a dia se’ns menja i tenim poc temps per a escoltar. Els altres perquè han (hem) passat massa anys en la trinxera i ens costa trobar el nou paper que han de jugar.

No seria bo arribar al punt de no reconéixer-nos els uns als altres, d’oblidar que per sobre de tots els possibles desacords hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. Començant per l’estima irrenunciable a un país que volem, d’una vegada per totes, traure de la foscor de l’anorreament, seguint per un estat del benestar, uns drets i una democràcia que volem recuperar i eixamplar. Sols estes poques coses (o moltes, segons es mire) ja ens agermanen i ens generen bastants enemics per a permetre’ns el luxe de cavar més trinxeres de les que ja ens vénen imposades pels que no comparteixen cap ni una d’estes poques coses i han tingut (i tenen) un poder enorme.

La soledat de tota una generació de polítics crescuts al caliu de moviments socials, de partits menuts o d’instituts de barri és majúscula i angoixant quan les crítiques més punyents arriben de part dels companys de lluites. De la mateixa manera les decisions polítiques considerades errònies dolen més quan les pren el que abans sostenia al teu costat la pancarta. Això, crec, hem aprés un poc tots en este any i escaig. La pregunta que cal que ens fem és si este aprenentatge amarg ha de conduir-nos a alguna conclusió que redunde en benefici d’eixes idees i objectius que, a grans trets, tots compartim independentment de la vora del riu en què ens trobem.

I és que qualsevol persona que s’estime una miqueta esta societat nostra tan maltractada, tan menystinguda, ha de concloure que el moment històric és irrepetible i que cal un esforç extra per part de tots per a consolidar una alternativa política, econòmica i social per al nostre país, que no ens necessita pessimistes sinó optimistes, que no ens necessita dividits sinó cohesionats, que no ens necessita tòxics sinó constructius.

Ens calen les sis C:

La consciència de la dificultat i envergadura de l’empresa que tenim entre mans, de la realitat sociològica del nostre país, de les seues necessitats i les seues urgències, de les seues limitacions i les seues al·lèrgies.

La coherència de mantindre’ns fidels a unes idees i un projecte que per força haurem d’adaptar i conjuminar amb la realitat del nostre poble. La coherència d’aplicar-nos primer a casa allò que demanem als altres, la coherència del realisme i el possibilisme.

La cohesió, que tantes vegades hem demostrat en coses com la defensa de la llengua, de la televisió o dels nostres serveis públics. La cohesió que ens ha de dur a veure els nostres representants públics com la punta de llança d’un moviment que avança, que ha de dur als nostres representants a veure la societat civil organitzada com la seua base, els seus aliats i els seus impulsors alhora.

La comunicació que tantes vegades falla. El feedback constant que ha d’existir entre els uns i els altres, amb una informació que fluïsca i siga constant. Comunicar cap a dins del moviment i també cap a fora, cap a la nostra societat, a través d’uns mitjans que, si existeixen, s’han de potenciar i, si no existeixen, s’hauran de crear.

El coneixement que tant necessitem per a materialitzar cada idea. Un coneixement que ha de vindre de les universitats, de les entitats, de les plataformes, del carrer. Dels que som ací i dels que se n’han anat i volem de tornada. El coneixement que ha de fer-nos un moviment d’avantguarda d’una societat que es vol moderna, culta i emancipada.

Parle, en definitiva, de construcció. De la construcció nacional, de la reconstrucció social i econòmica, de la reconstrucció de la dignitat, dels drets i les llibertats; de l’aprofundiment democràtic.

Des de la Fundació Nexe és amb este esperit que treballem. Perquè volem brindar en positiu a la societat valenciana, amb tarannà constructiu. Aportar amb cada crítica una alternativa, amb cada proposta un full de ruta. Des de la nostra voluntat d’erigir-nos com a think tank del valencianisme, hem constituït tres laboratoris d’idees enfocats a reforçar i completar el discurs valencianista en tres àmbits que considerem claus per al futur immediat de la nostra societat: la identitat i la cultura, l’economia i la sostenibilitat i la democràcia i la participació. De manera oberta i participativa, volem nodrir-nos de les millors idees per formular propostes concretes i noves línies d’actuació enfocades a la societat valenciana en general i a les nostres institucions d’autogovern en particular. L’objectiu no és altre que contribuir a fer realitat les sis C, convençuts com estem, que el benestar de la nostra gent i la construcció del nostre país passen necessàriament per un valencianisme fort que necessita el millor de nosaltres. És obligació nostra, per tant, esforçar-nos per aconseguir-ho.