El sistema mediàtic valencià més enllà de RTVV

En els últims temps quan es debat sobre el sistema mediàtic valencià les propostes de canvi se solen centrar a recuperar la Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Després de l’experiència viscuda en els últims anys tothom coincideix que el nou ens hauria de ser autònom del govern i reflectir el pluralisme polític i social propi del país. I, alhora, tindria el paper de motor de la indústria audiovisual valenciana, d’abastir d’informació local la ciutadania i d’impulsar la normalització, protecció i promoció de la llengua i la cultura pròpies. Tot i ser un punt clau d’un sistema mediàtic madur, els mitjans públics i el seu model no poden ser l’únic element en el debat social sobre la matèria. Quan parlem de mitjans, estem parlant d’un sector que és essencial per al bon funcionament d’una democràcia. A partir de la informació que rebem prenem les decisions que configuraran el sistema polític que ens permetrà (o no) exercir els nostres drets. Per tant, la informació no és (no pot ser) una mercaderia o un objecte de joc polític o empresarial: és la matèria primera amb què es genera l’opinió pública. Per això se’ns ha de garantir que la informació que rebem és plural, veraç i contrastada i en aquest àmbit la situació al País Valencià és francament millorable.

Sense un espai propi de comunicació
El País Valencià no compta amb una xarxa de mitjans d’àmbit valencià que vertebren el país ni que siguen en llengua pròpia. Era RTVV qui havia complit aquesta funció. El que tenim és una translació del sistema mediàtic l’espanyol. A més, també hi ha un sistema regional fragmentat per províncies o comarques del qual ara en són propietaris grups mediàtics d’àmbit estatal i que tampoc té, independentment de la línia editorial, una perspectiva de país, ni que siga perquè tampoc s’adrecen a tot el país. Hi ha excepcions locals o digitals de mitjans en valencià o compromesos amb la nostra llengua i cultura pròpies o amb una perspectiva valenciana de la informació. Però són això: excepcions. De fet, en aquest context tan hostil resulta quasi un «miracle» que el valencià —amb penúries, sí— sobrevisca. Els mitjans de comunicació, tots, no només els públics, són una clau de la normalització lingüística i cultural que al País Valencià s’ha basat en excés en l’ensenyament i en la fidelitat i consciència de molts dels seus parlants.

Hi ha consens social entre els valencians sobre la necessitat d’una radiotelevisió pública en valencià, però si bé el paper d’una RTVV és fonamental s’ha de ser més ambiciós si es vol ser efectiu. S’ha de crear consens social sobre les mesures que cal prendre. En aquest sentit, es poden regular una sèrie d’obligacions per a tots els mitjans —també els privats— d’àmbit autonòmic perquè hagen d’emetre uns mínims de la programació en valencià, d’informatius per a tot el país i de suport a l’audiovisual valencià. I fer-les complir, perquè algunes d’aquestes obligacions, de fet, ja existeixen. Fins i tot es pot fer amb els d’àmbit estatal legislant sobre la necessitat d’una «desconnexió» valenciana o arribant a acords amb els mitjans perquè n’hi haja. En el cas dels mitjans digitals o impresos, es poden promoure les dobles edicions. A més, es pot impulsar la informació local pública, i no només des dels ajuntaments sinó també des de les diputacions, cosa que pot ser una forma de valencianitzar el nostre sistema comunicatiu local. Hi ha comarques predominantment valencianoparlants en les quals els mitjans públics locals podrien ser totalment en valencià i espai de promoció de la cultura autòctona amb gran acceptació. Estic parlant de les comarques centrals valencianes, les Riberes o les comarques de Castelló.

Sense un pluralisme polític ni social suficient
El sistema comunicatiu valencià té també dèficits de pluralisme polític i social, això sí no massa diferents dels que té l’espanyol en el qual participa. La consecució d’un periodisme independent de les pressions polítiques o econòmiques i al servei de la ciutadania no és una tasca fàcil ni ací ni enlloc. En la premsa impresa, les ràdios, però especialment les televisions després d’haver-se atorgat les llicències de TDT principalment a grups conservadors i espanyolistes, falta pluralisme polític. Pel que fa als mitjans públics, la seua autonomia respecte als poders polítics és una assignatura pendent. RTVV ha estat un cas paradigmàtic de manipulació informativa i vinculació orgànica al govern. Una situació que es reprodueix a menor escala en els mitjans públics locals que són dependents en pressupostos i designació dels òrgans de direcció dels governs municipals. Amb la fallida del boom de la TDT això també pot passar amb els privats quan han estat subvencionats.

L’anomenat tercer sector de la comunicació té un paper clau en aquest pluralisme. Al País Valencià el principal representant és Ràdio Klara. Fa anys va existir la revista l’Avanç i hi va haver un intent de televisió comunitària, Pluralia.tv, que no va reeixir. Són mitjans sense ànim de lucre i assemblearis que donen veu als moviments socials i en els quals aquests poden elaborar els seus propis espais. Són un sector subdesenvolupat al nostre país i una peça clau en el pluralisme mediàtic i l’exercici del dret a la comunicació. En el cas de televisions i ràdios necessitem una regulació que els faça legals, que facilite la seua subsistència i que els done un espai en les llicències de TDT o de radiofreqüència.

Llei valenciana del dret a la informació i la comunicació
Hi ha moltes qüestions que cal debatre amb la ciutadania: el repartiment plural de les llicències de TDT locals i autonòmiques, les subvencions als mitjans perquè siguen transparents i tinguen criteris objectius o la publicitat institucional que s’insereix als mitjans o les subscripcions a la premsa. Alhora, s’ha de regular i promoure el tercer sector de la comunicació i ordenar l’audiovisual local tant públic com privat. I, clar, necessitem una RTVV potent que impulse el sector audiovisual al nostre país i vertebre el nostre sistema mediàtic, però també un organisme regulador dels mitjans de comunicació (públics, privats o del tercer sector) que tinga consens i reconeixement social com passa en altres països. En últim lloc, calen espais de participació per als periodistes en els mitjans, com ara els comités professionals, i també espais de participació social.

Hem de repensar com a societat quin sistema mediàtic volem per a aprofundir en la garantia de drets que són bàsics com ara el de la informació i de la comunicació, i també en la promoció, protecció i normalització de la nostra llengua i cultura. En la meua opinió caldria una llei general de la comunicació al País Valencià que regulara i garantira tots aquests aspectes, però per a aprovar una llei així ens cal un ampli debat social i ciutadà que vaja més enllà del paper d’un mitjà de comunicació públic potent, autònom i en valencià. La societat valenciana ha de ser conscient que no s’ha de resignar en aquest àmbit; si no, qui perd és la qualitat de la nostra democràcia. Crec també que el panorama polític que quedarà després del 24 de maig, sense majories absolutes, serà més favorable a aquest tipus de debats.