EL VALENCIÀ SERÀ AUDIOVISUAL O NO SERÀ

Per Àlvar Peris Blanes

La presència de la llengua, o millor dit, de la política lingüística, ha estat pròdiga en notícies aquests darrers dies a l’aparador mediàtic espanyol. I podem asseverar que, en totes elles, el valencià/català i, per extensió, el conjunt de llengües oficials diferents del castellà existents a l’Estat espanyol no ha resultat especialment afavorit. A casa nostra, el passat 26 de novembre, el Tribunal Suprem buidava de continguts l’Oficina valenciana de Drets Lingüístics creada per la Generalitat en el 2017, donant la raó així a una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), el qual entenia que totes les funcions en matèria de reclamacions i suggeriments no eren subjectes a dret. 

Un poc més al nord, i uns dies abans, el 23 de novembre, novament el Suprem executava un colp judicial contra el sistema d’immersió lingüística de l’escola catalana, i obligava els centres educatius a incorporar un 25% de docència en castellà com a mínim. Un model que recorda a la Llei de Plurilingüisme que està impulsant-se al País Valencià per part de la Conselleria d’Educació i que també ha hagut de sortejar aquesta imposició judicial. El Govern català ja ha assegurat que aquesta resolució no farà canviar el model lingüístic a l’escola i la dreta política s’ha afanyat a demanar al Govern espanyol l’aplicació d’un 155 «educatiu» per a centralitzar les competències en aquesta matèria. En qualsevol cas, la decisió del Suprem només ha contribuït a reblar la preocupació que s’havia disparat en molts àmbits de la societat catalana en conéixer unes setmanes abans que l’ús del català a les aules estava patint un retrocés espectacular. Segons una enquesta de la mateixa Generalitat catalana, si en el 2006 el 68% de l’alumnat l’utilitzava «sempre o quasi sempre», en l’actualitat aquest percentatge es quedava en un esquifit 21,4%. Una realitat que aborrona i que a la majoria dels centres educatius valencians coneixem molt bé des de fa temps. Les noves generacions s’expressen cada vegada més en castellà, sobretot durant el seu temps d’oci, que és ocupat en bona part per la música, l’audiovisual i el món digital.

A tot això, el dimarts 30 de novembre, el Consell de Ministres aprovava la nova Llei General de la Comunicació Audiovisual, un text normatiu impulsat per substituir l’anterior, de 2010, i que pretén d’una banda, adaptar-se al nou panorama audiovisual, i de l’altra, fer una transposició de la Directiva europea de Serveis Audiovisuals de 2018, que, entre d’altres, protegeix les indústries audiovisuals de cada país amb l’establiment de quotes de producció pròpia i en els idiomes de cada soci comunitari a les plataformes prestadores de serveis audiovisuals en línia, com ara Netflix, HBO, Disney+ o Amazon Prime. Alguns països europeus ja havien incorporar aquests indicadors a la seua legislació i d’altres, com l’espanyol, encara ho tenien pendent. La sorpresa saltava quan, segons ha transcendit, en el document aprovat no hi figurava l’acord al qual havien arribat el Govern espanyol i Esquerra Republicana (ERC) que garantia, dins de la reserva del 30% de continguts per a producció europea, una quota del 6% del catàleg d’aquestes plataformes destinat a la producció de continguts en llengües oficials diferents del castellà. A més, l’acord obligava les plataformes a incloure els doblatges o subtitulacions en aquestes llengües, així com la reserva d’un 10% del fons de l’Institut de la Cinematografia (ICAA) per a les obres en llengües cooficials. Malgrat tot, i en un gir inesperat, el Ministeri d’Economia, a través de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions, anunciava que aquestes exigències només es podrien aplicar a les plataformes subjectes a jurisdicció espanyola, és a dir, Movistar, Filmin o els portals de continguts en streaming de RTVE i Atresmedia.

Aquesta era una línia roja per a ERC, que ha amenaçat de no donar suport als Pressupostos de 2022 en el Senat després del seu vot favorable en les Corts espanyoles si no s’accepta aquesta exigència (tot i que sembla que finalment no els vetarà i han accedit a millorar la protecció de les llengües cooficials en la llei durant la tramitació parlamentària). Però també havia estat una reclamació efectuada per partits polítics com Compromís, BNG o el PNB, entre altres; associacions cíviques com ara Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, El Tempir, ACV Tirant Lo Blanc, Plataforma per la Llengua, la basca Kontseilua o la gallega A Mesa pola Normalización Lingüística; institucions com les Corts valencianes o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; i els únics òrgans reguladors independents en matèria audiovisual que hi ha a territori espanyol, que són el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), el Consejo Audiovisual de Andalucía (CAA) i el recentment creat Consell de l’Audiovisual de la Comunitat Valenciana (CACV). Tots ells havien observat amb preocupació com els diferents esborranys d’aquesta llei que s’havien fet públics bandejaven la protecció de les llengües oficials diferents del castellà en el nou escenari audiovisual de continguts «a la carta». Fins al punt que en el punt 5 de l’avantprojecte de llei únicament es feia referència a la promoció de la «pluralitat social» i s’havia eliminat la menció específica a la «pluralitat lingüística», que sí figurava a la llei de 2010.

Entre altres consideracions, el projecte de llei estableix que la televisió convencional (els canals de TDT) haurà de reservar el 51% del temps a l’emissió d’obres audiovisuals europees. D’aquest percentatge, el 50% serà per a obres en castellà o en alguna de les altres llengües oficials (valencià/català, euskera i gallec). I d’aquesta subquota, RTVE sí que haurà de reservar un mínim del 15% a obres audiovisuals en alguna de les llengües cooficials diferents del castellà, però tampoc hi ha cap menció explícita a les televisions privades. Com a mínim, la norma s’obre al fet que les comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial puguen regular «obligacions addicionals» a les de les plataformes. Tot plegat, sembla insuficient si atenem l’obligatorietat constitucional de protegir i promoure la riquesa i diversitat cultural i lingüística existent a l’Estat espanyol. L’avantprojecte, a més, ha estat criticat per implementar una regulació més centralitzada en aquest procés d’actualització jurídica, deixant fora els organismes autonòmics de la competència sobre els nous serveis audiovisuals i eliminant la creació d’un òrgan regulador d’àmbit estatal com el Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA), que també apareixia en la llei anterior. En definitiva, una pèrdua de qualitat democràtica que no ha passat inadvertida per als experts.

Segons ha transcendit, les raons que explicarien aquesta manera d’actuar sembla que les podem trobar en el fet que el Govern espanyol no vol pressionar les plataformes globals amb requisits lingüístics que dificulten convertir Madrid en el gran hub (concentrador) audiovisual del sud d’Europa (novament, tot passa dins l’M-30). Aquestes fonts sostenen que les converses per a acollir el gran centre de producció de Netflix en la zona estarien molt avançades i l’adopció de quotes lingüístiques podrien significar un entrebanc a l’hora de prendre una decisió, ja que un dels principals competidors, Turquia, està disposat a oferir enormes facilitats jurídiques i fiscals per tal que empreses d’aquesta mena s’instal·len al seu país. 

De tota manera, no podem menystenir que el problema de la nova llei de l’audiovisual, com se’n va fer ressò la periodista Violeta Tena en un reportatge a El Temps, podria estar al seu punt de partida. I és que, com tota la resta de la legislació espanyola, parteix del supòsit que el castellà té una posició preeminent sobre la resta de llengües, les anomenades cooficials, que esdevenen llengües subsidiàries, la protecció de les quals no incumbeix als organismes d’àmbit estatal. És el que els especialistes en drets lingüístics anomenen «jerarquia lingüística», entenent-la com el conjunt de sistemes de valors, ideologies i marcs mentals que justifiquen, assumeixen o pressuposen que unes llengües són millors i més rellevants socialment i legalment que unes altres.

Per això mateix, l’exclusió de les quotes de producció de les plataformes de continguts «a la carta» esdevé tan problemàtica. “El consum de continguts audiovisuals s’ha transformat radicalment en la darrera dècada. La irrupció d’aquestes plataformes i de canals com YouTube o Twitch està modificant els nostres hàbits com mai abans”, escriu Tena. En una societat que tendeix a l’individualisme, el model d’accés «a la carta» triomfa i les xifres d’abonats (4,5 milions per a Netflix, 1,2 per a Disney+ i Amazon Prime, i més de 730.000 per a HBO, només a l’Estat espanyol) no fan més que confirmar que el canvi és imparable i que l’oci audiovisual del present i, sobretot, del futur, es concentrarà en aquestes plataformes, que disposen d’una oferta imbatible, per nombrosa i per atractiva. 

Tant és així que si hi ha un àmbit, a banda de l’escola, en el qual es jugue el futur i la supervivència del valencià, i, per tant, s’haja de lluitar fins al final per la seua presència i visibilitat, aquest és, sens dubte, l’audiovisual. No es tracta únicament de garantir l’accés a més continguts en valencià, que també (hauríem d’afegir la reciprocitat entre les diferents televisions públiques de parla catalana com un factor clau d’aquesta oferta més àmplia), sinó d’una qüestió industrial que ateny el conjunt del sector audiovisual. Produir en valencià per a aquestes plataformes seria una oportunitat extraordinària per a les nostres empreses, que podrien difondre els seus productes per tot el món, demostrant que les històries en valencià poden interessar més enllà d’un àmbit estrictament local. Unes produccions que podrien anar de la mà de la nostra radiotelevisió pública, À Punt, que necessita consolidar i augmentar els pressupostos per a esdevenir la referència comunicativa del país i dur endavant projectes més ambiciosos i arriscats que tinguen encaix en aquestes plataformes i en altres televisions del nostre entorn amb fórmules de coproducció que ja s’han explorat amb èxit i que s’haurien d’aprofundir. 

L’avantprojecte de llei audiovisual podria contribuir a incrementar el pressupost de les radiotelevisions públiques autonòmiques, en especial d’À Punt, però malauradament tampoc ho fa. En la llei s’apunta que les plataformes i els serveis d’intercanvi de vídeos han de contribuir amb l’1,5% dels seus ingressos a finançar RTVE, quan aquesta xifra podria repartir-se entre tot el sistema audiovisual públic, també l’autonòmic. Un element que ha incrementat encara més la sensació de desencís i frustració entre els professionals, experts i entitats civils del País Valencià amb una norma que no es mostra especialment sensible amb els drets lingüístics dels valencianoparlants, ni de la resta de parlants de llengües oficials diferents del castellà dins l’Estat espanyol. 

Precisament hui, en el Dia Internacional dels Drets Lingüístics, seria bo de recordar una vegada més que només amb produccions audiovisuals valencianes i en valencià, difoses pel conjunt de plataformes i pantalles que tenim al nostre abast, públiques i privades, serem capaços d’encarar el futur de la llengua amb optimisme i de garantir un dret que, com qualsevol altre dret humà, s’ha de respectar.

Àlvar Peris Blanes és professor de Comunicació Audiovisual en la Universitat de València