El valencianisme progressista: l’empoderament autocentrat

En aquests dies d’emocions intenses, m’acompanya un adjectiu molt utilitzat en diversos àmbits, entre els quals la lingüística aplicada: autocentrat. La Universitat de València l’ha fet seu i defineix la seua política lingüística precisament així, multilingüisme autocentrat, en què el coneixement de les dues llengües oficials és la base perfecta per a l’adquisició d’una tercera. Estem davant, doncs, d’una estratègia lingüística que parteix «de la consideració compartida que el multilingüisme és un valor afegit real, que facilita la mobilitat i l’intercanvi, que millora l’ocupabilitat i genera més oportunitats, però també afavoreix la convivència intercultural, reforça la cohesió social i impulsa a la prosperitat» (Castelló, R. 2014).

Altres disciplines de les ciències socials demostren la rendibilitat de l’adjectiu, emprat en propostes econòmiques alternatives al model actual i també en connexió amb alguns processos sobiranistes, que el conceben com la capacitat d’una determinada societat per a identificar els interessos col·lectius propis tot prescindint de la perspectiva que en tinguen altres comunitats.

La perspectiva autocentrada ens remet al procés d’enfortiment social, polític i econòmic d’un grup, conegut amb el nom d’empoderament.

Sense entrar en anàlisis detallades —que els companys de tribuna abordaran amb més rigor i encert—, crec que puc afirmar (sense risc a equivocar-me) que el resultat de les eleccions municipals i autonòmiques és l’inici del procés d’empoderament de la societat valenciana, que ha demostrat més vigor i esperit crític del que li suposava el règim popular, tal com he defensat des d’aquesta mateixa tribuna en diverses ocasions.

Hem encetat el camí, amb molta il·lusió i una gran esperança dipositada en qui majoritàriament volem que conduïsquen les aspiracions col·lectives a bon port: Compromís, PSOE i Podemos. Unes aspiracions que tenen a veure, bàsicament, amb la profunda desigualtat social per raons econòmiques, per un costat, i amb la corrupció política en forma de saqueig continu a les arques públiques, per l’altre. L’altíssim percentatge de famílies valencianes pobres (una de cada quatre viu per davall del llindar de la pobresa!) i la processó d’imputacions amb centenars de milions d’euros desapareguts pel clavegueram de la corrupció urgeixen mesures ràpides i contundents. I aquest és l’encàrrec que la majoria social valenciana ha posat en mans de les tres formacions polítiques citades.

Tanmateix, la urgència sol dur aparellada la importància. I no és menys cert que una part considerable d’aquest suport electoral prové del vot valencianista que, juntament amb les dues qüestions susdites, persevera en la importància de les seues reclamacions, d’entre les quals una ha acabat sent-ne el leitmotiv principal: un finançament just per al poble valencià. El tema, realment apressant, ha sigut abordat amb insistència i expertesa en els últims anys, però no ha comptat encara amb el suport de cap partit d’àmbit estatal. Potser perquè encara no s’han adonat que el sucursalisme atribuït al País Valencià, com en el cas del meninfotisme secular, és un aspecte a reconsiderar. Situar en el nucli del debat la necessitat d’un finançament just no és únicament un encert del discurs polític valencianista, sinó que demostra també que sense aquest instrument difícilment es podran resoldre els problemes quotidians dels valencians. Sí o sí, hem de vetllar per nosaltres mateixos. Sí o sí, aquest empoderament que hem guanyat ha de servir precisament per a fer-ho.

En aquesta nova etapa, el valencianisme progressista ha de continuar reivindicant que les qüestions conjunturals (els problemes individuals) i les estructurals (les aspiracions col·lectives) no són en absolut excloents, sinó més aviat complementàries. I que la solució d’unes i l’assoliment de les altres responen precisament a aquest procés il·lusionant i esperançador d’empoderament autocentrat.

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe