Els valencians som així

«A mesura que una discussió en la xarxa es prolonga, la probabilitat que es produïsca una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u.» Això afirma la coneguda llei de Godwin, volent dir que la referència al nazisme està pràcticament garantida en aquestes circumstàncies (en la teoria de probabilitats, la probabilitat 1 equival a un esdeveniment que és quasi segur que ocorrerà). Doncs de la mateixa manera, podem dir que a mesura que avança i s’estira una conversa entre valencians sobre allò que alguns insisteixen a anomenar casos aïllats —i que de fet va pel camí d’esdevindre, més que no un arxipèlag, una Polinèsia sencera—, és a dir, sobre la corrupció vinculada al PPCV, tendeix igualment a u la probabilitat que hi aparega la frase Els valencians som així.

Els valencians som així és, pel que he pogut comprovar, el clixé, el lloc comú de rigor en aquest context. Cal dir que si les persones mostrem no poca afició als tòpics, és pel notable servei que ens fan aquests fragments de discurs prefabricat: ens permeten, per exemple, continuar una conversa quan no se’ns acudeix res de més original per a contribuir-hi. A canvi d’això, però, es cobren el seu tribut: tot passant de boca a boca, repetint-se fins a l’avorriment, els llocs comuns van adquirint a poc a poc l’estatus d’expressió del sentit comú, de veritat canònica consagrada pel consens social. I tot per la nostra mandra a l’hora de buscar millors arguments… El fet és que, si no volem encadenar la nostra intel·ligència al culte al tòpic, és indispensable que ens espolsem la malagana i sotmetem aquestes idees rebudes a crítica racional.

Vinga, doncs, anem per faena. En primer lloc, ¿què es vol dir quan es diu que els valencians som així? ¿Així, com? Atés que qui afirma això s’inclou —ho delata el som— entre els valencians, no és probable que vulga dir ‘així de corruptes’ (des de fora, però, sí que hi ha qui ens penja aquesta etiqueta actualment, i fins es diuen coses com ara que los valencianos llevan la corrupción en el ADN; donem-ne gràcies als nostres desgovernants del Vintenni Negre). Més fàcil és que vulga dir ‘així de meninfots’, o de laxos, a l’hora d’exigir responsabilitats als qui ens manen quan aquests apareixen vinculats a algun cas de corrupció. De laxitud, cal admetre-ho, n’hi ha hagut en gran part del poble valencià —no en tot—, i les successives majories absolutes del PPCV en són bona prova. Ara bé, si ens comparem amb altres territoris de l’Estat (on potser resideixen aquestes persones que ens consideren, als valencians en general, corruptes de mena), no es pot dir que la societat valenciana n’isca tan malparada: al capdavall, ací hem aconseguit —gràcies a la tasca de denúncia feta per tota l’esquerra valenciana al llarg d’anys— traure del poder el partit vinculat als escàndols de corrupció, mentre que a Madrid o Andalusia el partit de la Gürtel i la Púnica i el dels ERE, respectivament, hi mantenen el govern autonòmic; i tampoc des de Catalunya no sembla que se’ns puguen donar moltes lliçons en aquest terreny.

Veiem, doncs, que el tòpic segons el qual els valencians som així no acaba de fer-nos justícia. Però pitjor encara que això em sembla el fet que la frase en qüestió oblida que un poble, una societat, no és mai simplement així o aixà —vull dir: no té una essència fixa i immutable—, sinó que va fent-se així o aixà cada dia a través de transformacions contínues, incessants. La manera de pensar i fer d’una societat no para mai de fluir, de canviar. Pensem, per exemple, en quines eren les actituds majoritàries al nostre país fa 20 o 30 anys respecte als drets de les persones homosexuals: el matrimoni igualitari, hui àmpliament assumit, era llavors gairebé inconcebible per a la gran majoria de la gent —restava fora del sentit comú. L’oblit de la naturalesa canviant de les societats humanes em pareix particularment lamentable perquè pot fer d’aquest lloc comú que ens ocupa un element de desmobilització, favorable a la pervivència de l’statu quo. De dir Els valencians som així a concloure que Els valencians no tenim remei no va sinó un pas, i d’ací a caure en la passivitat i la resignació no em pareix que hi haja tampoc una gran distància. I no cal que us diga a qui convenen la passivitat i la resignació de la gent d’aquest país, veritat?

Els tòpics difícilment desapareixeran mai: ens és massa còmode recórrer-hi. Però cal que aprenguem a desconfiar-ne, i que en lloc de deixar-nos menar per un suposat sentit comú, al capdavall conservador i immobilista, entenguem que nosaltres, amb el nostre treball per orientar el canvi social en un sentit de progrés, podem transformar també el contingut mateix dels llocs comuns. Podem fer, per exemple, que un dia no molt llunyà, quan algú diga Els valencians som així ho faça amb orgull, per significar ‘així de cívics, d’exigents amb els poderosos, d’intransigents amb la corrupció; de conscients que és responsabilitat nostra anar construint cada dia un país més decent i més habitable’. Digueu-me ‘optimista’ si voleu, però jo diria, fins i tot, que anem pel camí d’aconseguir-ho.