#EmDeixeLaPell per…

18/11/2024

DANA

Per Reis Gallego Perales

 

Dia 20 després de la DANA, o com sempre l’hem coneguda ací, de la gota freda. Aquest fenomen, tan propi de la tardor al País Valencià, sempre ens agafa amb certa tensió. És part de la nostra memòria col·lectiva. Un dels meus primers records és veure ploure intensament per la finestra, al voltant de l’any 1992. Recorde amb molta nitidesa com ma mare omplia tots els poals de casa amb aigua, una acció que semblava quasi automàtica. Després, comprovava si baix del banc hi havia la garrafa d’aigua de reserva, i inspeccionava atentament els dos forats del balcó, assegurant-se que estigueren lliures per permetre que l’aigua poguera eixir sense obstacles.

 

De menuda mai vaig entendre aquell ritual. No sabia per què ma mare ho feia amb tanta precisió i diligència cada vegada que plovia amb força. Igual de misteriós em semblava veure la meua iaia apagar tots els electrodomèstics de casa, excepte la nevera, quan escoltava trons. Encara recorde com encenia la petita ràdio de piles i ens deia que no tocàrem res. Eren precaucions senzilles, però amb un profund sentit d’experiència i saviesa popular. Ara, molts anys després, després de patir una nova DANA, nosaltres també tenim el nostre propi “kit de supervivència”. Sembla que, amb el temps, hem adaptat aquelles pràctiques familiars als nous temps, però el propòsit és el mateix: estar preparats per a qualsevol emergència.

 

 

El nostre kit inclou ara una marraixa d’aigua ben plena, una caixa amb botes d’aigua altes, EPIS (equip de protecció individual), mascaretes, gel hidroalcohòlic i guants. I ja estem pensant en què demanarem per Nadal: una màquina d’aigua a pressió, i diversos sistemes de seguretat per a evitar l’entrada d’aigua en cas de noves avingudes. Perquè hem aprés, de la mateixa manera que les nostres avantpassades ho van fer, a adaptar-nos a les circumstàncies. Afegiré al ritual que vaig heretar de ma mare i de la meua iaia les meues pròpies experiències, per tal que puguen continuar passant de generació en generació. Així, sumem a la saviesa heretada tot allò que nosaltres hem aprés en primera persona.

 

 

En canvi, la resposta institucional a aquests fenòmens sol estar recollida en protocols d’actuació. Aquests protocols no són papers improvisats, sinó documents detallats que descriuen els passos a seguir davant una situació d’emergència. El seu objectiu és garantir la seguretat de les persones i minimitzar els danys materials. Aquesta estructura de resposta forma part de la gestió pública, basada en l’experiència acumulada d’altres crisis similars.

 

Recorde amb claredat la DANA del 2019 al Baix Vinalopó. Va ser una situació devastadora per a moltes famílies. Dies després, vaig acompanyar Àgueda Micó, que en aquell moment era portaveu de Compromís, per veure de primera mà els efectes d’aquell desastre. L’alcalde de la Daya Vieja i el regidor d’Almoradí ens van mostrar cada punt crític de la zona: la mota trencada pel riu Segura, els camps completament inundats, amb les taronges surant com si foren joguines. Llocs on abans hi havia cases s’havien convertit en terreny erm, amb tan sols un avet solitari, testimoni mut de la destrucció. No obstant això, el més impactant no eren les destrosses materials, sinó les històries de la gent, la desesperació a les seues cares i la incertesa davant un futur incert.

 

 

No faré una comparació directa amb la DANA actual, però és evident que, tot i haver estat davant el mateix fenomen natural i disposar dels mateixos protocols d’actuació, la resposta institucional ha sigut molt diferent. El 2019 vam lamentar la pèrdua de 6 vides. Aquest 2024, en canvi, la xifra ha arribat a 222 víctimes (i encara pot augmentar). Hui estem a dia 20 dD (després de la DANA), i la gestió de la crisi deixa molt a desitjar.

 

En aquest punt, em centraré en l’àrea que millor conec, la d’Educació, i posaré com a exemple el poble on visc des de fa més d’un any, Algemesí. Segons l’última resolució d’Alcaldia, dimecres es reprendran les classes a la majoria dels centres del municipi, a excepció d’un centre infantil públic i una escola, tots dos situats al barri del Raval, amb risc de despreniments i danys estructurals. El que molta gent no sap és que les classes es podran reprendre gràcies a l’esforç de les comunitats educatives. Després de netejar les seues pròpies vivendes, famílies i docents van anar als centres educatius a llevar el fang i a reparar els danys. Mentrestant, la Conselleria d’Educació ni està, ni se l’espera. No s’ha fet cap contractació d’emergència per a netejar i desinfectar els centres amb la rapidesa que calia, tot i que sabem perfectament que es podria haver fet.

 

En els grups de WhatsApp de famílies i docents ha corregut com la pólvora aquesta afirmació “la conselleria d’Educació ni està, ni se l’espera”. Per a mi, que vaig estar al capdavant d’una Direcció general, és dolorós comprovar com de rematadament mal s’estan fent les coses. Perquè l’experiència anterior ens dona una perspectiva que abans no teníem: sabem com s’ha de fer, i sabem que es pot fer millor.

 

L’altre dia llegia a la premsa que el CEIP Joan XXIII de Catarroja se sentia abandonat per la Conselleria d’Educació. Si no el coneixeu, és un dels centres referents en innovació educativa i adequació d’espais de tot el País Valencià. La comunitat educativa d’aquest centre és exemplar. Quan vaig llegir la notícia vaig esclatar a plorar com encara no ho havia fet. Supose que, passar per situacions límit et fa poder aguantar fins que una espurna, com aquesta, encén tota la frustració acumulada.

 

El Botànic no ho vam fer tot bé, però vam haver de gestionar una DANA el setembre de 2019, una pandèmia mundial el març de 2020 i l’arribada de refugiats per la guerra d’Ucraïna el 2022. La resposta institucional va ser possible perquè el Govern de la Generalitat Valenciana amb els equips tècnics de les Conselleries, van treballar dia i nit sense descans perquè a la població. Ara, en canvi, la ciutadania s’ha quedat òrfena. No hem sentit el caliu ni l’estima de qui ens governa, i això pot alimentar el discurs d’odi i d’extrema dreta.

 

Entre les que vam estar en Educació durant els anys del Botànic, sovint comentem: “Si açò ens arriba a passar estant nosaltres al càrrec, haguérem acampat a la Conselleria fins a reobrir tots els centres educatius.” No és una exageració, sinó una realitat basada en l’experiència de la DANA del 2019. Hauríem activat una resposta immediata, amb mesures d’emergència que inclourien: la contractació urgent de serveis de neteja i desinfecció dels centres; instal·lació d’aules prefabricades per evitar que l’alumnat es veja obligat a desplaçar-se fora del seu municipi per a rebre les classes; servei de menjador i transport gratuït per a tot l’alumnat afectat; i la incorporació d’orientadores i psicòlogues per implementar el programa “Imprescindibles” als centres educatius, oferint suport emocional a l’alumnat i les famílies. A més, reforçaríem la formació del personal i crearíem línies directes de subvenció per a les AMPES, tot coordinant l’actuació de cada departament. Hauríem treballat sense descans des del mateix dia 29, com ja ho vam fer durant la DANA de 2019.

 

Ara, en canvi, la ciutadania valenciana ens hem quedat orfes. No hem sentit el caliu i l’estima de qui ens governa, i això pot alimentar el discurs d’odi i d’extrema dreta. L’altre dia llegia que existeix una teoria que situa una de les causes de la batallada de València i de l’ascens del feixisme en la riuada del 57. Després de tot el que escolte al carrer i veig a les xarxes socials, si no oferim una resposta política contundent i empàtica, podríem acabar en la mateixa situació.

 

Per això, escoltar l’altre dia a les Corts a Joan Baldoví em va omplir d’orgull. Una vegada més, va demostrar que Compromís té en el seu ADN la voluntat de gestionar qualsevol catàstrofe deixant-se la pell. Així ho vam demostrar el 2019, el 2020 i el 2022, tant a les institucions com en tants ajuntaments. Aquell lema de Joves amb Compromís de 2015 no era només una consigna electoral; resumeix perfectament l’esperit de les persones que hem dipositat la nostra confiança en aquestes sigles. Som gent del poble, gent que, davant la passivitat d’altres, s’arromanga els camals i baixa al carrer per netejar el fang. Perquè, per a nosaltres, com per a molta gent, el benestar de la nostra gent és la prioritat.

 

Ara més que mai: #EmDeixeLaPell, perquè ens toca protegir-nos dels discursos d’odi i de les faules que volen dividir-nos.

 

Reis Gallego Perales va ser Directora General d’Innovació educativa entre setembre de 2021 i juliol de 2023

 

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu