Entrevista a Amadeu Mezquida: “Espanya interpretada des de Madrid, és una mala interpretació d’España”

P: On situaria l’origen del valencianisme polític? 

​R: El valencianisme polític naix a principis del segle XX. Dins del que és el valencianisme cultural, la matriu és “Lo Rat Penat” i, diguem-ne, entitats que estan en la seua òrbita. En un principi és una qüestió molt vinculada a la llengua i a la seua recuperació, un poc en eixe corrent que recorria l’Europa del romanticisme. I a poc a poc això va prenent cos i forma política amb la Declaració Valencianista, amb la formació de les primeres organitzacions polítiques de tall valencianista i, diguem-ne, hi ha una trajectòria amb un creixement que arriba fins a la República, on fins i tot tenim regidors valencianistes a l’Ajuntament de València. Però és clar, amb la Guerra Civil això es trenca, i es trenca l’evolució que estava seguint el valencianisme, una evolució normal respecte al que passava en altres llocs d’Europa. Amb la guerra i la dictadura de Franco això es trenca i ve el no-res. I en eixe no-res és on apareix Joan Fuster, que posa damunt de la taula el que s’anomena el nou valencianisme, que és un plantejament diferent. Un dels seus anhels és trencar amb eixe valencianisme de preguerra que considera que és massa regionalista i està massa vinculat a la qüestió folklòrica per a poder  plantejar la qüestió nacional de forma més científica i en la clau del nacionalisme ètnic alemany. És a dir, en la clau del nacionalisme que funciona a la resta d’Europa

​

P: És important Fuster? 

​Fuster és clau, marca un abans i un després. De fet, quan es parla de valencianisme de preguerra, marquem la guerra i la dictadura com a punt d’inflexió, però quan torna a reviscolar la qüestió valenciana és amb Joan Fuster. Abans era tot -com ell sempre ha dit- regionalisme folklòric, és a dir, era una cosa que no tenia intencions de convertir-se en un moviment de transformació social, en un moviment d’avantguarda nacional, sinó que era altra cosa. Amb ell això canvia i el que comença a passar és que hi ha una elit democràtica i progressista que s’impregna dels plantejaments que ell fa.

​

P: Què pensa de la figura de Blasco Ibáñez? No creu que potser va ser l’iniciador d’un valencianisme que com vostè ha dit alguna vegada estiga centrat en la qüestió del centre i la perifèria? 

​

R: Blasco Ibáñez és un personatge que, com tots els personatges que han tingut una rellevància, és molt polièdric. Per una banda, ell aconsegueix posar en marxa un moviment republicà que té un ampli abast al llarg del territori valencià, però al mateix temps té una forta connotació anticatalanista. Un moment en què el anticatalanisme no es plantejava en els termes que es plantejarà després a partir de la Transició, com una qüestió purament identitària, sinó que ho enfocava des d’un pla més econòmic, és a dir, ell plantejava un  País Valencià més liberal i lliure canvista enfront d’una Catalunya més proteccionista.

​Tot això és hereu de la pèrdua de Cuba, perquè Catalunya tenia en Cuba un dels seus principals mercats i, aleshores, amb eixa pèrdua, el catalanisme polític comença a reivindicar i a demanar davant l’Estat central que es pugen els aranzels i una sèrie de proteccions davant dels seus productes tèxtils, que eren els que ells exportaven. Per altra banda, el principal producte dels valencians era la taronja, i a nosaltres ens convenien menys aranzels, la qual cosa ens permetia exportar a Europa amb més facilitat. Així que podríem dir que aquest és l’origen de l’anticatalanisme, és eixa confrontació entre models econòmics i de com enfocar la qüestió comercial que distancia catalans i valencians. Després això derivaria amb el temps en altres qüestions.

P: El regionalisme valencià del PP va actuar com a unificador del bloc de poder dominant al País Valencià i com a proposta política integradora del mateix País Valencià dins del Règim del 78. Creu que la crisi del Règim del 78 és el trencament d’eixe regionalisme i d’eixa distribució de poder territorial? 

​

R: Crec que el factor clau vertebrador del PP valencià no és precisament el regionalisme valencià, més aïna seria l’espanyolisme. A la fi, si una cosa tenen en comú els valencians de nord a sud, ens agrade més o menys, és la seua comoditat o la seua afecció a la idea i al projecte nacional espanyol.

​Per tant, eixe regionalisme que assenyaleu seria més aïna una qüestió de vernís que no té aspiracions d’anar molt més enllà. De fet, en clau autonomista fins i tot, hi ha moltes coses que podrien haver-se aconseguit en eixa etapa, com per exemple la qüestió del finançament que encara hui estem batallant, que no es van plantejar. O per exemple el fet de que el País Valencià siga considerat una nacionalitat històrica, no s’ha desenvolupat, no ha tingut ninguna conseqüència real, com per exemple la recuperació del dret civil. Al final el PP juga molt a adaptar-se al terreny, que és una cosa que els altres partits han entés que és important i que han començat a fer, i ho dic per exemple perquè hui en dia hi ha una diferència brutal en com aborda la qüestió lingüística el PP de la província de València a com ho aborda el PP de la província d’Alacant. En la província d’Alacant ho planteja com una dicotomia valencià-castellà, mentre que en la província de València ho intenta amagar en una dicotomia valencià-català, quan en realitat el que hi ha darrere és una idea de supremacisme del castellà enfront del valencià i dels castellanoparlants enfront dels valencianoparlants.

​

P: Creu que l’anomenada Batalla de València i els seus resultats encara ofereixen claus explicatives del nostre present polític?

​

R: Crec que cada vegada menys. Vicent Flor sempre diu que el blaverisme va morir d’èxit i crec que en part té raó, perquè arribà més enllà de la política i es va convertir en una mena d’explicatiu social del que passava. Al final tots, amb diferents intensitats, portàvem un anticatalanista o un blaver dins, com a mínim a València i en la seua àrea metropolitana que era la seua zona d’influència. Però jo crec que amb els últims esdeveniments, sobretot la crisi econòmica, l’enfonsament del model que representava el PP (el model econòmic, el model social, el model de valores), això ha canviat. Una de les mostres que ha canviat és el fet que un partit com Compromís puga tindre l’alcaldia de València, i no només tindre-la sinó revalidar-la i millorar els resultats. Això és molt significatiu i marca un canvi en eixa manera d’aglutinar que tenia la dreta d’aquesta ciutat i d’aquest territori -quan dic territori no parle del país sinó que parle d’eixa àrea d’influència de València-, on la qüestió identitària i la qüestió lingüística han tingut molt de pes, i l’anticatalanisme ha servit per a vertebrar i cohesionar a la dreta.

​Crec que això continua funcionant, crec que continua servint com a cohesionador i algutinador d’un cert sector de la població que no es planteja votar a altres opcions, però ja no té una capacitat d’atraure nova gent a eixe discurs, perquè és un discurs que xoca contra una realitat i és que el fantasma contra el qual lluiten ja no existeix.

​El valencianisme ha tingut una evolució que no ha tingut l’anticatalanisme, llavors l’anticatalanisme està lluitant contra un catalanisme que no existeix. I d’això la gent se n’adona, sap que hi ha més de teatralització que de realitat.

P: Vostè en el seu llibre “El valencianisme enfront d’Espanya” parla d’aquesta evolució del valencianisme: el pas d’un nacionalisme més ètnic, on tindríem com a màxim exponent Fuster, cap a un nacionalisme de tall cívic. Vostè parla que en eixa evolució sempre hi havia la dicotomia entre “fusterians” i “antifusterians”.  L’article que va escriure Francesc Miralles per a Valencia Plaza després de les eleccions, que s’anomenava “Hermanos de Leche”, on deia que Podem tenia més difícil ampliar posicions al País Valencià que Compromís, i que eixe fet era degut a la coherència que havia tingut Compromís. Però així i tot Miralles deia que “no tiene una teoría nada desarrollada de quiénes son y qué quieren”. On situaria doncs, Compromís? 

​

R: Comence pel que deies al principi de fusterians i antifusterians perquè en el llibre parle d’això i el que dic és que moltes vegades s’ha amagat davall d’un conflicte entre fusterians i antifusterians el que en veritat era una altra cosa.

​En realitat és un conflicte entorn del model de nacionalisme que volem construir. Si un nacionalisme que es basa en un llinatge, en una herència rebuda que al final és un tipus de nacionalisme d’arrel alemanya, ètnic, en el qual el que pesa és la llengua, cultura i història compartides, de manera que l’individu no té cap decisió respecte a això, és a dir, has nascut ací, parles el que parles, eres fill de qui eres, per tant pertanys a aquesta determinada nació i has de fer o seguir este determinat camí.

​Enfront d’això, el que comença a plantejar Joan Francesc Mira a finals del 90 i altres autors (i jo crec que també era un debat que estava en el si del valencianisme polític) era: “Esta manera d’interpretar el nacionalisme pot ser més o menys errada, però, per descomptat, no està sent útil per a aconseguir els objectius que nosaltres pretenem”.

​I, al final, s’introdueix un factor, que nosaltres entenem que és fonamental, que és la voluntat del poble. La voluntat del poble és determinant, és el nacionalisme que planteja que la nació la fa el mateix poble, per tant, no pots construir nació si el poble no et segueix. És un nacionalisme de caràcter cívic que posa l’accent en allò que ens uneix, en el qual la diversitat d’origen no suposa un problema ni un conflicte, sinó que enriqueix. I és una manera de plantejar-ho que és molt més adequada per al País Valencià, que és un territori que, al cap i a la fi, pràcticament des de la seua creació, ha estat un territori de frontera, és un territori pel qual han passat fenicis, grecs, romans, visigots, àrabs… Som un territori de mestissatge i això s’havia de traduir en un valencianisme que fóra coherent amb la manera de ser i la mateixa idiosincràsia del país. Crec que al Bloc en el seu moment i a Compromís li va ser difícil fer eixe trànsit, però crec que hui és una cosa que, per sort, està pràcticament superada. No hi ha un qüestionament explícit del fet que s’haja de tornar a postulats de tipus ètnic i tampoc tindria molt de sentit i no seria coherent amb la realitat progressista del moviment.

​Per altra banda, què és el que vonstruirem a partir d’ara? Jo el que crec és que hi ha un problema. Una cosa que ha fet molt bé Compromís és que ha tingut molta coherència en el seus plantejaments i que això el votant ho valora. El votant valora que davant d’un escenari on hi ha partits que canvien d’opinió d’un dia a l’altre, que hi haja un partit que mantinga una línia més o menys clara i estable, això és positiu, això suma. Ara bé, sí que és cert que moltes vegades Compromís, o inclús el Bloc, han confós -i crec que estem encara en eixe moment de confusió- fer un valencianisme adaptat a la realitat del país amb amagar el valencianisme, que és una cosa totalment diferent. En aquest sentit a mi hi ha coses que em criden l’atenció: no entenc per què alguns líders nostres no diuen “País Valencià” amb més naturalitat, o siga puc entendre el perquè, perquè és un terme que crea cert rebuig, però nosaltres hauríem d’estar pensant en com dessignificar eixe terme i resignificar-lo. Hauríem d’estar pensant en això, no a amagar-lo o utilitzar eufemismes com: “el nostre territori”, “la nostra terra” o “la nostra comunitat”. Que jo utilitze de vegades “Comunitat Valenciana”, però també utilitze “País Valencià” i, tal volta, eixa seria la manera d’anar treballant a poc a poc.

​Llavors és com una cosa que plantejava  en el llibre, que és que el valencianisme sempre s’ha trobat mancat de ferramentes per a fer eixe tipus de pedagogia o eixe tipus d’estratègia. Em preocupa que estant en el Govern i havent assolit unes posicions de rellevància publica molt més grans, encara no siguem capaços de fer valencianisme d’una manera més natural i sense haver d’amagar certes coses que fins ara semblava millor tindre amagades.

​

P: Compromís pot afavorir al sorgiment d’una Espanya més progressista?

R: A mi a vegades em diuen, gent que és independentista o que té un posicionament proper a l’independentisme: “Espanya no canviarà mai”, i pense, si jo acceptara això també hauria de pensar que el País Valencià no canviarà mai i, per tant, me n’aniria a ma casa i no faria res. Perquè si Espanya és com és, el País Valencià també és com és i això ho sabem tots.

​Jo crec que Espanya ha funcionat d’una determinada manera i al que estem assistint ara és a una crisi d’eixa manera de funcionar que tenia Espanya. Espanya basculava, era com una balança, en un plat estava Andalusia i en l’altre Catalunya, i el que feia d’eix era Madrid. Des de fa uns anys això ha començat a canviar per diversos factors. El primer ha estat que Madrid ha passat de ser capital administrativa i política a ser capital total. Madrid és ara, també, capital econòmica, capital d’infraestructures, etc. S’ha convertit en una espècie de paparra que només fa que xuclar recursos. De fet, podríem entrar a parlar també de l’Espanya vaciada, que no és vacía, és vaciada, i ho diuen ells mateixos, on està eixa gent que se n’ha anat d’allà? Han anat a Madrid majoritàriament.

​Al final Madrid xucla població de les Castelles, de la meseta i xucla recursos econòmics de la perifèria i, per tant, el model aquest en el qual basculava el sud espanyol enfront de la Catalunya díscola, s’ha trencat. I s’ha trencat per allà, i s’ha trencat també pel Tribunal Constitucional i la seua interpretació de la Constitució. A mi m’escandalitza el fet que els partits que hui en dia s’anomenen constitucionalistes estan en desacord en molt més punts de la Constitució que partits que no ens reben com a constitucionalistes estem d’acord, i pose l’exemple de Vox i de voler llevar les autonomies. Com pot ser que un partit que nega el tret diferenciador fonamental de la Constitució del 78 que és l’Estat autonòmic siga considerat constitucionalista? És absurd, va contra tota lògica. Si una cosa identifica la Constitució del 78 respecte a les altres constitucions espanyoles que hi ha hagut, és el fet de l’Estat autonòmic, és el fet de possibilitar un autogovern i damunt un autogovern bastant ampli.

​Per tant, pense que no és Compromís el que pot aportar allà, potser Compromís és el vehicle, però és el País Valencià el que pot aportar alguna cosa a eixe nou context. En eixe nou context on els equilibris s’estan reequilibrant, en algun moment eixa Espanya vaciada de la qual parlava i eixa Espanya perifèrica de la qual formem part hauran de comprendre que els seus objectius són molt pareguts. I són que hi haja un repartiment equitatiu dels recursos, siguen econòmics, de població, d’infraestructures, siguen del tipus que siguen. I al final el que plantegem és o ser perifèria de la perifèria d’Europa o tindre un pes específic dins del conjunt de l’Estat Espanyol i en Europa també. Són eixos dos models els models entre els quals es debat el país.

​I aleshores jo crec que el país pot aportar molt en això, i intentar portar un poc de llum en aquesta solució possible per a Espanya. Quin és el problema o la dificultat que veig jo? Que pense que eixa solució no pot vindre només de la mà del País Valencià, sinó que ha de vindre de la mà d’altres territoris, i el fet que hi haja una esquerra espanyola que podria jugar eixe paper, però que continua repetint esquemes de l’Espanya antiga, del model antic de “hay que bascular con Andalucia, con Cataluña”, i no entenen que estem en un escenari nou on necessàriament hi ha d’haver més actors, perquè si a eixos actors no els dones cabuda, esclataran. Esclatarà l’Espanya vaciada, esclataran els valencians infrafinançats, els balears també infrafinançats, i això anirà a més. Aleshores, si vols buscar una solució, eixa solució haurà de passar necessàriament per tindre en compte més actors en el tauler de joc, i això ens portaria a parlar de federalisme i cogovern, però, és clar, el problema d’això és que poca gent s’ho creu.

​En qualsevol cas jo pense que una solució federal no pot vindre mai de la mà -com s’està demostrant- de partits d’àmbit estatal, ha de vindre de partits d’àmbit territorial o autonòmic. Però és molt simptomàtica la situació en què es troba Unidas Podemos, perquè eren els que millor preparats estaven per a dur avant eixa reforma i crec que la gent que és allà no és que s’ho crega, és que ho entén, però hi ha una espècie d’inèrcia, que és eixe “madridisme polític”, del qual també he parlat alguna vegada, i del qual mai se sol parlar, que fa que s’interprete Espanya des de Madrid. I Espanya interpretada des de Madrid és una mala interpretació d’Espanya.

P: Compromís s’ha erigit en el partit més representatiu de l’anomenat “espai del canvi”, hereu i producte del 15M ací al País Valencià. Vosté ha explicat que este creixement va ser degut a l’explotació per part de l’actor polític valencianista de l’eix statu quo-regeneració. Quin creu que va ser l’encert de Compromís per a beneficiar-se d’aquell moment social? 

​

R: Trobe que Compromís, a part d’estar en el lloc adequat en el moment adequat, va saber aprofitar eixe moment i va saber llegir el que estava passant. El que estava passant és que, i això ja ho déiem fins i tot abans, en 2012-2013 parlàvem del fet que el bipartidisme havia mort i hi havia gent que se’n reia. Al final, el que estava passant era que s’estava donant l’aparició d’un nou eix, que era l’eix “dalt-baix” del qual parlava Podemos. Nosaltres ho explicàvem a través de l’eix statu quo-regeneració, i és un eix amb el qual plantejàvem una cosa molt bàsica: que la sobirania, o el dret a decidir, o la capacitat de decisió, s’havia demostrat que estava totalment en uns ens abstractes que en aquell moment era la Troika, l’FMI o Merkel. És a dir, ens que estaven molt lluny, però que ningú sap qui són o qui els ha triat, estaven decidint coses que afectaven directament la vida dels que estàvem ací i vivíem ací.

​Un poc eixe plantejament era el que féiem nosaltres. Som nosaltres els que vivim ací, els que tenim dret a decidir el que passa ací i, a més, amb un context de corrupció absoluta del PP, que nosaltres vàrem saber capitalitzar des de l’oposició. Al final al País Valencià hi ha hagut 20 anys de PP a escala autonòmica, però hi ha hagut 4 anys d’oposició, perquè els altres 16 anys anteriors… Va haver d’arribar Compromís perquè ací es començara a fer oposició i determinats temes isqueren a la llum. Crec que això és el que va implicar Compromís en el tauler, de fet és el que marca la diferència respecte al que passa a Múrcia o Castella la Manxa, perquè és el partit que està ací i no està en altres llocs. I això va marcar en aquell moment i ho continua fent hui en dia.

​

P: Encara que parega que Compromís s’ha allunyat del primer valencianisme fusterià i adopte cada vegada més un nacionalisme de tall cívic, pareix que té moltes dificultats per a penetrar en les comarques del sud. Rafael Castelló assenyalava que no es tractava d’una qüestió lingüística sinó més aviat de tradició política. Creu que el passat del valencianisme encara és una rèmora en el present?

​

R: Jo crec que és una qüestió d’estratègia, com vos deia abans. Crec que el valencianisme ha de començar a entendre que si vol ser un moviment de construcció nacional o de redreçament identitari o com vulgues dir-li, aclarint que no dic que haja de ser en clau rupturista, no estic parlant d’això, estic parlant de ser un moviment transformador al cap i a la fi. Doncs bé, per a fer-ho ha de tindre una estratègia clara darrere, i el que no pot ser és que el sud del país estiga despenjat de la resta del país. La realitat és que el valencianisme presta entre poca i gens d’atenció al que passa de la línia Biar-Busot cap avall, i això és un problema. Jo conec de prop la realitat del sud del país i és una zona molt complicada, però també és certa una cosa: no he vist mai un territori tan necessitat de referents identitaris com és eixe territori, que no tenen per què ser referents identitaris que vinguen de la ciutat de València, han de ser referents identitaris que nasquen del propi territori, però es un espai que pot ser un laboratori ideal per al valencianisme polític de com construir relat, construir identitat i construir referents. Ara, la pregunta és: Es vol aprofitar això? A mi m’agradaria que s’aprofitara perquè al final estem parlant del segon pol de població del país, perquè això és una cosa que el valencianisme sembla que no acaba de veure o no vol veure, i és que l’àrea metropolitana de València son 1.500.000 persones, però la constel·lació del sud són al voltant de 1.200.000 persones. Tu tens un país que té dos pols de població i el valencianisme està renunciant a un d’ells, és estratègicament suïcida, no té sentit. Per tant, crec que la gran assignatura pendent del valencianisme és el sud.

P: L’Ajuntament de València, des de l’arribada de Ribó, s’ha consolidant com un dels ‘Ajuntaments del canvi’, on millor s’han fet les coses i ara es consolida, junt amb Cadis, com un dels que millor ha sortit d’aquest cicle electoral. Quin balanç ens pot fer? En quines polítiques creu que s’ha d’incidir més en esta nova legislatura?

​

R: Per a Compromís, el que ha passat a València és important i rellevant també si ho veiem en el context global del que ha passat en el país. Tots sabem, i és evident, que l’avançament electoral per part de Ximo Puig va suposar una dificultat afegida a Compromís perquè al final situava les eleccions autonòmiques en unes coordenades molt estatals, però tampoc és qüestió de fer política ficció i d’intentar fer lectures de què hauria passat si això no haguera estat així. Jo tinc la meua teoria i és que ens haguera anat millor en les eleccions autonòmiques, però això no ho puc assegurar. El que puc assegurar és que en les eleccions locals allà on el PSPV tenia l’alcaldia, el PSPV ha aconseguit majories absolutes i allà on Compromís tenia l’alcaldia o l’ha mantinguda o l’ha perduda, o ha crescut un poc o ha baixat un poc. Llavors alguna cosa també ens hem de mirar en l’àmbit municipalista, perquè nosaltres som un partit que sempre ha portat a gala, i era cert, que érem un partit municipalista, que naix des de la base, ens vanagloriàvem de ser el partit que millor coneix la realitat de cada poble i de cada comarca i al final pareix que això no s’està complint. Al final València sembla com una mena d’illa i s’ha quedat un poc com la joia de la corona de Compromís, i poca cosa més. Jo crec que això forma part d’eixa reflexió que ha de fer el valencianisme.

​En el cas de València, quines coses crec que hem fet bé? Doncs crec que hem sabut combinar les aspiracions ideològiques i de programa que nosaltres teníem amb la realitat de la ciutat que tenim. Igual no ha estat una cosa del tot conscient sinó que també ha vingut donada per la dificultat de posar en marxa polítiques públiques en un moment com l’actual en el qual tens pocs recursos. Aleshores crec que hi ha coses on s’han vist canvis importants i altres en què s’ha seguit un poc una línia que és semblant a la que hi havia, però crec que la sensació general que queda és una mena d’obertura, és com si València s’haguera obert de colp. València ha canviat, València està donant una imatge diferent i València s’està transformant per dins també: els barris tenen més importància, la mobilitat té una dimensió completament diferent a la que tenia, etc. I jo crec que això ha estat ben valorat per la ciutadania al final.

Després hi ha el factor de Joan Ribó, que és una persona que té la capacitat de capitalitzar tot això. Té un lideratge que podríem dir que és un poc salomònic, és a dir, Ribó ha aconseguit ser “l’alcalde”, de manera que queda per damunt del bé i del mal en algunes coses. Això és positiu perquè la gent veu en ell un referent de confiança, una persona que et pot agradar més o menys, però que al final és confiable, perquè saps més o menys quina línia durà. Saps que és una persona que no caurà en estridències, saps que és una persona “moderada”, entenent això com que no plantejarà cap cosa excessivament allunyada del que s’entendria pel centre de la campana de Gauss social, per dir-ho així.

​

P: El model de ciutat ha estat una qüestió molt important a la ciutat de València. El model urbà del PP va consolidar una ciutat-marca basada en l’especulació i la depredació del territori. Quins límits creu que ha tingut ací el Govern de La Nau? Per què?

​

R: Al final el sistema és seu, és a dir, tot està configurat perquè tot isca com ha d’eixir, per dir-ho així. Per tant, quan ets un partit que va a favor del vent, és molt més fàcil desenvolupar i desplegar un model de ciutat, un model de país. Quan tu vas contra corrent, quan qüestiones el que el mercat està dient, quan qüestiones el que determinats gurús de l’economia estan dient, ja no és tan fàcil. Canviar, per exemple, el model urbanístic d’aquesta ciutat, doncs encara hi estem treballant, encara no s’ha aconseguit un canvi en profunditat. Per això nosaltres en aquestes eleccions portàvem com una de les banderes la qüestió de l’urbanisme i fer un gran procés participatiu que servisca per a definir i dissenyar entre tots la València que volem d’ací a 30 anys vista.

​Igual que passa amb això també passa amb l’habitatge, que és un tema que ens preocupa molt, però, és clar, sabem que el problema no és a València, és en tota Espanya i sense reformar la LAU poca cosa podem fer. T’adones que estàs lluitant contra qüestions molt més grans que la teua capacitat d’influència. Però dins dels marges que tenim, crec que la transformació que estem duent a terme s’està notant i s’està veient, però va lenta i en eixe sentit el major enemic que hem tingut nosaltres en estos 4 anys han estat les expectatives generades. Però trobe que hem sabut explicar això bé i que s’entén que el procés de transformació va lent.

​Per això se’ns ha donat la confiança 4 anys més, perquè a València hi ha una majoria de gent que és dretes, i això és així. I si guanya l’esquerra és o bé perquè la gent de dretes es queda en casa, o que hi ha gent de dretes que ens està votant (o les dues coses). Això significa que d’alguna manera gent que no és teua t’està donant un vot de confiança. I pense que si això és així, és també perquè veuen que s’estan fent coses bé i que el camí iniciat és el camí correcte. Crec que al final l’hegemonia comença per ací, és a dir, que el teu rival o el que tens enfront et reconega també els encerts, perquè l’hegemonia política no s’aconseguirà mai sense l’hegemonia social, i l’hegemonia social és guanyar-te la gent de la teua ciutat. A mi una de les coses que més satisfacció em dóna del resultat d’estes eleccions és que si tu agafes el plànol per barris i veus quins barris han votat i quins percentatges, et trobes sorpreses molt sorprenents (valga la redundància). Hi ha coses que dius: “en este barri segurament no hi havia una persona més que ens poguera votar, ens han votat tots els que podien votar-nos”, i això dóna satisfacció i ens dóna esperances que és possible continuar eixamplant.

​En l’últim consell nacional que hi hagué del Bloc, on es va fer una lectura de com havien anat els resultats de les últimes eleccions, vaig pujar a parlar i una de les coses que vaig dir, i que me la crec de veres, és que si a València s’ha pogut fer, es pot fer en qualsevol lloc del país, estic convençut que pot fer-se. La qüestió és que ací s’ha fet des d’un treball que parteix d’una reflexió, de plasmar-ho en un paper, començar a aplicar-ho, assaig i error. Hi ha una planificació i crec que a vegades el que falta és precisament una planificació i una estratègia.

​

P: Vosté ha dirigit la campanya de Joan Ribó i podem dir que mal no li ha anat. Quines han estat les claus d’aquesta campanya?

​

R: Les claus de la campanya són moltes, com vos deia la figura de Joan és importantíssima perquè aglutina molta gent, teníem un bon candidat. Després crec que vàrem encertar amb el missatge, era un missatge que animava a sumar-se, o siga, el “Jo amb Ribó” és un poc de “és Ribó però eres tu”, “estem els dos en açò”, no és una cosa de Ribó sol ni de Compromís, és una cosa que vàrem fer possible entre tots i ara s’ha de tornar a anar a votar perquè continue.

​Sobre l’estratègia, nosaltres sempre hem seguit una línia que es eixir al carrer, tindre contacte amb la gent, que la gent et diga el que pensa, el que vol i tot això fet també amb una planificació dels llocs on cal anar, els barris en què cal centrar-se més a partir de dades demogràfiques de quins són els barris més poblats, com són les característiques socioeconòmiques de cada barri, els barris on hi ha marge de creixement perquè l’esquerra va traure uns bons resultats en les passades eleccions, tot això combinat et dóna una sèrie de barris prioritaris i en eixos barris prioritaris són aquells en què nosaltres ens centrem. Nosaltres hem anat als barris des d’un any abans de les eleccions perquè la campanya són 15 dies, però en veritat nosaltres ja féiem un rendiment de comptes des de molt abans.

​

P: En un article que va publicar a eldiario.es, “Ribó llévame en tu bicicleta”, vosté plantejava que varen fer una campanya basada en la pregunta de “Ribó ha de continuar?”. Si la resposta de l’electorat era afirmativa, ja havien quasi guanyat. Un altre partit progressista, Podem, amb Maria Oliver al davant, va plantejar una pregunta distinta assenyalant que Ribó potser tenia falta de lideratge o s’havia equivocat en algunes gestions molt importants. Pensa que va ser un error de Podem confrontar tan fort amb Compromís? 

​

No crec que siga ningú per a entrar a criticar la campanya d’un altre partit. El que sí que diré és que als fets em remet. A veure, la campanya pot estar bé a un nivell, crec que el disseny de campanya era molt xulo, el plantejament d’una “València que cuida” em va agradar molt, però sí que al final quan tu tens un electorat que se sent orgullós de Ribó, atacar Ribó no és molt intel·ligent i sobretot intentar fer com la pinça amb el PSOE perquè era una cosa molt estranya. No és que tu et reivindiques, sinó que dius: “No, no votes Ribó, però tampoc em votes a mi, vota a eixa”. Jo això no ho vaig entendre. Ho dic per un titular que va donar ella que era una cosa així com “Gómez sería mucho mejor alcaldesa que Ribó”, i jo hauria entés que diguera: “Yo sería mucho mejor alcaldesa que Ribó”, no l’altra cosa, era un poc boig.

​Eixe plantejament jo crec que va fer que molta gent que en un principi pensava votar-los perquè ells foren un poc de “Pepito Grillo de l’esquerra” o de Ribó, que jo crec que era el paper que havien d’haver jugat en campanya tot el temps, en lloc de centrar-se en qüestions molt concretes com la ZAL i la qüestió del port, que són importants i que són rellevants i que segurament són gestions que es podrien haver fet molt millor i que s’hauran de fer molt millor en el futur, però hi ha molt més que això, o siga hi ha molts més temes. Sé que se centraren en dos temes que eren l’habitatge i la ZAL, i després un plantejament d’atacar Compromís, i crec que cap de les dues coses va ser encertada. Llevat que sí que vaig veure moltes qüestions de campanya que em van paréixer interessants com per exemple el disseny, el lema, la manera d’enfocar, el llenguatge, crec que això sí que va ser molt encertat.

​

P: A tots ens ha sorprès l’espectacular pujada del PSOE. Creu que vivim un moment de revolució passiva, on es produeixen un conjunt de canvis dins del bloc històric amb la intenció de no alterar els nuclis centrals de poder?

​

R: Sí.

​

P: Quins canvis s’estan produint i quins creu que es volen evitar?

​

R: Pense que, al final, encara que vivim en l’era de la informació i de les xarxes socials, hi ha un element que és la televisió que té un pes enorme en la societat, i nosaltres ho hem notat així. Per exemple, no sé si recordeu la polèmica que hi va haver amb la vestimenta de les falleres, jo estava amb Pere Fuset d’assessor, i tot el món a València coneix eixa polémica. Ara hi ha hagut altres polèmiques de les quals ningú no ha sabut res. Quina és la diferència? Que eixa va eixir per la tele, és la diferència. I és clar, diguem-ne que les televisions estatals, totes, tenen com una espècie de guió… Hi ha com una espècie d’interés general en els mass media perquè l’statu quo es mantinga.

Si tens l’ull un poc entrenat te n’adones. Per exemple, quan parlen de Veneçuela, doncs és que volen atacar Podemos. Ara estem en la mort d’Albert Rivera: ens estan televisant la mort d’Albert Rivera tots els dies per la tele. És tot com un gran teatre en el qual van conduint l’opinió pública en una direcció o altra. En eixe modus operandi, dins d’eixe modus operandi s’ha d’entendre també el naixement, crescuda i mort de Vox. Aquest partit va ser una creació mediàtica que va tindre una utilitat en un moment concret que era aglutinar l’esquerra un altra vegada en el PSOE, per a evitar un govern PSOE-Podemos. El poder econòmic per descomptat ho volia així. I allà entren qüestions com derogar la reforma laboral, limitar els lloguers, una sèrie de qüestions que toquen la butxaca de molta gent poderosa. I així ho hem viscut amb tota la “parafernàlia” dels vetos mutus del PSOE i Ciutadans perquè acabada la campanya el PSOE s’òbriga a un pacte amb Rivera.

​Hi ha tot un entramat de com funciona l’arquitectura de l’Estat, que se sent amenaçada per no se sap molt bé què i en eixe no se sap molt bé què és on entren independentistes, batasunos, republicans, homosexuals, tot entra allà, tot el que no forma part de la seua idea d’Espanya és una amenaça potencial. Al final pense que tota la gent que entrem allà, que tenim molt més trellat i som molt millors espanyols que ells (que és fort que diga això), ens estimem molt més eixa Constitució i esta terra (jo vaig a Galícia i em sent com a casa) que ells.

​Crec que falta que eixe espai s’articule i això és el que vos comentava abans que és on ha fracassat Podemos i crec que eixe espai s’articularà des de els territoris, no s’articularà des de Madrid.

​

P: Està plantejant una confederació de partits polítics?

​

R: Estic plantejant el que més convinga en cada situació i en cada moment, però des dels territoris. I crec que el que ha passat amb Adelante Andalucía i el que ha passat en els territoris on la gent de Podemos ha agafat un camí propi o el mateix Errejón a la Comunitat Autònoma de Madrid, indica que és molt més fàcil treballar des d’eixa cooperació amb els territoris, perquè al final això respon molt més a l’Espanya real i a l’Espanya que la gent d’esquerres té en el cap que el model centralista de sempre.

​

P: Quin paper juguen en este moment Compromís i Podem? És clar que tots hem de celebrar el Botànic II. ¿Però no es corre el risc que el PSPV subordine les dues forces més progressistes i s’emporte tot el rèdit electoral?

​

R: Sí, sí, es corre el risc. Per això és important tindre un pla i una estratègia i saber el que farem els pròxims quatre anys i sobretot plantejar un model de país i un model de societat que vaja més enllà de la visió electoralista de 4 anys vista. Crec que ara ve un període de temps en què no hi haurà eleccions i crec que és un moment per a la reflexió i perquè ens plantegem tot això de què hem estat parlant. Al final hi ha una realitat, i és que en una situació molt adversa com era l’avançament electoral i el marc estatal de les eleccions, hem aconseguit mantindre el tipus, els resultats de Compromís en el context que eren no són uns mals resultats, i els resultats de Compromís en el país que tenim identitàriament parlant, tampoc són uns mals resultats. Ara bé, no són boníssims, però sí que demostren que tenim una capacitat d’aguantar el vot i d’aguantar l’electorat en situacions complicades. I si tenim eixa capacitat d’aguantar en situacions complicades, en situacions no tan complicades hauríem de ser capaços d’eixamplar.

​Així que a mi no em val que és que érem davant un “efecto Sánchez” o una onada socialista i ja estava tot venut: no, el plantejament no pot ser eixe. Evidentment alguna cosa s’ha de millorar i s’ha de fer mirar i crec que passa per la formació dins dels partits. S’han de formar quadres, i això té a veure molt amb com es dirigeix la direcció de Compromís. La direcció ha de reflexionar. Al final som davant també d’un tancament de cicle. Vosaltres ho plantejàveu abans: si Compromís naix o comença a despuntar amb el 15M i al costat de la Primavera Valenciana, jo crec que eixe cicle s’ha tancat en aquestes eleccions.

​Mónica Oltra ha intentat ser presidenta per segona volta i no ho ha aconseguit, Joan Ribó encara la seua última legislatura, Baldoví ja porta quatre legislatures i ara s’ha quedat de nou a soles en el Congrés. És a dir, som en un moment en què cal asseure’s a reflexionar i cal pegar-li la volta com un calcetí al tema i, per tant, cal començar a pensar alguna cosa nova.

​Jo sempre he dit, i ho pense així, que Compromís és un instrument i quan un instrument deixa de funcionar potser s’ha de canviar, que no estic dient que Compromís ja no siga útil. Però sempre he dit que l’important no són els partits, i segurament el valencianisme no necessite un partit de tota la vida com són el PSOE o ERC o EU. Necessitem instruments útils, i si en algun moment cal renovar-se dins de Compromís, o ampliem Compromís, o obrim Compromís a nous sectors, doncs s’haurà de fer, s’haurà de plantejar. Jo crec que Compromís i el valencianisme sempre que s’han obert i sempre que han sigut generosos, sempre han eixit guanyant.