ÉS SOSTENIBLE EL CREIXEMENT ECONÒMIC VALENCIÀ?

Per José Ramón Ruiz-Tamarit, María José Murgui-García i Antonio F. Cubel-Montesinos, publicat a El Temps el 23 d’agost de 2021

La pauta de creixement a llarg termini de l’economia valenciana a nivell agregat és la d’una economia on la producció final es basa en l’ús intensiu del seu capital natural. La quantitat de béns i serveis extrets dels actius mediambientals vinculada a l’activitat productiva en forma d’inputs és molt gran, i sobresurt en relació amb les altres economies del nostre entorn. A més, el capital natural el fem servir com embornal on aboquem els subproductes de l’activitat econòmica en forma d’emissions sòlides, líquides i gasoses. El nostre model de creixement ha configurat una estructura productiva que afecta directament a la quantitat de recursos naturals i a la qualitat del medi ambient.

L’agricultura, amb una forta implantació del regadiu, transforma el sòl provocant erosió i pèrdues de biodiversitat, emet gasos d’efecte hivernacle, sobreexplota els recursos hídrics i degrada el capital natural amb l’ús d’adobs nitrogenats, herbicides i pesticides. La ramaderia intensiva, especialitzada en porcí i avicultura, és molt contaminant degut a l’acumulació de purines i altres residus no reciclables. Abocaments i filtracions d’amoníac, fosfats i metalls pesants provoquen contaminació atmosfèrica, del sòl i de les aigües. El sistema agroalimentari valencià també contribueix a l’escalfament global en fer un ús intensiu d’energia procedent dels combustibles fòssils.

La indústria manufacturera valenciana està especialitzada en activitats tradicionals que són intensives en l’ús de recursos naturals. A més del tèxtil, calçat, joguina i moble, el sector ceràmic, els productes metàl·lics, la química i els materials de construcció tenen un gran impacte en el capital natural. El sector industrial valencià consumeix molta energia procedent del gas natural i els derivats del petroli, i ho fa amb un nivell d’eficiència energètica prou mediocre. Al País Valencià la combustió d’aquests dos carburants fòssils per a usos industrials i transport constitueix la principal font antropogènica d’emissions de gas carbònic a l’atmosfera.

Però no són aquestes les úniques emissions industrials contaminants, doncs hi ha també els residus tòxics, la contaminació lumínica i acústica, o els propis polígons industrials i les infraestructures d’interconnexió que alteren l’entorn i degraden el paisatge. Molts dels processos productius de la indústria utilitzen aigua que després s’aboca i contamina els reservoris. La indústria valenciana també explota de manera intensiva recursos minerals no metàl·lics com la sal, argila i caolí, productes de pedrera com el guix, o l’arena i la grava que es fan servir com materials de construcció juntament amb les roques ornamentals. Tota l’activitat relacionada amb l’edificació i l’obra viària i d’equipament que la complementa provoca un canvi irreversible en l’ús del sòl, i el País Valencià ha viscut tres booms immobiliaris en els darrers seixanta anys. El més recent, i més intens en construcció d’habitatge no principal s’ha localitzat en la zona litoral del nostre territori.

La consideració del sector serveis en quant al seu impacte sobre el capital natural ens porta necessàriament a avaluar el paper del comerç, l’hostaleria i el transport, àrees d’activitat que estan molt lligades a la urbanització i al turisme. La urbanització és un fenomen que transforma radicalment els espais naturals i destrueix riquesa paisatgística. A més, en les ciutats es concentra l’ús d’energia i recursos, i en les zones densament poblades s’accelera el ritme d’explotació dels actius mediambientals. Al mateix temps el País Valencià es caracteritza per la gran concentració turística en municipis amb eixida a la mar, on de manera estacional s’experimenten forts increments de població que arriba amb avió i per carretera, i que no fan sinó accentuar l’impacte negatiu sobre el capital natural. L’Organització Mundial del Turisme estima que el sector, entre transport i allotjament, és responsable del 8% de les emissions totals de gasos d’efecte hivernacle.

En els darrers seixanta anys, l’economia valenciana ha crescut a una taxa anual mitjana del 2,4%. Aquest creixement sostingut ha acompanyat un fort procés de transformació econòmica i social, i ha fet que la renda per càpita s’haja multiplicat per quatre. L’evolució a nivell agregat de la nostra economia reprodueix alguns dels principals trets que caracteritzen les economies més desenvolupades, però també es detecta un endarreriment en relació amb els resultats generals de l’economia espanyola, i una pèrdua de posicions en el rànquing dels nivells de renda per càpita regional. A hores d’ara la valenciana es queda en el 88% de la mitjana espanyola i, en cas de perdurar les tendències, en 2050 rondaríem el 80%. El fonament d’aquesta divergència, major encara si comparem amb la trajectòria de les regions més avançades, es troba en un dèficit persistent de la productivitat del factor treball.

Tanmateix, l’element subjacent que causa els greus problemes de productivitat no és el model productiu, entenent aquest com l’estructura sectorial de la producció i l’ocupació, el nivell tecnològic de les diferents activitats productives, la grandària de les empreses o la forma d’organització empresarial. Al contrari, la configuració dinàmica del model productiu és el resultat endogen de la contínua interacció entre els elements d’un complex sistema econòmic-demogràfic-mediambiental, en el si del qual es desenvolupa l’activitat econòmica. Així doncs, els vertaders motius que justifiquen la gran preocupació que existeix al voltant de l’evolució present i futura de l’economia valenciana, es troben en les peculiaritats del seu model de creixement econòmic.

Tal com apuntàvem al començament, el model de creixement econòmic valencià no descansa sobre els pilars dels capitals social, públic, tecnològic i humà. No obstant això, desajustos i deficiències en les institucions i les infraestructures sí que poden ser un entrebanc per al creixement sostingut de la productivitat i la renda per càpita. Pel que fa al capital tecnològic, l’economia valenciana no és avui en dia una potència que destaque amb uns elevats percentatges de coneixement i idees involucrats en els processos productius, ni pel costat dels inputs ni pel costat dels outputs. A més, les capacitacions, competències i estat de salut de la població activa valenciana corresponen a un nivell de desenvolupament humà intermedi-baix en el context espanyol. L’actual intensitat d’ús d’aquest capital no és suficient per a prendre impuls i deixar de situar-nos per darrere de les regions més dinàmiques.

El motor del creixement de l’economia valenciana no és el capital tecnològic però tampoc el capital humà, ni en exclusiva ni de manera preponderant en una causació múltiple. En el nostre estudi “El model de creixement econòmic valencià” proposem i constatem que el creixement sostingut que ha experimentat l’economia valenciana durant els darrers seixanta anys es nodreix del flux de béns i serveis que genera el capital natural. Un flux que intervé com factor necessari en la producció i com bé de consum complementari del qual depèn l’oferta. Però el capital natural, constituït per recursos (renovables i no renovables), paisatge, reservoris d’emissions i qualitat ambiental, és en gran part un bé econòmic escàs, rival i d’accés lliure.

El lliure accés a molts dels béns i serveis que proporcionen els actius mediambientals sense haver d’assumir el seu cost d’oportunitat real, és la causa d’una ineficiència assignativa que podem qualificar de sistèmica. Els agents econòmics rivalitzen per beneficiar-se de l’explotació del capital natural, i tots tenen incentiu per a obtindre el benefici privat màxim el més ràpid possible. Els beneficis socials de les accions individuals que miraren de preservar el capital serien aprofitats individualment per tercers. En conseqüència, en l’economia valenciana es prenen decisions individuals que porten a la sobreexplotació de la base econòmica sobre la qual s’assenta el seu creixement. Això la converteix en una economia predadora que extrau i degrada per damunt dels nivells socialment òptims. I és la sobreexplotació del capital natural la que posa en perill la continuïtat del creixement, el benestar i la riquesa de les generacions futures.

Dit d’una altra manera, al País Valencià hi ha depredació del capital natural però no s’és víctima de la “maledicció del recursos naturals”. Aquesta maledicció condemna les economies al fracàs econòmic, i eixe no és el cas de l’economia valenciana. En el nostre cas els recursos naturals comercialitzables no tenen una participació significativa en les exportacions, les existències de combustibles i minerals no renovables són irrellevants, i sobre molts dels serveis del nostre capital natural no hi ha una atribució completa de drets de propietat. A més, les deficiències del capital social, l’atonia del capital tecnològic i la debilitat del capital humà detectats al País Valencià no arriben als extrems del països que han sucumbit als efectes de la maledicció.

En canvi, la voracitat i rapacitat dels agents econòmics que provoquen una sobreexplotació persistent s’acomoda perfectament als símptomes del que es coneix com la “tragèdia dels béns col·lectius”. El cas valencià és un cas típic de tragèdia predadora del capital natural. Açò és un problema d’ineficiència en l’assignació dels recursos econòmics per culpa del qual el nivell de productivitat del sistema se’n ressent, i també és una greu amenaça per a la sostenibilitat.

La solució a curt i mitjà termini no passa per la quimera de convertir el País Valencià en un líder tecnològic, ni per dedicar més recursos a l’augment indiscriminat del capital humà de la població activa. De fet, ens trobem massa lluny de la frontera tecnològica i, a més de la sobrequalificació de la mà d’obra, també exportem treballadors qualificats a altres economies més avançades. El millor que podem fer és corregir les ineficiències associades a l’ús dels actius mediambientals. Tanmateix, l’adjudicació plena de drets de propietat individual o comunal no és factible perquè la majoria dels béns i serveis implicats presenten uns contorns desdibuixats, amb la dificultat afegida de que molts d’ells estan dispersos o són transfronterers.

Si volem atacar d’immediat la falsa il·lusió de que en l’ús dels serveis del capital natural ens trobem davant un cas de “free lunch”, i interioritzar l’efecte extern negatiu associat, els instruments al nostre abast són les normes i els impostos. D’una banda, normes d’obligatori compliment acompanyades d’estrictes mecanismes de control i supervisió. De l’altra, regulació amb impostos que modifiquen els preus relatius i traslladen als agents el vertader cost d’oportunitat de les seues accions. Només així podrem allunyar el perill de col·lapse i garantir la sostenibilitat de l’economia valenciana.

Tot plegat, tal vegada fora una bona idea començar a pensar en un ambiciós programa de fiscalitat verda amb el qual podríem gaudir d’un doble dividend: l’augment del nivell d’eficiència de l’economia que s’obtindria corregint les externalitats negatives, i la mobilització de quantitats importants de recursos que podrien facilitar la transició cap a un nou model de creixement.

José Ramón Ruiz-Tamarit, María José Murgui-García i Antonio F. Cubel-Montesinos  són professors del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València i membres de l’EconLab de la Fundació Nexe