¿I la llengua?

2/10/2018

Política lingüística

Entre el 2004 i el 2012 l’Observatori de la Llengua Catalana, constituït per 16 entitats de tot l’àmbit lingüístic, es dedicà a vetllar per l’estatus de la llengua arreu del territori. Malgrat la dissolució de l’entitat, Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua continuaren participant en l’informe sobre la situació lingüística que anualment elabora la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans. El treball analitza els aspectes jurídics, polítics, demogràfics i socioeconòmics de la llengua en tot el territori catalanoparlant. De fet, l’abast territorial de l’estudi delata la fragmentació comunicativa, jurídica i política de la comunitat lingüística catalana.

L’últim Informe sobre la situació de la llengua catalana 2013, publicat i presentat el proppassat mes de desembre, evidencia precisament la diferència de les dinàmiques lingüístiques entre els diversos territoris catalanoparlants. Una diferència que es deu al context sociopolític, semblant en el cas del País Valencià, les Illes Balears i Aragó, on els dirigents autonòmics comparteixen catalanofòbia, tal com demostren les polítiques lingüístiques dutes a terme als territoris respectius.

L’esperit uniformitzador dels populares s’ha vist reforçat, a partir del 2011, per l’ofensiva jurídica i legislativa posada en marxa per l’Estat espanyol contra la normalització lingüística per tot el territori, però amb uns efectes doblement perjudicials en els tres casos esmentats, on la perpetuació o la recuperació del poder per part del Partido Popular ha tingut com a conseqüència una involució clara, sense pal·liatius.

En el cas valencià, s’hi parla de dos fets esdevinguts el 2013 com a acceleradors d’aquesta involució lingüística: el tancament de RTVV i la fi de les emissions de TV3 en territori valencià. Si a la liquidació d’un espai audiovisual en llengua pròpia se sumen les accions contraplanificadores en l’àmbit educatiu, el resultat és un afebliment de l’ús de la llengua preocupant, perquè afecta àmbits socials bàsics on els poders públics poden operar a fi de recuperar-ne espais.

El món educatiu ha sigut diana constant tant dels governs autonòmics com del central. Al País Valencià el fals plurilingüisme vehicular es fonamenta en una realitat sociolingüística inexistent, perquè el valencià i el castellà no coexisteixen en condicions d’igualtat. Ben al contrari, el punt de partida per al valencià és d’una profunda desigualtat respecte del castellà.

El liberalisme lingüístic sobre el qual se sustenten les disposicions promulgades per aquests governs (el Decret TIL a les Illes; el de plurilingüisme al País Valencià; la Llei de llengües a Aragó i la LOMQE de Wert) és un engany amb el qual s’amaga el vertader objectiu de la dreta espanyola: el lingüicidi del català. La franquícia regional d’aquesta dreta s’ha distingit tothora per la seua aversió envers la llengua pròpia i el mateix conflicte lingüístic valencià n’és la prova més eloqüent. La novetat ara, tal com reporta l’informe, és la propagació d’aquest conflicte a Aragó i les Illes Balears, on els governs populars han activat la controvèrsia sobre la denominació de la llengua (el lapao!) i el secessionisme lingüístic. Per contra, el treball valora positivament l’actitud de l’AVL, obertament oposada a aquesta ofensiva glotofàgica pepera un posicionament en què persistirà al llarg del 2014, quan els dirigents populars optaran decididament per desnonar la institució normativa.

Tanmateix, el VII Informe sobre la situació de la llengua catalana 2013 aborda les conclusions positivament: lentament —i no exempt d’entrebancs en algunes parts del domini lingüístic—, el català fa via cap a la normalitat lingüística i, per això, compta amb «una demografia important, que la consolida com una llengua mitjana situada entre les cent primeres llengües del món segons el nombre de parlants. (…) Tot plegat, malgrat les incerteses que generen l’ofensiva judicial contra l’estatus de la llengua i les polítiques d’hostilitat manifesta d’algunes elits que ocupen ara el poder en determinats territoris, ens porta a concloure que el futur de la llengua, si més no en una part important de la comunitat lingüística, encara és a les nostres mans».

Si, com es preveu, el 2015 porta tants canvis polítics com la majoria ciutadana desitja, esperem que un d’aquests girs substancials siga precisament el de la situació lingüística del català. Si per al conjunt de la llengua aquest canvi de tendència hauria de ser en benefici de la cohesió de la comunitat lingüística, en el cas valencià la urgència és encara major. Esperem que els polítics protagonistes d’aquests canvis estiguen a l’altura de les circumstàncies d’un moment històric tan important i siguen capaços de satisfer el deute històric i social amb els valencianoparlants. Amb aquest desig encetem l’any.

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu