Impressions a l’Observatori, per Joan Pelegi i Torres

Per Joan Pelegi i Torres

Per fer inoblidables uns quants mots,

només cal un paper i un pobre llapis.

Perquè arrelen a lloure en la memòria,

primer han de gratar el pensament

i després dir molt més

que un bon diccionari.

al capdavall, les paraules. Antoni Prats

Primeres passes en l’Observatori. Com un corredor conegut, com una ombra que t’ha perseguit abans i que coneixes, que intueixes breument en cada esquema i cada mot. I com a través d’un telescopi, has de discernir entre els estels que brillen punyents en la foscor d’una nit fresca de tardor. Són ells, que busques. En són ben pocs, molts menys dels que imaginaves. Ara, hauràs d’escriure. Apuntes: a penes arriben a deu, i sent molt generós. El telescopi es diu TESEO, en referència a l’heroi grec que va lluitar contra el minotaure.

El que fas, realment, és com endinsar-te en un laberint complicat i feixuc. I al capdavall, no arriben a dues desenes les tesis universitàries que parlen sobre la nostra llengua al nostre país. Moltes, a més a més, ho fan des de la perspectiva de la gramàtica; molt poques des de la sociolingüística. Voldries saber per què els doctorands en filologia opten gairebé pel primer camp que no pas pel segon. Són estels igualment valuosos, brillen al cel amb molta intensitat, però no són els que busques esta nit.

Esta nit en què les fulles tremolen als àlbers, els nans blancs, que són els articles acadèmics que parlen també del valencià en perspectiva sociolingüística, són bastant més abundants. Tot i que tampoc és per a tirar coets, perquè encara que el cel és ample i no l’has explorat fins al final, encara no n’has trobat més de vint. Publicacions esporàdiques, hi ha moltes, però localitzar estudis a un nivell més formal és complicat.

I al final et portes les mans al cap i et preguntes, però com és possible? Estaràs buscant tu malament? Decideixes canviar de calibre i vas per les institucions, pels portals en xarxa. En les primeres veus que molt del que hi ha s’ha fet en els últims anys, tot i que et sembla encara insuficient. En el segon, et felicites perquè veus que existeixen un fum d’associacions que han fet una gran tasca de recopilació i d’estudis periòdics sobre la qüestió. Amb paper i llapis i la militància de molta gent, quan no hi havia quasi recursos: eixa és la seua grandesa moral.

En la galàxia de les universitats (públiques, perquè en les privades no brilla cap d’estos estels) et trobes reconfortat. S’ha fet molt més per ací a escala de promoció i política lingüística. Però no entens com això no ha redundat en més publicacions i estudis sobre el valencià en l’àmbit acadèmic. Sobre el seu ús, la seua situació, el seu ensenyament, les percepcions dels seus parlants, les polítiques públiques que se n’han fet. Per què és tan negre el cel en este punt?

No podem continuant explorant el cosmos de la nostra llengua sense un suport d’investigació més important a l’esquena. Necessitem saber més i millor, partint del que ja tenim, per a entendre més i millor com hem de continuar treballant. És ací on caldria que els poders públics i les universitats insistiren més i més fort. I el que se n’extraga hauria d’anar connectat amb el que es faça des de les autoritats públiques. Posem les nostres tècniques, arts i llorers al servei dels mots que junts formen el nostre particular univers. Gratem el pensament, i traguem-ne molt més que un bon diccionari.

Apagues el telescopi a l’Observatori perquè el dia es fa camí. Quan el sol ja hi és, els estels continuen estant-hi, encara que no els veiem. No oblidem que hi són allí, perquè els haurem de continuar buscant.

Joan Pelegi és estudiant de Ciències Polítiques i col·laborador del lab d’Identitat i Cultura de la Fundació Nexe.