LA CRISI DE LA COVID-19: IMMEDIATESA I PERDURABILITAT (II)

Per M. J. Murgui-García i J. R. Ruiz-Tamarit

L’objectiu prioritari comú per a frenar la pandèmia ha de ser aturar els contagis i assumir les inevitables conseqüències econòmiques, atès que l’economia a curt termini s’atura i se separa de la senda de creixement on es trobava abans de la crisi sanitària.

Aleshores, quin és el repte? Doncs que hem de ser capaços de què aquesta parada transitòria no deixe una economia malaguanyada, l’hem de mantindre viva encara que siga en estat d’hibernació. I en aquest menester tothom ha d’estar implicat. Les autoritats prenent decisions eficaces en l’àmbit sanitari i econòmic, amb rapidesa i coordinació, per a frenar la corba de contagis i evitar la destrucció de teixit socioeconòmic. Els empresaris, tant els grans com els xicotets, seguint les indicacions que transmeten les mesures presses pel govern i mantenint la contractació dels seus treballadors amb els mitjans al seu abast (ERTO, SURE anunciat per la Presidenta del Parlament Europeu, o d’altres instruments que encara poden idear-se). Finalment, també els treballadors des de les seues cases, teletreballant i ocupant-se de les seues famílies.

En aquest context és clau que es mantinga l’ocupació encara que les empreses estiguen aturades, perquè eixa serà la manera en que els treballadors podran fer front a les seues despeses i així doncs podran mantindre unes expectatives optimistes de cara al futur més immediat. Hem d’aconseguir que quan arribe el moment de despertar de la hibernació econòmica, la major part dels treballadors puga reincorporar-se al seu lloc de treball.

Davant la situació en què ara ens trobem, al principi d’un camí encara per definir, s’han plantejat algunes línies d’actuació que voldríem destacar. En primer lloc, Antonia Díaz i Luis Puch en les contribucions “Economía en tiempos de Pandemia” i “Ha llegado Godot”, publicades al bloc Nada es Gratis els dies 13 i 20 de març de 2020 respectivament, plantegen l’opció del risk sharing com a forma eficient i proporcionada de pagar la factura de la inevitable i necessària paràlisi econòmica. Eixa solidaritat pecuniària seria la clau que pot garantir el compliment del repte que abans assenyalàvem. Solidaritat entre governs; solidaritat del govern amb les empreses i autònoms; solidaritat entre l’Estat i les persones socialment més desafavorides; solidaritat entre les empreses de diferents sectors, donats els efectes asimètrics de la crisi; solidaritat entre empreses i treballadors mantenint els llocs de treball i el sou amb la confiança que després de la crisi es tornaran les hores de feina; solidaritat entre els arrendataris i els arrendadors i entre els prestadors i els prestataris, congelant els pagaments mentre romanga parada l’activitat.

En segon lloc, Emmanuel Sáez i Gabriel Zucman en l’article “El Gobierno como comprador de último recurso”, publicat al diari El País el passat 27 de març de 2020, demanaven que “los Gobiernos compensen a las empresas y los trabajadores por las pérdidas sufridas para que puedan resurgir casi intactos cuando termine el periodo de hibernación debido al distanciamiento social. En el contexto de esta pandemia, necesitamos una nueva forma de seguro social, dirigido específicamente a las empresas y que opere a través de ellas. La forma más sencilla de hacerlo es que el Gobierno se constituya en comprador de último recurso. Si el Gobierno sustituye por completo la demanda desaparecida, cada empresa podrá seguir pagando a sus empleados y mantener su reserva de capital, como si estuviera funcionando con normalidad”.

La proposta anterior va encaminada a mantindre tota l’economia com si estiguera funcionant amb normalitat, i això requereix una quantitat immensa de recursos públics. En realitat, l’objectiu de mantindre tant la demanda com l’oferta podria simplificar-se en un parell d’objectius menys ambiciosos, però afortunadament complementaris. Per una part, assegurar el poder adquisitiu de les famílies i, per l’altra, que les empreses no facen fallida i tanquen. Segons aquest plantejament no cal finançar els ingressos normals de les empreses, els quals han desaparegut completament amb la crisi. El que cal finançar són els seus costos variables, o millor dit, les despeses associades a l’ús dels factors de producció variables, de manera que les pèrdues a curt termini es vegen reduïdes a la suma dels costos fixos. Estem parlant d’unes pèrdues generades durant un curt període de temps, de naturalesa equiparable a les que s’obtenen en qualsevol període transitori d’inactivitat però de menor quantia. En tot cas, és molt important tindre en compte que aquests costos variables de les empreses inclouen el cost d’oportunitat del factor treball. De tot el treball, no només del treball assalariat. Així, finançant només els costos variables s’evitaria el tancament definitiu d’empreses, les quals absorbirien transitòriament unes pèrdues corresponents al prorrateig dels seus costos fixos, i s’asseguraria també els ingressos de tots els treballadors, siguen assalariats, autònoms o empresaris ocupadors. A més, sobra dir-ho, el govern hauria de garantir els ingressos dels acomiadats recentment, els desocupats d’abans, els pensionistes i els col·lectius vulnerables que depenen de l’ajuda assistencial.

Segons les opinions més qualificades, és necessari proporcionar garanties i liquiditat. Els avals actuen com un segur que proporciona l’Estat als agents privats però, a priori, no cal que s’hi dediquen recursos, de manera que no cal augmentar impostos ni emetre deute públic. Aquestes garanties poden fer que el sector financer siga suficient per a garantir la liquiditat que el sistema econòmic necessitarà durant aquest període transitori. Però si cal que l’Estat garantisca directament la liquiditat, aleshores s’haurà d’emetre gran quantitat de deute públic. En les circumstàncies actuals d’Espanya és possible que trobe problemes per a finançar-se. Una alternativa serien els Coronabons. Aquesta emissió de bons seria una resposta ferma de la Unió Europea a la crisi però, de moment, sembla que no es consensuarà si continua la negativa d’Alemanya i dels països del nord d’Europa a donar suport a aquesta resposta solidària de finançament. Una resposta comuna a les conseqüències econòmiques de la pandèmia del coronavirus, prenent mesures ràpidament, és fonamental per a minimitzar els costos d’aquesta crisi, que ha sobrevingut de manera exògena a tots els territoris i a la qual aquests països no seran més immunes.

El finançament sense una mutualització del deute públic en l’àmbit europeu serà molt més difícil, encara que s’hagen aprovat mesures que flexibilitzen l’ús del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), i es permeta als estats superar els límits de dèficit i de deute sobre el PIB. Evidentment, satisfer l’objectiu de contenció representarà un cost per al conjunt de la societat. El nivell del deute públic espanyol ja és elevat, i les preocupacions pel dèficit pressupostari són del tot raonables. Però tampoc hem d’oblidar el caràcter estrictament temporal de les mesures posades en marxa per a fer front a la crisi del coronavirus. Sobretot perquè no es pot sacrificar completament la capacitat del nostre sector públic per a respondre en el futur als reptes que s’amaguen al girar la cantonada. En poc de temps serà el torn dels especialistes en fiscalitat i economia pública, els quals hauran de trobar la manera de resoldre una situació tan complicada com la que s’està gestant en l’àrea de les finances públiques a Espanya.

Una vegada superada la crisi sanitària serà important que, per a retornar a la normalitat, tant les mercaderies com les persones recuperen ràpidament els nivells de mobilitat d’abans del confinament. Tenim pocs dubtes de què així ocorrerà en el cas de les mercaderies, la mobilitat de les quals evolucionarà en consonància a la recuperació del nivell d’activitat econòmica. Però ens preocupa que en el cas de les persones la recuperació de la mobilitat perduda siga més lenta. Si es donara aquesta excepcionalitat, el sector del turisme es quedaria endarrerit en relació als altres sectors productius, i açò acabaria tenint conseqüències diferencials negatives en l’economia valenciana, i en l’espanyola, per la importància del sector turístic en la nostra economia.

Per tal d’evitar aquesta situació quan l’epidèmia estiga controlada i s’aixequen els confinaments arreu del món, és important que s’oferisquen garanties que contraresten la previsible desconfiança de les persones a desplaçar-se a les destinacions turístiques a les quals viatjaven abans de la crisi. Les destinacions turístiques tradicionals potser acaben competint no només en les variables habituals de preus i qualitat de l’oferta dels serveis turístics, sinó que també ho acaben fent en termes de les garanties sanitàries que acrediten estar lliures del virus i suficientment preparats per a fer front a futures contingències.

En conseqüència, és doblement important que fem molt bé les coses en l’aspecte sanitari, reduint al màxim els riscos presents i futurs de contagi, i posant els mitjans per a actuar immediatament en casos d’emergència. Primer perquè ara està en joc la salut física dels ciutadans, i segon perquè de l’efectivitat de les actuacions presents dependrà després la salut de la nostra economia.

M. J. Murgui-García i J. R. Ruiz-Tamarit són professors del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València

Membres del Lab d’Economia de la Fundació Nexe