LA DANA I L’AGENDA VALENCIANA

per Francesc Gamero Lluna

El dia 29 d’octubre serà recordat en el futur pel Poble Valencià, com el dia en què vam patir la catàstrofe natural més important de la nostra història. No aprofundiré en els danys humans (excessius i irreparables) i materials (que es quantifiquen en milers de milions d’euros tot i que els seus efectes encara no han finalitzat), que els mitjans de comunicació i les xarxes s’han encarregat d’explicar-nos i documentar amb detall, proximitat i immediatesa (hi haurà encara qui sostinga que un País autònom de 5 milions d’habitants no necessita un servei públic de ràdio i TV?).

També serà recordat com el moment històric en què els responsables del nostre “Estat” (que està dividit en dos parts, la Generalitat i el Govern Central, tant Estat és un com l’altra, però sobretot en este cas per competències, l’Estat és la primera) no van estar a l’altura. Però tampoc vull entrar ara en les responsabilitats, polítiques i legals, que és ben evident que n’hi han i moltes, que pertoquen en una democràcia i en un Estat de Dret. També se n’està parlant molt, i més que se n’ha de parlar i, sobretot, d’actuar, en els pròxims mesos. Ens falta molta informació encara.

No obstant això, la magnitud del desastre i la necessària exigència de responsabilitats, no ens poden portar a pensar que ara tenim com a societat un problema greu (molt), un problema valencià exclusiu, quan abans només teníem una sèrie de problemàtiques comunes a la resta d’Espanya (atur, habitatge, canvi climàtic, etc.). Perquè no és així. De fet, eixa problemàtica específica del País Valencià coneguda com a “Agenda Valenciana”, dificultarà, de forma important, tornar a alçar-nos de la “barrancà” (de Xiva-Torrent) i la “riuà” (del Magre) provocades per esta DANA.

I és d’això del que vull parlar. Perquè se n’ha anat l’aigua, ens queda el fang i tota la tasca de recuperació, però l’Agenda Valenciana continua ahí i les seues principals qüestions correlacionen amb les conseqüències de la barrancà-riuà de forma negativa, agreujant-se mútuament. És per esta raó, que les solucions que s’han reclamat des de fa anys per a donar resposta a eixa Agenda, no poden quedar aparcades, com sempre és l’argument fàcil (ja ho va ser amb la COVID), sinó que són més necessàries encara en la situació actual. Veiem quines són i el perquè.

1. LA POBRESA I EL MODEL ECONÒMIC

Som un País pobre. En termes relatius, clar. Formem part del “1r món” (encara que des del 29 d’octubre no ho parega). Però dins el conjunt d’Espanya ho som. Abans de la COVID estàvem 13 punts per davall de la mitjana de l’Estat, i ara estem vora 15 avall. La taxa AROPE, que mesura la inclusió social, tot i haver millorat en els anys del Consell del Botànic, continua donant un valor prou negatiu per al País Valencià. Per molt que ens creguem rics (segurament, per l’inconscient col·lectiu de quan érem capdavanters, fins a mitjans del segle XX), no ho som. Cal reconéixer-ho i actuar.

Eixa pobresa relativa ens fa més vulnerables davant de les crisis, ja siguen econòmiques o per una catàstrofe natural com esta. Tant la ciutadania com el teixit empresarial tenen menys “múscul” per aguantar-les i recuperar-se (menys tresoreria i menys capacitat d’endeutament). També les administracions públiques valencianes, que es financen dels impostos que paguen ciutadans i empreses (impostos que a més la Generalitat no recapta majoritàriament i que el sistema de finançament autonòmic no ens retorna). Podríem dir que tots vivim més “al dia”.

La causa és de sobra coneguda. Un model econòmic amb un gran pes d’activitats de baix valor afegit, com ara el turisme de sol i platja i urbà low cost, l’hostaleria de gamma baixa, la construcció residencial com a mercaderia, etc. que per este motiu manquen de la capacitat per pagar bons salaris als seus treballadors. És per això que s’ha reclamat una transició cap a un altre model, de major productivitat i més sostenible mediambiental, econòmica i socialment, amb una reindustrialització (una indústria digital i circular), un terciari basat en l’I+D+i i una agricultura forta.

2. EL FINANÇAMENT AUTONÒMIC I EL DEUTE PÚBLIC

Molt relacionat amb l’anterior, l’insuficient finançament que patix la Generalitat Valenciana des del seu naixement, reconegut acadèmicament i pel mateix Ministeri d’Hisenda, a més d’un nivell de prestació de serveis públics als valencians inferior a la resta de ciutadans de l’Estat Espanyol, que afecta a la nostra qualitat de vida; suposa una menor disponibilitat de recursos públics per a inversions en infraestructures i polítiques públiques de foment econòmic. Uns recursos que transferim a altres territoris més rics que nosaltres. Solidaritat territorial inversa.

A més, els dèficits estructurals en què ha d’incórrer cada any la Generalitat, per culpa del disfuncional sistema de finançament autonòmic, per poder sufragar els serveis públics (les despeses de la Sanitat dels últims mesos de l’any les paguem sempre a càrrec de l’any següent) i les mínimes polítiques públiques que podem fer (Euskadi, amb la meitat de població, dedica el doble a política industrial), ens ha provocat un enorme i creixent deute, que va “menjant-se” els diners disponibles (per pagar interessos) i alhora, amenaça la viabilitat del nostre mateix autogovern.

La reforma del model de finançament, després de tants anys, ja sembla una quimera, però no ho són: ni l’adopció d’unes mesures transitòries (el Fons Transitori d’Anivellament), per tal d’igualar a les quatre comunitats infrafinançades (totes elles “pobres”) a la mitjana de finançament per càpita del conjunt, que té un cost pressupostari perfectament assumible per al Govern Central; ni tampoc la compensació del nostre deute públic (almenys d’una part). Són viables econòmicament i legalment. Falta voluntat política. I sense eixes mesures no podrem “alçar-se”.

3. L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI I L’ACCÉS A L’HABITATGE

L’explotació intensa que des dels anys 60-70 del segle XX estem fent del territori on vivim les valencianes i els valencians (molt superior a l’ús que en féiem a l’era preindustrial), fins a assolir un nivell que podem qualificar de “depredació” sobre la nostra terra, es va posar de manifest de forma dramàtica el passat 29 d’octubre. Al marge del canvi climàtic, és evident que la quantitat actual d’asfalt i ciment amb què hem anat cobrint el País, ha agreujat tant la gravetat com les conseqüències de la catàstrofe: humanes i materials (p. ex. respecte de les riuades dels anys 80).

Al concepte de “sostenibilitat” li solem associar l’adjectiu “mediambiental”, però també cal afegir-li “econòmica” i “social”. Hem fet del medi natural i rural la matèria prima d’una part molt substancial de la nostra activitat econòmica (turisme, construcció, etc.). Però és una matèria prima no renovable (perquè s’esgota), la transformació de la qual genera poca riquesa (o millor dit, només genera riquesa per a uns pocs), que té unes externalitats negatives com acabem de vore i empitjora la nostra qualitat de vida i, en definitiva, que és “pa per a hui i fam per a demà”.

Una d’eixes externalitats negatives és complicar enormement l’accés a l’habitatge. Sorprenentment, en un País amb un parc immobiliari molt gran i on es construix tant, tenim alts lloguers i preus de venda. Però és que els valencians hem de competir per les mateixes vivendes amb la indústria turística i amb els inversors locals i foranis (particulars o empreses), és a dir, contra el capitalisme, propi i internacional. Doncs ara, a més, hem d’allotjar milers de famílies sense casa, i hem d’acometre les obres (i segurament, demolicions) per a previndre i minimitzar una futura DANA.

4. L’AUTOGOVERN I LA IDENTITAT

Espanya es va constituir en el segle XVIII (alguns historiadors opinen que no ho serà fins al XIX, però el que està clar que abans dels borbons no era més que una unió personal) com un estat centralitzat de base castellana (i castellanitzador), a pesar d’incloure territoris, com el valencià, amb una cultura pròpia i una tradició de sobirania política. La seua recuperació (parcial) en forma d’autogovern, en un règim com l’autonòmic, que és federal de facto, com en la despesa pública, però no de iure, és encara recent (40 anys) comparada amb els més de tres segles anteriors.

És per això que tenim una Generalitat amb molt poca autonomia financera (només recapta directament un 10% dels seus recursos, la resta del seu Pressupost depén de transferències de l’Administració General de l’Estat, que ha retingut en el seu poder la majoria dels tributs); sense forces de seguretat (la Policia Autonòmica no és més que una reduïda Unitat del Cos Nacional de Policia adscrita a la Generalitat) i amb cossos d’emergències fragmentats i insuficients, així com, en general, amb una feble consolidació institucional. En paral·lel, els sentiments de pertinença col·lectiva i d’afecció a l’autogovern dels valencians també són febles.

Davant de la crisi humana, econòmica i social que han provocat les inundacions del 29 d’octubre, hi ha el risc que el Govern Central, amb la seua major fortalesa i capacitat operativa i econòmica, passe per davant de la Generalitat, afeblint encara més la institució i creant disfuncions, descoordinacions i duplicitats, quan a més d’estar en la millor posició, per la seua proximitat i coneixement directe, és qui té constitucionalment la majoria de les competències implicades. I no cal dir, el perill de deslegitimació, espontània o provocada, de l’autogovern i la identitat valenciana.

CONCLUSIÓ

L’Agenda Valenciana consta d’altres qüestions, en alguna d’elles segurament també es podrien trobar relacions amb la catàstrofe, però em sembla que les anteriors són les més importants i les més directament vinculades.

La barrancà-riuà ens ha fet, de colp, més pobres encara. El percentatge de PIB valencià afectat s’estima entre un 25 i un 33%, i el volum de destrucció de béns, privats i públics, és enorme. Les ajudes públiques que s’estan aprovant són necessàries, però aprofiten sobretot per al curt termini i en tot cas, no abasten la totalitat dels danys. I cada dia que passe sense que tot eixe % del nostre PIB estiga recuperat, ens seguirem allunyant de la mitjana de renda per càpita d’Espanya.

La inajornable transició del model econòmic encara pendent haurà de rivalitzar pels diners amb totes les inversions, públiques i privades, que són imprescindibles per a la recuperació i prevenció. Una recuperació/prevenció i una transició que resultaran molt complicades si seguim “dessagnant-nos” any rere any endeutant-nos per a finançar els serveis públics, pagant interessos cada vegada majors per eixe deute i amb un limitat marge d’inversió pública. També si continuem apostant per una explotació intensiva, insostenible, empobridora i perillosa, del nostre territori.

I sobretot, caldrà explicar ben clar que no hi ha “solucions màgiques”, que ningú vindrà a “arreglar-nos-ho” des de fora (l’actuació el Ministeri de Transports és paradigmàtica: prioritat de l’AVE a Madrid per damunt de les rodalies, i ara pretendre presentar-se com un eficaç servidor nostre, quan fa dècades que no inverteix en els nostres ferrocarrils interiors: on està el tren Gandia-Oliva-Dénia?). Només ho farem nosaltres mateixos, des del nostre autogovern, la Generalitat Valenciana.

Com a conclusió, podem dir que la DANA no ha substituït l’Agenda Valenciana existent el dia 28 d’octubre, sinó que ha afegit una qüestió més (molt important sí) i l’ha complicada. Caldrà treballar més i millor, per tant, des del valencianisme, l’únic moviment polític amb la capacitat i voluntat requerides per a portar-ho endavant.

Francesc Gamero Lluna és exsubsecretari de la Vicepresidència i conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives (2015-2019) i exsecretari Autonòmic d’Hisenda (2019-2023) de la Generalitat Valenciana.