LA IGUALTAT EN LA SALUT MENTAL

Per Paula Roig Carballo

Despatologitzar els problemes derivats de salut mental és un fet que a poc a poc es va aconseguint, però encara queda un llarg camí per recórrer. És clar que aquest ja no és un problema limitat exclusivament a l’àmbit sanitari, sinó també una qüestió que ens abasta a tots i totes com a societat. 

Pot ser la pandèmia (i la post pandèmia) haja suposat un punt d’inflexió quant a salut mental es refereix. La demanda de serveis sanitaris com ara psicòlegs i psiquiatres s’ha incrementat de manera notable en els últims dos anys, i el suïcidi s’ha convertit en una de les primeres causes de mort no natural. Ara bé aquest escenari, no es dona de la mateixa manera en tots els casos, ja que múltiples estudis de nivell nacional i internacional, afirmen que són precisament les dones entre 18 i 30 anys les que més problemes d’aquest tipus pateixen. 

Comparativament, els problemes de salut mental s’ha agreujat en pocs anys, tenint en compte que la recopilació de dades sobre aquesta àrea és molt recent, en el cas de les dones amb simptomatologies greus s’han multiplicat per huit en poc de temps. Aquesta dada és reflex de les circumstàncies causades no solament pel que va comportar el confinament durant els mesos de març, abril i maig de l’any 2020, sinó també per tots seus efectes col·laterals. A grans trets, el tancament a casa, va suposar un sobreesforç per a les dones, davant les càrregues familiars i laborals donades per la situació, i no solament això, sinó també la incertesa que aquesta va implicar, per aquesta banda, cal recalcar que existeix una diferència molt notable en les dones que porten a terme tasques domèstiques en contraposició amb els homes, de fet a la pandèmia va trencar encara més aquesta bretxa, ja que els treballs no remunerats, com ara les feines intrafamiliars van augmentar exponencialment durant el confinament, i les reduccions de jornades laborals també s’incrementaren en les dones treballadores. A més, d’acord amb les dades publicades per organismes autonòmics i nacionals, més de la meitat de les dones valencianes que patien ansietat, han vist com aquesta ha influït en el desenvolupament de la seua vida habitual, de fet el País Valencià és la segona autonomia on s’identifiquen més patologies relacionades amb la depressió. 

Tal com es parlava abans ja no són a soles les dones, sinó també les dones més joves, les que més conseqüències dins de la salut mental han experimentat. La xifra de dones entre 18 i 24 anys amb quadres d’ansietat i depressió és molt superior a la mitjana, ja que duplica l’índex d’homes en la mateixa situació. Clarament, això deriva de diferents causes, algunes d’elles a conseqüència de la situació sanitària que la Covid-19 va suposar, però també per les circumstàncies socials, econòmiques i laborals d’aquesta. 

La cura principal a aquesta situació es troba a les consultes dels psicòlegs i els psiquiatres, rebre ajuda professional és una qüestió més que fonamental, però la necessitat d’assistència psicològica ha augmentat més del doble en els últims tres anys, especialment en les dones, però malauradament es continua veient com les desigualtats també es reprodueixen en aquest àmbit. Resulta paradoxal, però aquelles persones, o millor dit, aquelles dones, més afectades per problemes de salut mental, són les que més dificultats troben per accedir als serveis sanitaris especialitzats, sobretot, per motius econòmics. En aquest punt és necessari recalcar que l’accés a l’ajuda psicològica o psiquiàtrica no deu ser un luxe per a ningú, és una necessitat per a tots i totes. Les polítiques públiques relacionades amb la salut mental són molt recents, de fet moltes d’elles s’han desenvolupat arran de la crisi sanitària de la Covid, és a dir, abans d’aquest moment, la salut mental no solament suposava una qüestió sensible a tractar, sinó que la resposta del sector públic davant aquesta qüestió era tan escassa, que com es parlava anteriorment, rebre ajuda d’un especialista era pràcticament un capritx. 

En definitiva, la salut mental, potser està deixant de ser un tabú dins de la nostra societat, però encara que queda un llarg camí per recórrer, ja que resulta més que evident que la dona continua trobant-se en una situació molt inferior. Cal no oblidar que al llarg de la nostra història les dones hem patit aquesta malaltia en silenci, a voltes per vergonya, altres per assumir el treball que ens havia tocat en aquesta societat simplement pel fet de ser dona, sense més perquès, o inclús perquè no hem sabut identificar el problema fins que aquest ha sigut greu. Però cal trencar barreres, assumir que açò és un problema de tots i totes, i d’aquesta manera poder solucionar-lo. 

Paula Roig és estudiant de quart curs del Grau de Ciències Polítiques a la Universitat de València. Actualment, fa les pràctiques curriculars a la Fundació Nexe.