La ‘nova’ política

La irrupció de Podemos en l’escenari polític espanyol ha provocat un terrabastall extraordinari. Els resultats obtinguts per la formació en les eleccions europees va deixar bocabadat tothom. Els grans partits de l’establishment, perquè de sobte veien perillar l’status quo on tan plàcidament han fet i desfet en els últims trenta anys. Els partits mitjans, que començaven a alçar vela, perquè es tornaven a veure en la marginalitat, que tant d’esforç havia costat deixar enrere. Les formacions nacionalistes no espanyoles, per l’aparició d’una altra opció espanyolista, però amb més possibilitats d’èxit pel seu caràcter trencador. Siga com siga, la veritat és que els d’Iglesias, Errejón i Monedero han aconseguit fer tremolar els fonaments del sistema polític tal com l’hem conegut fins ara, amb una tendència cada vegada més escorada en el bipartidisme.

Les coses estan canviant, o això sembla, i qui marca actualment la pauta és un partit que fa escassament un any simplement no existia. No hi ha opinió dels seus líders que siga gratuïta. Si l’opinió, a més, versa sobre «la realitat plurinacional» que és Espanya per a Pablo Iglesias, el ressò mediàtic està garantit. En una entrevista concedida recentment al diari global, afirmava que «A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos, que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria», una afirmació àmpliament rebatuda en les xarxes socials per demagògica. Es desprén de les paraules d’Iglesias que un euskaldun (per exemple) ha de triar entre una sanitat pública universal o l’ús social de la llengua pròpia. Dos drets fonamentals i, per tant, irrenunciables esdevenen excloents en la nova política que ve. I tanmateix res hi ha de nou en una mostra més del supremacisme lingüístic a què ens tenen acostumats els qui ens vénen a salvar de la Meseta estant. Mentrestant, a casa nostra, el secretari general de la franquícia valenciana de Podemos, Antonio Montiel, aposta per «enfortir la identitat del poble valencià». De ben segur que el senyor Montiel sap que aquest enfortiment passa necessàriament per la dignificació social de la llengua i que això no és contradictori amb el dret a una sanitat pública universal.

El senyor Iglesias fa trampa conscientment i fent-ne s’alinea amb les tesis uniformadores de Ciudadanos, l’altre partit polític que sembla ampliar massa social per la dreta. El partit d’Albert Rivera ha fet el salt a l’àmbit estatal on l’espanyolisme recalcitrant de la seua formació trobarà sabata de son peu. La nova política té tot l’aspecte de ser un revival de la política de tota la vida, amb Iglesias fent de González i Rivera d’Aznar, feliços de trobar-se en el punt on conflueixen i fan cap les ideologies respectives: el supremacisme, inherent a l’espanyolisme que exhibeixen sense pudor líders i adlàters d’aquestes formacions. La nova política, en diuen!

Al País Valencià la nova política ha de tindre marca pròpia, perquè això, en si mateix, ja és nou. Recuperar la dignitat per al poble valencià hauria de ser la fita d’aquesta nova política. Un objectiu que no comparteixen totes les formacions polítiques que concorreran a les eleccions del maig, perquè la majoria continuen i continuaran ofrenant «noves glòries a Espanya». La dignitat dels valencians poc té a veure amb els símbols i les senyes d’identitat. Ben al contrari, passa per eliminar les diferències entre les persones i garantir-ne l’accés als recursos bàsics. I per a fer-ho, calen noves formes que reforcen la ciutadania i fomenten la seua participació activa en la presa de decisions. Una ciutadania conscient i responsable és capaç d’assumir els reptes d’uns governants competents i capaços. I també de revocar un argument tan inconsistent i maniqueu com el d’haver de triar entre l’ús públic de la llengua pròpia i la sanitat pública i universal.