LA REPRESENTACIÓ DE L’ELIT

Per Idoia Arreaza Aguilera. Publicat el dia 7/03/2023 a Nós Diario

El 20 de febrer Vox va presentar l’esperada moció de censura contra el govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos. Un moviment que anaven anunciant des de feia mesos, però que requeria la proposta d’un candidat alternatiu que s’ha fet de pregar: s’han tocat portes, s’han enviat WhatsApps i, fins i tot, s’han marcat, quasi extingits telèfons fixos; però la formació d’ultradreta no aconseguia fer match. Les signatures dels 35 diputats (un 10% de la cambra baixa) acompanyant la proposta era fàcil; menys fàcil ha estat trobar un candidat i impossible serà que aquest procediment parlamentari de retirada de confiança a l’executiu propospere, en vistes de l’article 113 de la Constitució Espanyola i el Reglament del Congrés dels Diputats.

Presentar la moció de censura, finalment, fou possible fa uns dies gràcies a Ramón Tamames que, probablement, bona part de millennials i centennials no sàpien qui és o, com a molt, el recorden com a un actor secundari en algun capítol de Cuéntame cómo pasó.

La cosa és que habemus moció de censura amb una estratègia de dubtós èxit per als proposants i que arriba després d’uns mesos de quasi irrellevància mediàtica per a l’extrema dreta i de no marcar agenda ni en les notes a peu de pàgina – exceptuant algunes parauletes de Macarena Olona-; i en context de pronòstics a la baixa en els sondejos electorals com a conseqüència, especialment, de la lluita pels vots de Ciutadans que està guanyant el Partido Popular. Per tant no, no és casualitat aquesta moció de censura, amb aquest continent, contingut i context electoral; tindre torn il·limitat d’intervenció en el Congrés dels Diputats és una joieta per a Vox ara per ara, malgrat que la moció de censura no prospere perquè el PP necessita mantindre el ni amb tu ni sense tu amb Vox perquè els números donen i per tal que no els falten vots.

Mentrestant en les xarxes socials, especialment a Twitter, s’està parlant del producte visual de l’estratègia: la foto dels genets de l’Apocalipsi. Una estampa evocadora d’un escenari apocalíptic amb dotze subjectes que, com no podria ser d’una altra manera, no representa ni de lluny la pluralitat social que acull la societat.

Deia l’historiador Ricardo Chueca que cada país genera l’extrema dreta que necessita; Vox i els seus productes polítics són l’adaptació fruit del resultat de contextos socials en l’Estat espanyol, de la cultura política imperant, de la història de les últimes huit dècades i de les seues experiències autoritàries prèvies, i de la manera de (no) resoldre-les; l’adaptació al present de les elits no depurades, d’eixe “passat gloriós” i d’eixa “transició modèlica”, i inclús d’aquests contextos socials i polítics recents que han generat un caldo de cultiu perfecte per a aquesta nit dels morts vivents.

Són, com deixa clara l’estampa, l’elit que malgrat ser una paraula en femení, té rostre masculí. Charles Wright Mills, sociòleg estatunidenc, va desenvolupar el segle passat el concepte d’elit des d’un pla sociològic: “un grup relativament xicotet que controla les principals empreses, la política i l’exèrcit”. Una cosa és governar i altra tindre el poder, que deia l’exvicepresidenta del País Valencià, Mónica Oltra. El poder és l’elit, que es permet fer mocions de censura que no prosperaran proposant a un candidat que va nàixer abans que les dones votarem per primer cop a l’Estat espanyol – no és exageració, va nàixer un dia abans de les eleccions de 1933-; que se’n pujarà a la Tribuna sense temps limitat i ens donarà lliçons a millennials i centennials – que ni tan sols saben de la seua existència- de bones pràctiques amb certa olor de caspa mentre recorda la transició modèlica. Eixa elit que es permet paralitzar l’activitat parlamentària a uns mesos dels pròxims comicis, tot sabent que no podrà prosperar la proposta, perquè ostenten el poder per damunt de tot.

Aquesta elit representada en Tamames – home, blanc, heterosexual, amb estudis universitaris i de classe alta- que ha pogut fer i desfer en política movent-se per l’espectre ideològic com peix a l’aigua, mentre passava per la London School of Economics i pel Liceo Francés a mitjan segle XX.

Quan l’escolteu els pròxims dies donar-nos lliçons amb aparença edatista, penseu que realment ho fa des de la seua posició social amb totes i cadascuna d’eixes interseccions que el situen en el centre perfecte de la societat. Això és Vox.

Idoia Arreaza Aguilera és doctoranda en ciències polítiques a la Universitat de València i membre del Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe