Futurisme, extrema dreta i odi cap a les dones

Per Irene Ballester Buigues

Les avantguardes suposaren el trencament amb la tradició acadèmica que dificultava el progrés de les arts. El Futurisme, moviment d’avantguarda que s’originà a Itàlia de la mà de Filippo Tommasso Marinetti, com el seu nom indica, mirava cap al futur, cap al progrés i cap a l’exaltació de les màquines. Però el seu Manifest, deixava entreveure que darrere d’aquest trencament, s’amagava la ideologia política italiana del primer terç del segle XX, impregnada d’aventures imperialistes colonials i de prefeixisme. Al Manifest del Futurisme, Marinetti considerà que el fet de rugir d’un automòbil era més bell que la Victòria de Samotràcia. Amb aquestes paraules, volia deslligar-se de la tradició clàssica per deixar enrere el que les repúbliques italianes, unificades l’any 1871, havien suposat per a l’art: l’hegemonia del classicisme. En un dels punts del Manifest, Marinetti exposava la importància per a la nova Itàlia de destruir els museus, les biblioteques i les acadèmies de tota classe, mostrant una actitud crítica amb els valors clàssics i tradicionals que havien convertit el seu país en un cementiri ancorat en el passat. Però a més, aquests avanços es convertirien en realitat, sempre que es combatera contra el moralisme, el feminisme i contra tota vilesa oportunista i utilitària. Per a fer-ho, Marinetti considerà que la guerra era l’única higiene del món, mitjançant la qual es glorificaria el militarisme i el patriotisme, i es reafirmaria el menyspreu cap a les dones.

Amb un llenguatge exaltat i bel·ligerant, les paraules de Marinetti són fruit d’un context prefeixista que ha deixat desmembrada la unificació italiana amb territoris encara per alliberar i posteriorment unificar, anomenats irredempts, és a dir, minories italianes encara integrades dins de l’Imperi Austrohongarés a ciutats com Trento, Trieste, Gorizzia, Bolzanno i Dubrovnik, junt amb les regions d’Istria i Dalmàcia. I el que suposava la pitjor de les humiliacions, la ciutat de Niça, la mateixa que havia vist nàixer a Giuseppe Garibaldi, iniciador de la unificació italiana, en mans dels francesos des de 1860.

D’altra banda, dins del context de les arts, les dones hem sigut les muses i inspiradores dels genis masculins, però dins d’un context d’ideologies d’extrema dreta, culpables a les quals alliçonar. A les paraules de Marinetti, l’odi a les dones i al feminisme es palpa si tenim en compte els avanços que ja el 1909, any de publicació a París del Manifest Futurista, s’havien dut a terme al voltant de les dones. L’any 1848 se signa als Estats Units per part de seixanta-vuit dones i de trenta-dos hòmens, de diversos moviments i associacions polítiques de tarannà liberal, la Declaració de Sentiments i Resolucions de Seneca Falls, liderada per Elizabeth Cady Stanton i Lucretia Montt, on es denunciaven els maltractaments cap a les dones per part dels hòmens i es proclamaven els drets socials, civils i religiosos de les dones. A la nova nació italiana també eren presents les idees sufragistes, republicanes i d’esquerres, destacant Anna Maria Mozzoni nascuda a Milà el 5 de maig de l’any 1837 i fundadora del Moviment de Dones a Itàlia, qui lluità pel sufragi femení i a més, fundà el 1881 la Lliga per a la Promoció dels Interessos de les Dones. Morí el 1920. Les dones italianes pogueren votar per primera vegada l´any 1946, després de la II Guerra Mundial. D’altra banda, la misogínia que impregnava el Manifest Futurista i el menyspreu absolut per les dones de Marinetti, tingué una resposta per part de la ballarina, escriptora i pintora francesa Anne–Jeanne–Valentine–Marianne Desglans de Cessiat–Vercell, més coneguda pel seu pseudònim de Valentine de Saint Point, qui presentà el Manifest Futurista de la Dona el 27 de juny de 1912, segons el qual els hòmens i les dones eren éssers dèbils, motiu pel qual, totes les dones havien de ser tant femenines com virils, i els hòmens havien de ser virils i femenins. D’aquesta manera, considerava Valentine de Saint –Point, que la debilitat tradicional de les dones, finalitzaria.

La virilitat, la guerra i l’exaltació del sentiment patriòtic ultranacionalista per damunt de les altres nacions, obligà a una Itàlia que arribava tard al repartiment colonial africà, a ocupar Abissinia (actual Etiòpia) l’any 1895, i l’any 1936 de mans de Mussolini, a crear l’imperi italià d’Eritrea i Somàlia. Només esclata la I Guerra Mundial, Marinetti serà detingut a Milà per cremar banderes de l’imperi austrohongarés a la plaça del Duomo. Després lloarà l’entrada d’Itàlia a la I Guerra Mundial de la mà de la Triple Entente (França, Gran Bretanya i Rússia) en el mes de maig de l’any 1915, amb l’esperança de recuperar els territoris italians encara en mans austríaques. La posterior no recuperació de territoris i la creació de la nova Iugoslàvia, expandirà la sensació de fracàs per Itàlia, considerant que s’havia patit una “Victòria mutilada” que desembocà en l’aparició del feixisme italià de mans de Mussolini el 23 de març del 1919, quan foren creats els Fascio di Combattimento a la plaça de Sant Sepolcro de Milà. Allí estava Marinetti per formar part del nucli inicial del feixisme italià, al qual sempre serà fidel, fins a la seua mort en desembre de 1944.

El context actual, allunyat en el temps de Marinetti i del seu Manifest, deixa entreveure situacions semblants amb l’extrema dreta per protagonista a l’estat espanyol. El 21 de juny de l’any 2016, el secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, nadà fins a les costes del penyal de Gibraltar per col·locar una bandera espanyola de 168 metres quadrats en territori britànic. Santiago Abascal, actual president de la formació d’extrema dreta, ha parlat en els seus últims discursos d’abans de les eleccions del mes d’abril i maig passat de la Hispanitat com a concepte gloriós i ultranacional per entendre un país com Espanya que paralitzà, gràcies a la Reconquesta, l’avanç de l’Islam per Europa i que una de les etapes més glorioses és la mal anomenada Conquesta d’Amèrica, així com l’expansió del catolicisme i de l’absolutisme monàrquic en terres d’ultramar.

La unitat del territori, que l’ultranacionalisme i l’extrema dreta sempre han defés, desautoritza la veu de la pluralitat i de les llibertats. Marinetti ho digué al seu Manifest clarament, remarcant que odiava a les dones i al feminisme perquè el feminisme implica llibertat sobre els nostres cossos i deconstrucció heteropatriacal. L’extrema dreta a l’estat espanyol ha alçat les seues veus contra els avanços que les dones hem assolit després de la mort del dictador, entre elles tindre una LLei d’Igualtat i una Llei contra la Violència de Gènere. El seu discurs, xenòfob i misogin, exalta una virilitat que no reconeix que vivim en una societat patriarcal on els hòmens naixen amb privilegis i les dones amb obligacions vinculades al deure de ser. A més, ens culpabilitza per la baixa natalitat, per decidir lliurement avortar i per decidir lliurement no ser mares. Aleshores, per a l’extrema dreta, la pàtria i la dona van unides, són un binomi, d’ací que s’explique l’odi que tenen cap al feminisme, veient-lo com a una ideologia de gènere de discurs totalitarista que posa en perill els pilars de la cultura cristiana europea en la qual s’assenten: la família heterosexual i la maternitat. A més, si tenim en compte que la pàtria i la dona són un binomi, el cos de les dones implica que pertany a la pàtria, per tant el cos, ha de ser explotat en favor d’eixa pàtria, parint i essent violat per a controlar-lo, igual que s’exploten i es controlen els territoris amb el desplegament de la violència sota l’autoafirmació viril.

El franquisme no sols esborrà la pluralitat de l’estat espanyol i de les seues llengües sota el lema “Una España grande y libre“, sinó també les llibertats assolides per les dones a la II República. I així, sota la idea de nació única i de dona única per a la pàtria, fou com el feixisme també elaborà un model patriarcal de dona única subordinada a l’home, allunyada de la vida pública, paridora de nous membres de la família i lligada a la llar i al marit. I d’aquesta manera, parint, és com les dones havíem de garantir la continuïtat de la pàtria. Malauradament aquestes idees encara impregnen els temps actuals on els drets de les dones són qüestionats, perquè per a la societat patriarcal que ens envolta, aquests no ens pertanyen, ja que el vessant d’odi contra els avanços feministes, emfatitza un discurs on el subjecte dona desapareix per integrar-lo amb el de família. Després de les eleccions, hem vist com l’extrema dreta ha guanyat tants votants que ja està present en les institucions on abans s’han aprovat les lleis a favor de la igualtat. “Hemos pasao” fou el lema utilitzat a les xarxes socials per celebrar els resultats a Madrid, una burla al “No pasarán” pronunciat per Dolores Ibárruri la Pasionaria en un discurs radiofònic el 19 de juliol de 1936, i que ha sigut l’emblema de la resistència contra l’avanç de l’extrema dreta. Amb ells, el llenguatge bel·ligerant ha tornat a les xarxes. Així ho deien el passat 28 d’abril: “Que comience la batalla”. Les feministes ja els hem contestat eixint als carrers: amb els nostres drets no es juga.

[article publicat en l’agost de 2019 en: https://losojosdehipatia.com.es/opinion/futurisme-extrema-dreta-i-odi-cap-a-les-dones/]

Irene Ballester Buigues és membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe i Doctora en Història de l´Art