LES ELECCIONS DEL 10N EN PERSPECTIVA VALENCIANA

Per Idoia Arreaza

L’any 2019 el recordarem com un dels tants anys electorals de la primera vintena del segle XXI: els valencians hem tingut eleccions generals i autonòmiques el mateix dia, municipals i europees un mes després i, de nou, altres eleccions generals. Anar al col·legi electoral, per a alguns, ja s’ha fet quasi la norma i no l’excepció.

Les últimes eleccions viscudes i, pot ser (amb moltes cometes) fins d’ací a quatre anys, foren les eleccions generals del 10 de novembre. Quasi com una segona volta de les eleccions generals del passat 28 d’abril però amb algunes diferències notables, perquè si a abril es va donar en clau valenciana quasi un empat entre el bloc de l’esquerra (PSPV, Compromís i Unides Podem) i de la dreta (PP, Ciutadans i Vox), al 10 de novembre el bloc de la dreta ha superat a l’esquerra. Què vol dir això? Que el Botànic ha estat superat per l’oposició: els primers han obtés 15 escons i els segons 17. I no sols en escons, també en vots: la dreta suma 35.000 vots més que l’esquerra. Com es distribueixen els responsables d’aquest canvi en la correlació de forces?

Grans guanyadors, guanyadors i perdedors.

Si haguérem de triar un gran guanyador en aquesta convocatòria electoral, no podríem dubtar que ha estat Vox. El partit ultradretà aconsegueix doblegar el seu nombre d’escons entre abril i novembre, passant de 3 a 7 escons. El segueix de prop el PP que, tot i no obtenir un creixement tan victoriós, ha aconseguit sumar 1 diputat al seu Grup Parlamentari al Congrés. Però ja sabeu que si uns guanyen, altres han de perdre necessàriament perquè el nombre de votants per blocs ideològics són faves contades i si no, mirem Ciutadans i la pèrdua de 4 dels 6 diputats i diputades valencianes que va aconseguir a abril. I faves contades són també els 32 diputats que s’elegeixen a les circumscripcions valencianes a cada convocatòria electoral. Si PP i Vox sumen 5 escons a la dreta i Ciutadans en perd 4, on estava el que falta? L’escó que queda en l’aire formava part del Botànic. Si, a Alacant i fou d’Unides Podem.

Precisament si estudiem els resultats del Botànic, veiem que PSPV (10) i Compromís (1) mantenen el nombre d’escons respecte d’abril però Unides Podem (4) perd un per Alacant que, com comentava, passa a ser de Vox. I no, no comencem a dir ara que els votants d’Unides Podem s’han passat a Vox, que els escons valencians siguen faves contades no vol dir que l’aritmètica en clau electoral siga tan fàcil com sumar 1+1.

La pèrdua d’escons per al Botànic no ha estat sagnant, però la pèrdua de vots ho és un poc més: en total el Botànic ha perdut 92.647 vots, dels quals 48.890 els perd el PSPV i 45.028 els perd Unides Podem. Compromís, per la seua banda, aconsegueix 1.271 vots més en un escenari de davallada de participació.

Parlant de participació… Què hi ha de la nostra?

Els valencians i valencianes complim electoralment més que la mitja estatal. Al conjunt de les circumscripcions valencianes, la participació a novembre s’ha situat en un 71,74% enfront del 76,34% de les eleccions generals d’abril; això suposa una reducció de la participació en 4,66 punts percentuals. Recordem, per si algú s’ha despistat, que la mitja de participació estatal a abril fou del 75,75% i a novembre de 69,87%, el que suposa un 5,88% menys de participació, en definitiva, una davallada un poc més gran que al territori valencià.

La caiguda de la participació ha estat generalitzada a les tres circumscripcions, però amb més intensitat a Castelló (5 punts percentuals de caiguda) i a Alacant (5,59 punts de caiguda). La circumscripció més participativa ha estat València on va votar un 73,22% dels electors i amb una davallada de la participació de 3,88 punts percentuals. Alacant, amb un 69,32% es troba en participació per baix de la mitja estatal i, per descomptat, de la mitja valenciana.

Les províncies voten diferent.

Està molt bé això de fer anàlisis en profunditat dels resultats electorals per comunitats autònomes, però fins al moment les nostres circumscripcions són provincials i, com a tal, existeixen diferències – a voltes notables- en els inputs que generen en clau política.

A Alacant, per exemple, el PSPV aconsegueix quatre escons, seguit de Vox i PP amb tres i Unides Podem i Ciutadans amb un. En canvi, a Castelló, el PSPV trau dos diputats i el PP, Vox i Unides Podem un escó cadascuna de les formacions. A València el PSPV i el PP n’obtenen quatre, Vox tres, Unides Podem dos i Ciutadans i Compromís un cadascú.

Veiem, doncs, que la circumscripció d’Alacant ha donat, proporcionalment, més èxits a Vox i que la província de Castelló continua sent el niu de vots per al PSPV, doncs existint una diferència en el nombre d’electors entre Castelló (circumscripció valenciana més xicoteta) i València (circumscripció valenciana més gran), els socialistes valencians aconsegueixen el mateix nombre de diputats i diputades. Per a Unides Podem i per al PP, el seu gruix de votants es troba a València mentre que Ciutadans es queda sense representació a la circumscripció de Castelló.

Reptes de futur

Que els valencians i valencianes tenim un vot dual – i a voltes trial- és una realitat. Les dades parlen per si mateixes i sembla que gran part de la transferència de vot i de les pràctiques de vot dual es donen entre formacions del Botànic. Donat aquest factor tan característic de la nostra participació política, extrapolar de forma exhaustiva els resultats d’una convocatòria d’eleccions generals en clau autonòmica seria un error.

Sembla que l’elector d’esquerres- l’elector del Botànic- a novembre ha optat per l’abstenció en major mesura que a abril, mentre que l’elector del bloc de dretes – l’oposició al Botànic- ha decidit dipositar més paperetes que fa mig any. Sis mesos han permès un canvi prou important en la correlació de forces: canvis de papers entre guanyadors i perdedors i canvi important del pes entre blocs, tot amb una velocitat vertiginosa en un context d’important volatilitat, desafecció, desconfiança i falta de representació.

A les eleccions autonòmiques d’abril el Botànic va reeditar el pacte, però amb 3 escons menys i un 6,2% aproximadament de vots menys, mentre que els partits del bloc de dretes milloraven els seus resultats amb uns 245.000 més. Ara, a aquests comicis el Botànic ha perdut també vots i escons i, tot pot acabar explicant-se en quatre conceptes: volatilitat electoral, abstenció diferencial, desafecció, desconfiança i falta de representació. Estic segura que un gruix important d’electors d’Unides Podem i Compromís esperaven més un paper de representació a les institucions que un paper de representació institucional. I que les forces valencianes d’esquerres entengueren que un rival electoral no és un enemic polític. Estar a l’oposició permet marges de maniobra molt més amplis a l’hora de combatre la desafecció, la desconfiança i la falta de representació. Sap l’esquerra tradicionalment d’oposició encaixar aquest paper? Deixe obert el meló.

A la part dreta de l’eix valencià de sobte ens trobem amb tres forces amb capacitat de decisió i d’actuació. Si bé, Ciutadans, tot i que es manté com a tercera força en l’àmbit autonòmic, ha viscut uns últims comicis estatals que, seguint la tònica general de la resta de l’Estat, els han deixat amb una testimonial representació valenciana al Congrés. Potser aquesta siga la formació amb més reptes de futur i de present, si bé, tot dependrà primerament de les primàries de març i quin sector s’assega en la direcció del partit, però també dels terminis de la investidura del que, pot ser, serà el pròxim govern estatal. No oblidem, ni deixem de banda la importància per al futur de Ciutadans del context català i el com es desenvolupen els terminis de les possibles pròximes eleccions catalanes. La posició titubejant de la formació tant als pactes o no pactes i el veto al PSOE i la seua «dretarització» competint electoralment contra Vox (i sembla que part dels seus electors han parafrasejat a les bases del PSOE i les han dit que amb Vox no) han sigut les principals raons del declivi de Ciutadans. Però a l’arena valenciana no és diferent, Ciutadans no està fent una tasca molt diferent de la que està fent el PPCV, impossibilitant així la creació d’un espai diferenciat. Si no hi ha diferències, els electors ho tenen clar: «mejor malo conocido que bueno por conocer» i el vot al cavall guanyador com una expressió del vot útil. Que si, a la dreta de l’eix també es dóna.

Enfront d’això el PPCV està on sembla que ha d’estar: fent oposició al PSOE (i mantenint aquesta lògica de competició entre partits tradicionals) i, sobretot, evitant tots els escenaris que permeten que es puguen cometre errors. Els reptes principals del PP acaben en el mateix camí: recuperar l’espai que, per l’esquerra li havia furtat Ciutadans i que ara sembla estar en l’abstenció, i recuperar el vot que per la dreta li ha furtat Vox. La primera tasca, amb una bona planificació i disseny d’estratègia es pot aconseguir, de forma relativament fàcil, doncs molts són vots òrfens que estan a l’abstenció; però la segona tasca és més complicada, doncs els electors posicionats més a la dreta de l’eix han trobat un discurs que els és més seductor i representatiu que el que tradicionalment ha mantes el PP. 

Amb una dreta més dividida que mai en tota la història democràtica recent, i una esquerra un poc més dividida que de costum, estem assistint al nou disseny del patró de la correlació de forces, tant entre dretes com entre esquerres, com entre dretes i esquerres. I sembla que això ha vingut per a quedar-se, almenys en un mitjà termini. 

Ara ja sols ens queda veure com el nou govern – si s’aconsegueix forma- encara l’encreuellada del Brexit, la crisi de/amb Catalunya, la crisi econòmica que està xafant-nos els talons i… en clau valenciana, la necessària reforma del sistema de finançament autonòmic que porta caducat des de 2014. Tot això, intentant consolidar una estabilitat política en un context on els polítics/la política/les formacions polítiques són un dels principals problemes de la ciutadania. 

Aprendre a parlar, dialogar, negociar i pactar. És el resum dels deures que tenen els nostres polítics. 

Idoia Arreaza Aguilera és politòloga, especialitzada en anàlisi política, comunicació i marketing polític.
Actualment treballa a l’àrea d’assumptes parlamentaris a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana.