LES LLENGÜES IMPORTEN! MARCA SÍ AL VALENCIÀ

Per Susanna Pardines

El 21 de febrer celebrem el Dia Internacional de la Llengua Materna. La idea de la celebració, que va ser una iniciativa de Bangladesh, es va aprovar en la Conferència General de la UNESCO de 1999. Podem considerar, per tant, que des de l’any 2000 la data s’ha fixat i celebrat en tot el món.

Generalment entenem la llengua materna com la que s’adquireix de manera natural durant la infància. En concret, la UNESCO definia el terme l’any 1953 de la manera següent:

“Mother or native tongue. The language which a person acquieres in early years and which normally becomes his natural instrument of thought and comunication”.

Certament, en situacions de monolingüisme absolut, que són, d’altra banda, les menys freqüents, la llengua que adquirim de manera natural durant els primers anys de vida (en l’àmbit familiar, s’entén) passa a ser el nostre instrument natural de pensament i de comunicació, i així es pot transmetre de generació en generació sense interrupció.

Ara bé, en molts casos, aquesta no és la realitat. La majoria de les societats són multilingües, i en aquest context la transmissió lingüística intergeneracional es veu sovint interrompuda. D’altra banda, també ocorre que un bon nombre de parlants poden tenir més d’una llengua materna, com és el cas de moltes famílies del País Valencià, que són lingüísticament heterogènies. Quina és la llengua que finalment esdevé l’instrument natural de pensament i, sobretot, de comunicació en aquests casos depén majoritàriament de condicionaments externs als estrictament familiars.

La imposició d’una cultura i una llengua sobre una altra ha sigut una constant en la història de les civilitzacions, que es va accelerar durant el procés d’industrialització i de modernització dels estats. Actualment, amb la globalització dels mitjans de comunicació i la digitalització de les xarxes relacionals, la pressió que exerceixen les llengües que podem anomenar hegemòniques, és a dir, les que tenen darrere un estat políticament i, sobretot, econòmicament fort s’ha intensificat. Aquest context uniformitzador permet que els centres de poder polític i econòmic, vinculats a un estat o no, estenguen una manera d’expressar-se, una llengua i, en definitiva, una manera de concebre la realitat que ens envolta.

En aquest context, la diversitat lingüística es troba cada volta més amenaçada. Segons informa la UNESCO, cada dues setmanes, com a mitjana, desapareix una llengua, arrossegant amb ella la desaparició de tot un patrimoni cultural i intel·lectual.

Precisament, la voluntat de la UNESCO amb la declaració del Dia Internacional de la Llengua Materna era treballar a favor del plurilingüisme, des del convenciment que promovent el coneixement i l’ús de les llengües maternes es fomenta la diversitat lingüística i l’educació multilingüe.

L’organització creu en la importància de la diversitat cultural i lingüística com a instrument per a generar societats sostenibles. Treballa per a preservar les diferents cultures i llengües, i fomentar la tolerància i el respecte a les altres.

Precisament l’any 2025, per a commemorar el 25 aniversari de la Declaració, l’organització ha llançat una campanya, sota el lema Les llengües importen!, que vol posar en relleu la necessitat d’accelerar els progressos en matèria de diversitat lingüística per a construir un món més inclusiu i sostenible.

Una part important de la campanya està dedicada a l’educació. D’acord amb la institució, l’educació multilingüe no és només una qüestió de llengua. Es tracta de crear entorns d’aprenentatge inclusius i equitatius en què es valore la diversitat; és a dir, es tracta de fomentar societats inclusives en què la diferència es reconega com un avantatge.

A casa nostra, on tenim dues llengües oficials, el govern actual ha optat per ignorar les recomanacions de la UNESCO i ha aprofitat el multilingüisme per a generar conflicte en l’àmbit educatiu.

En un acte de deixadesa de funcions absoluta ha llançat les famílies a una votació per a triar la llengua que tindrà un major pes i una major presència durant l’etapa educativa del seu fill o la seua filla. Una votació que, a més a més, no pot garantir l’ensenyament en la llengua que la família ha triat, ja que l’elecció depén, fonamentalment, de la tria que facen les altres famílies.

No podem deixar d’esmentar altres problemes que comporta la llei, sobretot a l’hora de configurar els grups. Els centres educatius han de ser el reflex d’una societat plural, inclusiva i rica en cultures, però si les classes es configuren només per criteris lingüístics i s’obvia la resta de criteris pedagògics que actualment es tenen en compte, l’escola perd aquesta funció.

La nova llei crea un problema que actualment no existeix segregant els alumnes per raons lingüístiques. No podem negar que el castellà està present per tot arreu: al carrer, als mitjans de comunicació, en publicacions, xarxes… En canvi, hi ha moltes persones que només tenen contacte amb el valencià a l’escola. No només és l’únic lloc on el poden aprendre, sinó que és l’únic espai on tenen una exposició a la llengua i a la cultura que transmet, i les persones aprenem també d’aquesta exposició a valorar i respectar unes llengües o unes altres.

Aquesta segregació per llengües trenca amb el paper que té l’escola com a espai de convivència basat en la pluralitat, la inclusió i la integració. Precisament l’escola, i l’ensenyament en valencià, ha sigut cabdal en el procés d’integració de les persones nouvingudes.

D’altra banda, els estudis han demostrat la importància de vehicular la major part de l’ensenyament en la llengua minoritzada per a garantir precisament l’equitat entre les llengües de la qual parla la UNESCO; és a dir, per a garantir que l’alumnat assolisca un nivell òptim de coneixement de les dues llengües oficials en acabar el període d’escolarització.

Conéixer les dues llengües oficials és un dret constitucional de tot l’alumnat que no pot dependre de la voluntat d’una altra persona (encara que siga un familiar) o d’interessos partidistes. Aquest dret genera unes obligacions per part de qui ens gestiona que no pot delegar.

I per què he acabat parlant de la nova llei educativa en un article dedicat a la llengua materna? Perquè entre els arguments per a justificar la consulta sobre la llengua base s’ha arribat a afirmar, fent una interpretació malintencionadament retorta de la finalitat de la data de celebració, que es feia per a tenir en compte la llengua materna de l’alumnat. Si fora així, i es tinguera en compte realment la llengua materna de tot l’alumnat, les opcions no s’haurien de limitar a valencià i castellà, ja que la realitat de les aules és molt més diversa.

Un dels objectius de la UNESCO en el Dia Internacional de la Llengua Materna 2025 és destacar el paper de les llengües en el desenvolupament sostenible, la cohesió social i la consolidació de la pau. És evident que no és aquesta la voluntat del nostre govern.

Susanna Pardines, coordinadora del Lab d’Identitat i Cultura de la Fundació Nexe