Les polítiques feministes del nou govern: el camí que ha de prendre la seua aposta per la igualtat

Per Clàudia Jover

El passat mes de gener Irene Montero prometia el seu càrrec com a nova ministra d’Igualtat. Sens dubte, la formació de govern després de tants mesos de bloqueig i la creació d’un Ministeri d’Igualtat autònom és una bona notícia per a l’avanç de les polítiques feministes a Espanya. El nou govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos va incloure en el seu acord de govern un apartat en el qual mostrava el compromís del nou executiu amb les polítiques d’igualtat. Aquest document esmenta algunes mesures que aposten per la conciliació entre ocupació i cura, moltes d’elles ja posades en marxa pel govern en funcions de Sánchez; altres, incloses en els programes electorals de tots dos partits i centrades en la lluita contra la violència masclista, la bretxa salarial, la conciliació o l’ampliació dels permisos de maternitat i paternitat.

No obstant això, la primera tasca pendent per al nou executiu si vol apostar per les polítiques d’igualtat serà l’aprovació del Pla Estratègic d’Igualtat d’Oportunitats (PEIO). Amb l’entrada en vigor de la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes es va establir com obligatòria l’aprovació periòdica d’un PEIO. Així, en compliment d’aquesta llei es va aprovar per al període 2008-2011 el primer PEIO. Posteriorment, va entrar en vigor el segon PEIO previst per al terme 2014-2016. Després d’aquest segon Pla Estratègic d’Igualtat d’Oportunitats, l’Institut de la Dona preveu un tercer PEIO en compliment de la Llei 3/2007 la vigència del qual es preveu per a 2018-2021.

Tal PEIO es troba encara en elaboració a pesar que la seua vigència prevista expira en l’any vinent.  Amb aquesta situació s’obri una finestra per a l’estudi comparat d’altres Plans d’Igualtat a fi de trobar bones pràctiques extrapolables a Espanya, així com mostrar quins canvis serien pertinents per al nou Pla i què s’ha de mantenir en observança de les experiències d’altres països.

En aquest marc, s’ha realitzat un estudi comparat dels Plans d’Igualtat de tres països: Colòmbia, Finlàndia i Espanya (Departamento Nacional de Planeación de Colòmbia, 2018; Finland Ministry of Social Affairs and Health, 2017; Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades y Ministerio de Sanidad, 2016).  L’enfocament de gènere s’ha realitzat des d’una perspectiva de transversalització de gènere, cobrant importància les relacions de poder que s’amaguen darrere de la desigualtat de gènere i la necessitat d’atendre aquestes causes estructurals de desigualtat en la teoria del canvi dels Plans d’Igualtat. En concret, l’estudi dels Plans es va centrar en el mercat de treball, la cura i la conciliació, la dona en el món rural i la transversalització de gènere.

L’elecció de països es va dur a terme tractant de trobar països amb diferents taxes de desigualtat, sent Finlàndia un país que llança bons valors en el European Gender Equality Index (European institution for gender equality, 2017). D’altra banda, es va buscar també un país fora de l’àmbit del Conveni d’Istanbul i de la Unió Europea amb major desigualtat entre homes i dones que Espanya, però amb bons resultats en el seu context (Observatorio de Igualdad de Género de América Latina y El Caribe, 2017). 

Un criteri central per a l’anàlisi comparada va ser la transversalització de gènere o gender mainstreaming. Aquest enfocament va ser proposat en la Quarta Conferència Mundial sobre la Dona de Nacions Unides, celebrada a Pequín en 1995, una vegada observada la insuficiència de les polítiques públiques d’acció positiva. Tal com assenyalen Alfama & Alonso (2015), l’estratègia parteix del reconeixement d’un biaix de gènere en les polítiques públiques, considerant-se necessària la revisió de cadascuna de les fases de les polítiques públiques per a corregir-les posant per primera vegada la mirada en les institucions. Tal estratègia de transversalització és impulsada pel Consell d’Europa establint fins a cinc elements clau per a dur-se a terme (Lombardo, 2003).

Els resultats obtinguts mostraven que ens trobàvem davant tres països amb un alt grau de compromís davant les polítiques de gènere prenent en consideració els diferents contextos i diagnòstics respecte a la desigualtat entre homes i dones en cadascun dels tres països objecte de l’estudi.

Malgrat això, es van observar diferències notables entre els tres països. Tot i que Colòmbia prové d’un context de major desigualtat i violència cap a la dona, d’acord amb les dades de l’Observatori d’Igualtat de Gènere d’Amèrica Llatina i El Carib, el país destaca per mostrar uns índexs elevats en autonomia econòmica de la dona i per ser precursor entre els països d’Amèrica Llatina amb un Pla d’Igualtat que posa el focus d’atenció en les desigualtats estructurals i en la programació de polítiques centrades en la cura.

Finlàndia, per altra banda, sent un país referent a la Unió Europea (d’acord amb el European Gender Equality Index) presenta possibilitats de convertir-se en país model de la Unió Europea en quant a la implementació de la transversalització de gènere malgrat haver patit un estancament en les polítiques de cura. No obstant això, en el seu pla d’igualtat vam notar una falta d’atenció a les causes últimes de desigualtat.

De les experiències observades es van concloure alguns aspectes de vital importància per al futur de les polítiques d’igualtat a Espanya. En primer lloc, es va observar que al PEIO espanyol faltaven algunes eines que facilitaren la implementació del Programa com ara la fixació de les línies de base i situació esperada del pla. D’altra banda, de l’experiència colombiana podíem veure la necessitat d’Institucions i Organismes, així com de l’existència de recursos i finançament per a la implementació del Programa. Així, tot i que Colòmbia mostrava un disseny de polítiques d’igualtat innovador, presentava problemes per a la posada en pràctica de les mesures dissenyades.

En atenció a la revisió teòrica realitzada i als resultats obtinguts, concloem amb una sèrie de propostes de bones praxis extrapolables a Espanya des dels Plans d’Igualtat de Colòmbia i Finlàndia per al III Pla Estratègic d’Igualtat d’Oportunitats:

1. Compromís ple amb la transversalització de gènere com a eina fonamental contra les desigualtats de gènere, des d’una perspectiva agenda-setting i siguent imprescindible la seua implementació i aplicació en la pràctica.
2. Construcció de línies de base i situació esperada en el pla, així com diagnòstic respecte a tots els seus eixos a fi de poder comptar amb millors mecanismes per a la seua posterior avaluació.
3. Enfortiment de les Institucions i Organismes de gènere com a principals promotores de la transversalització.
4. Participació i apoderament de les dones en l’elaboració del Pla d’Igualtat a fi de comptar també amb una major contextualització de la igualtat de gènere des de les diferents interpretacions possibles.
5. Adoptar la interseccionalitat com a valor fonamental del pla junt amb la transversalització.
6. Atenció en els diagnòstics a les causes estructurals de la desigualtat i les relacions de poder entre home i dona i aplicació en positiu d’aquestes causes a uns objectius concrets i mesurables per a obtindre una coherència plena en el disseny del Pla.
7. Enfortir l’eix “polítiques de cura” millorant l’oferta de serveis públics de cura tant per a xiquets i xiquetes com per a persones majors, a fi d’evolucionar cap a un model de treballador universal que rep suport (Ciccia & Bleijenbergh, 2014).

S’aconsella també mantenir determinats aspectes del Pla amb els quals no compten altres països com la quantificació del pressupost que es destinarà a cada mesura i el seguiment i avaluació trimestral del Pla amb l’elaboració d’informes públics i oberts a tothom.

En definitiva, els resultats obtinguts van mostrar que en una perspectiva comparada el II PEIO espanyol presentava mancances respecte a la transversalització de gènere (seguint la línia secundada pel Consell d’Europa) i també pel que fa a l’adopció de mesures destinades a la superació de les causes estructurals de desigualtat entre homes i dones. De la mateixa manera, la interseccionalitat és un valor fonamental per a la teoria del canvi en altres Plans, però no a Espanya. Finalment, relacionant-ho amb l’Estat de benestar espanyol i les polítiques socials, a Espanya urgeix la necessitat de millorar l’oferta de serveis públics de cura.

BIBLIOGRAFIA

Alfama, E., & Alonso, A. (2015). Las políticas de género en la administración pública. Una introducción. Revista Vasca de Gestión de Personas y Organizaciones Públicas, (8), 24-41.

Ciccia, R., & Bleijenbergh, I. (2014). After the male breadwinner model? Childcare services and the division of labor in European countries. Social Politics, 21(1), 50-79. https://doi.org/10.1093/sp/jxu002

Departamento Nacional de Planeación de Colombia. (2018). Bases del plan nacional de desarrollo 2018-2022.

European institution for gender equality. (2017). Gender Equality Index 2015. Recuperat 31 de agosto de 2019, de https://eige.europa.eu/gender-equality-index/2015/FI

Finland Ministry of Social Affairs and Health. (2017). Government Action Plan for Gender Equality 2016-2019. Publications of the Ministry of Social Affairs and Health (Vol. 3). Helsinky. Recuperat de https://www.julkari.fi/handle/10024/111853

Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades, & Ministerio de Sanidad, S. S. e I. (2016). Plan Estratégico de Igualdad de Oportunidades 2014-2016, (685-14-023-5). Recuperat de https://www.msssi.gob.es/gabinete/notasPrensa.do?id=3222

Lombardo, E. (2003). El Mainstreaming De Género En La Unión Europea. Revista Jurídica de Igualdad de oportinidades entre Mujeres y Hombres, 10(15), 273. Recuperat de https://app.sernam.cl/pmg/archivos_2007/pdf/Art_MainstreamingUE.pdf

Observatorio de igualdad de género de América Latina y el Caribe. (2017). Indicadores de autonomía económica de américa latina y el caribe. Recuperat 31 de agosto de 2019, de https://oig.cepal.org/es/autonomias/autonomia-economica

Clàudia Jover és estudiant de Dret i Ciències Polítiques
per la Universitat de València