L’ÍNDEX DE DESIGUALTAT LINGÜÍSTICA

Per Marc Hernàndez

El filòsof Hegel va escriure que és infantil establir distincions conceptuals en termes de positiu i negatiu. Té raó, però és difícil una aproximació diferent a la noció de «desigualtat». Hi ha «diferències» entre els grups humans: unes les considerem positives, i ens referim a elles com a «diversitat»; i unes altres en són negatives, i aleshores parlem de «desigualtat». Per tant, quan parlem de «desigualtat lingüística» no ens referim al fet que unes comunitats diguen «creïlles» i altres «patates» (això és diversitat), sinó al fet que algunes comunitats experimenten una diferència «negativa», és a dir, que pateixen una situació no volguda que és adversa per a aquestes persones.

Ací hem de fer una segona distinció. Naturalment, totes les persones fem coses sobre les quals no decidim. Durkheim explicà que precisament els fets «socials» tenen aquest caràcter coactiu. Per exemple, posem els articles davant dels substantius i no a l’inrevés. Escrivim «les creïlles» i no «creïlles les». Ara bé, podem assumir aquesta coacció (o trencar-la si volem fer una literatura avantguardista), però cap grup humà considera negatiu haver d’escriure els articles abans dels substantius. Què passa, però, amb les desigualtats lingüístiques?

Partim de la distinció bàsica entre «competències» i «usos». A la zona valencianoparlant, només un 5,8% de la població declara que no entén gens el valencià (allò que se’n diu competència oral passiva; dades de l’Enquesta de Coneixement i Ús del Valencià 2021). Val a dir, 1 de cada 20 persones; les altres 19 entenen, en diversos graus, quan alguna persona els parla en valencià. Clar que tota la població no sap parlar valencià. Un 28,2% de la població, en la zona valencianoparlant, afirma que no en parla gens (val a dir, que no en té competència oral activa) el valencià. Ara imaginem una situació habitual, una persona va pel carrer, necessita orientar-se i li pregunta a una altra: «Per favor, podria dir-me on està el carrer de l’Om?». Com que les que no són competents tampoc en parlen, podríem dir que la seua probabilitat de trobar-se amb una persona amb la qual, en principi, podria continuar parlant en valencià seria de 3 de cada 4 persones. Dissortadament, però, no ocorre així. La proporció de persones que declaren que parlen sempre, generalment o més en valencià que en altra llengua amb gent desconeguda del carrer no arriba ni a la quarta part d’aquella quantitat. I això malgrat que la competència és elevada i augmenta, sobretot per la gran tasca del professorat. Per tant, aquella persona que pregunta pel carrer de l’Om i està obligada a deixar de parlar valencià si vol orientar-se pateix una «coacció»: ha de fer-ho (el deixar el valencià) encara que no vulga. Però és una coacció diferent de posar l’article davant del substantiu.

Si fem servir proporcions (val a dir, entre 0% i 100%) podem expressar el raonament amb uns pocs gràfics. La figura 1 mostra una cosa evident: si representem la taxa de competència oral activa en l’eix X i l’ús al carrer a l’eix Y, el valor per a una comunitat determinada sempre estarà per sota de la diagonal, perquè el primer valor sempre és major que el segon. Cal afegir que si la taxa de competència és zero, també ho serà la taxa d’ús; i a l’inrevés: si la taxa d’ús és 100%, necessàriament la taxa de competència ha de ser el 100%. Per tant, a més del punt primer, en tindrem altres dos.

Ara imaginem una corba que passe pels tres punts, com la de la figura 2. Aquesta corba delimita una superfície amb la diagonal, que hem marcat de gris fosc. L’economista italià Corado Gini va entendre que com més s’allunyara la corba de la diagonal i més gran fora la superfície grisa respecte del quadrat o la seua meitat que marca la diagonal (les superfícies de color gris fosc i gris clar), hi hauria més desigualtat. D’aquesta manera, podem adaptar el seu índex de desigualtat a la desigualtat lingüística. Es tracta de calcular primer el coeficient (la proporció entre superfícies, que ens dona un número entre 0 i 1) i, multiplicar-lo per 100 per obtindre’n un índex (un número entre 0 i 100).

Encara hi ha, però, un parell de problemes per a calcular la desigualtat que són d’índole matemàtica: el primer, com es calcula la superfície de l’àrea de color gris fosc?; el segon, quina corba hem de traçar que passe pels tres punts indicats? Podem fer servir les dues corbes més senzilles: l’anomenada corba exponencial (figura 2) i l’anomenada corba parabòlica (figura 3). Naturalment, són dos models diferents, que proporcionaran superfícies distintes. El que resulta magnífic en el nostre cas és que la correlació entre els resultats de les dues corbes és elevadíssima: 0,97 sobre un màxim d’1,00. Per tant, no ens hem de preocupar pels procediments matemàtics o els models relacionats amb el tipus de corbes. Simplement, es tracta de depurar les dades disponibles que es consideren rigoroses (Enquestes de 2005, 2010, 2015 i 2021) i, tot seguint la metodologia de Gini, calcular en cada cas l’índex de desigualtat corresponent (el que, d’altra banda, ja es fa en moltes altres disciplines). Abans de comentar les conclusions, cal afegir una altra cosa. La intel·ligència artificial ens permet fer pronòstics amb programes que fan servir algoritmes que prèviament ensinistrem amb les dades disponibles. D’aquesta manera podem fer un càlcul de les dades del 2025.

Així podem posar un valor a la coacció que pateix aquella persona (la de l’exemple que preguntava per un carrer), en diversos anys i per a diverses societats (en aquest cas, les anomenades regions sociolingüístiques).

Quines conclusions s’hi poden traure? Doncs que, com mostra la figura 4, la desigualtat lingüística té una tendència a créixer en quatre de les cinc regions sociolingüístiques valencianes i, fins i tot, de manera marcada en aquelles que presentaven una desigualtat menor; i que en aquella regió que és possible que no augmente (la ciutat de València i l’àrea metropolitana), ja està en uns nivells elevadíssims.

Com hem argumentat, quan parlem de desigualtat no només estem referint-nos a diferències. Clar, hi ha moltes llengües (diversitat) i està bé que la gent parle les que desitge. El problema és que hi ha situacions en les quals aquesta diferència esdevé desigualtat. Ja no estem parlant d’un dret vulnerat, sinó d’una cosa encara més important, perquè la igualtat és un valor bàsic; val a dir, aquell fonament que després ha de prendre forma en els drets, un ideal constitutiu de la mateixa societat. De vegades s’escolten notícies, com ara que alguna persona no ha sigut atesa en valencià al metge o se li ha negat l’assistència perquè insistia a expressar-se en valencià. Són clares vulneracions del dret a viure en valencià, del caràcter oficial d’aquesta llengua. Però alguna gent podria pensar que això només afecta la persona que ha patit el problema. Per això, pensar en termes d’igualtat és ubicar-se en una perspectiva necessàriament més general. Les desigualtats socials, ja siguen econòmiques, de gènere, d’ètnia, culturals o lingüístiques, ens afecten a totes les persones, perquè si s’erosionen els valors bàsics que mantenen la societat es posa en perill la convivència.

Disposeu de l’informe complet en el web de l’Observatori del Valencià promogut per la Fundació Nexe.

Marc Hernàndez, Ethos Insight