LLEI DE LLIBERTAT EDUCATIVA?

Per Tudi Torró Ferrero

“Llibertat Educativa”, enganyós joc de paraules al que ens tenen acostumats la gent que ara ens governa. Saben explotar este recurs, només un exemple, s’anomenen Partit Popular, del poble, un partit que quan governa ho fa d’esquenes al poble. Ells es mouen per altres paràmetres, l’elit econòmica i social, però es diuen “populars”, i seguint la tònica en la seua forma d’actuar envien missatges a una població “indefensa” que no llegirà el contingut, una població que, en gran part, es queda amb els titulars. Per això és tan important triar bé el titular, és el missatge que es fixa, que arriba i que la gent creu, per això anomenen la Llei de Llibertat Educativa.

Estem davant d’una llei que ni permet la llibertat, “capacitat de la voluntat humana d’elegir entre diverses possibilitats, ni aplica l’educació, entesa com l’efecte de desenrotllar i perfeccionar les facultats intel·lectuals, morals i físiques (d’algú)”, segons les definicions del DNV.

Esta és una llei que va en contra de la llibertat i de l’educació, de l’escola pública, de la normalització lingüística, de la planificació i de l’organització pedagògica tan necessàries als centres educatius, de l’aprenentatge significatiu i amb garanties de l’alumnat, de la salut mental del professorat que s’estima el seu treball i, en definitiva, dels manaments de la Constitució Espanyola, de l’Estatut d’Autonomia i de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

Anem per parts, he començat qüestionant el títol enganyós de la llei que ens ha presentat el Govern de PP-VOX. Parla de la regulació de la llibertat educativa, però l’única cosa que li interessa realment és regular, directament ells, “la llibertat” d’elecció de llengua i la seua planificació interessada en els centres escolars. Què pretenen realment quan parlen de llibertat d’elecció de les famílies de la llengua base respectant la seua llengua habitual? El criteri de lliure elecció tal i com el regula esta llei, és parcial i enganyós, depén de si legisla per a la zona castellanoparlant o valencianoparlant. Amb un clar objectiu polític, que no educatiu, demana a les famílies que trien la llengua base d’aprenentatge però només en la zona valencianoparlant. En la zona castellanoparlant també ho planteja genèricament, però regula en els annexos que la llengua base serà preceptivament el castellà, obviant així la llibertat d’elecció de l’altra llengua base. És a dir, deixa el valencià només com a assignatura amb la possibilitat de demanar l’exempció i que quede reduït a un 0% d’exposició d’una llengua cooficial al territori, fent-lo desaparéixer definitivament del currículum. Açò aniria en contra del dret de l’alumnat a conéixer una llengua que li és pròpia, i el privaria d’una formació lingüística completa i equilibrada de les dues llengües oficials. En la zona valencianoparlant, la cosa se’ls complica i miren com fer-ho per minoritzar la presència del valencià en el currículum d’un alumnat, les famílies del qual, l’han triat com a llengua base d’aprenentatge. Així, a l’article 11.5 diuen que “Des del tercer curs d’Educació Primària… el percentatge del temps lectiu vehiculat en les dues llengües cooficials haurà de tindre una diferència que no sobrepasse el 20% del temps lectiu”. Curiosament, este límit no s’indica als centres ubicats en territori de predomini lingüístic castellà, amb eixe 20% en zona valencianoparlant impedeixen que les famílies que han demanat el valencià com a llengua base d’aprenentatge puguen assolir fins a un 80% en valencià, com podien fer abans de la Llei de Plurilingüisme de l’anterior Govern. La Llei continua posant pals a les rodes a la normalització lingüística en les zones valencianoparlants i eixa “llibertat” la va restringint cada vegada més. Front a la possibilitat d’un 0% de valencià a la zona castellanoparlant, en zona valencianoparlant, des de 3r de Primària fins a 4t d’ESO, la llengua base tindrà un màxim del 52,5%  i l’altra un 32,5%. Ja no es pot augmentar més la presència de la llengua base perquè no hi pot haver una diferència de més del 20% entre una llengua i l’altra. ¿Podem imaginar l’embolic organitzatiu que representa per als equips directius una planificació semblant, una planificació per percentatges que no per àrees o matèries, amb el conseqüent perjudici per als aprenentatges curriculars en les diferents llengües que demanen serenitat i rigor per a fer possible un projecte realment plurilingüe?

És en este punt on voldria abordar l’organització pedagògica del centre, perquè si esta es fa a demanda de les famílies ens trobarem amb grups del mateix nivell que requeriran percentatges diferents d’exposició a les diferents llengües del currículum. La falta de concreció davant tota la casuística que pot donar-se, una vegada finalitzat el procés d’admissió, pot fer col·lapsar els equips directius al començament de curs. L’article 13 de la proposició de Llei assenyala que “quan hi haja una demanda d’alumnat suficient per a constituir una unitat, els representants del qual hagen triat una determinada llengua cooficial, valencià o castellà, com a llengua base i no hi haja oferta suficient de llocs escolars en este procediment d’admissió d’alumnat, l’administració educativa adoptarà les mesures oportunes per satisfer la demanda”. Quines mesures? Sabem perfectament les mesures que van prendre durant els 20 anys que va governar el PP davant la demanda de línies en valencià quan la planificació prèvia era desbordada per la pròpia demanda. Si no havia estat prèviament planificada l’alumnat s’havia de quedar en el programa “obligatori” que era el d’Incorporació Progressiva, és així com unes quantes generacions d’alumnes no han pogut accedir a programes d’ensenyament en valencià i d’immersió lingüística, els únics que van demostrar que capacitaven lingüísticament amb èxit, i que mai van ser atesos per l’Administració, tot i tenir el seu dret, amb la complicitat de la major part de la Inspecció Educativa i de molts ajuntaments que no ampliaven l’oferta ni els recursos necessaris per a donar resposta a una demanda real, que en els programes d’ensenyament en valencià i d’immersió lingüística eren de demanda voluntària. On quedarà esta vegada la resposta a la “llibertat educativa” d’un Govern PP-VOX en este sentit? Ja ho sabem! Quedarà en no res!

El procés d’admissió d’alumnes és una de les èpoques que més estrés genera a les famílies, als ajuntaments i als centres educatius. A les famílies perquè necessiten saber les vacants que s’ofereixen al centre on volen dur els seus fills, si tindran plaça o no, però també l’oferta educativa que té el centre. Amb esta Llei, eixa planificació no serà possible a priori com seria desitjable, serà a posteriori, una vegada que les famílies hagen demanat la llengua base d’aprenentatge, encara que tinguen plaça, podria no ser atesa la seua demanda. Els ajuntaments que matriculen poden veure’s desbordats pels dubtes que, sempre en són molts, i als que s’afegiran als produïts per esta Llei, per exemple: Què passa amb pares separats on cadascuna de les parts opta per una llengua base d’aprenentatge? Qui decideix? Els jutjats? Finalment, els centres educatius hauran de fer una planificació lingüística i grupal a posteriori. Els equips directius ho tenen molt malament.

I tot això ens porta a la clau de volta d’esta Llei, perquè  la Sentència del Tribunal Constitucional 337/1994 assenyala que la planificació educativa és una obligació de l’Administració i no pot ser substituïda pel resultat incert de la llengua base que facen els pares en el procés de matrícula, el que ens ve a dir que és una llei anticonstitucional.

Una vegada formats els grups amb una o altra “llengua base”, s’haurà de fer el “Pla d’Ús de les Llengües” com ara s’anomenarà, que substituirà al “Pla de Normalització Lingüística”. En este sentit no enganyen ningú, estan planificant un ús de les llengües cooficials i estrangeres conforme a la seua idea política, i queda clar que en cap moment estan pensant en “normalitzar lingüísticament” res. Els projectes lingüístics de centre, fins ara, sempre han estat aprovats per l’Administració Educativa, després de la proposta feta pel consell escolar de cada centre; ara, eixa participació democràtica queda anul·lada i serà l’Administració Educativa qui decidirà unilateralment el Pla de Llengües de cada centre, així com en quina llengua es farà el procés lectoescriptor i quina àrea serà la que es vehicularà en valencià. La proposició de Llei obliga que àrea siga les Matemàtiques. Per què?  Amb quin criteri pedagògic? No seria més adequat que es cursara en valencià l’àrea de Coneixement del Medi Social i Natural amb continguts més ajustats a la realitat sociolingüística i cultural, a la geografia i a la toponímia, que no les Matemàtiques que utilitzen un llenguatge tècnic i universal? On queda en esta Llei la coherència pedagògica i metodològica? Se suposa que les lleis, en Educació, es fan per millorar i adequar els aprenentatges a la realitat social i al món que els tocarà viure a les futures generacions. No és així en esta Llei. Sabem que l’aprenentatge en diferents llengües és enriquidor si es fa bé, i fer-ho bé pressuposa un plantejament que no té esta llei. Una llei que pretenga formar un alumnat plurilingüe ha de partir d’un professorat format en les llengües que s’impartiran al currículum, plenament implicat i coneixedor del projecte plurilingüe, amb unes actituds positives envers totes les llengües, però especialment cap a la llengua minoritzada que, en el nostre cas és el valencià. I és per això que s’haurà d’aplicar enfront de les altres llengües una discriminació positiva com, per exemple, que siga la llengua del procés lectoescriptor en tots els casos, que la seua exposició, en els primers anys de l’escolarització ha de ser major  respecte a les altres llengües que s’haurien d’anar introduint progressivament a mesura que avança l’escolaritat obligatòria. Cap d’estes premisses es compleixen en esta proposició de Llei, que només pretén minoritzar el valencià fins la seua extinció en les zones castellanoparlants i desdibuixar-lo tant com puguen en zona valencianoparlant. Una bona mostra és l’afirmació plantejada al TÍTOL IV de la proposició de Llei, on s’accepta  que els materials curriculars poden ser en una llengua diferent de la usada oralment en classe, incloent el dret de l’alumnat a realitzar els exàmens i les proves d’avaluació en la llengua que este decidisca. Esta norma, absolutament antipedagògica, no considera tots els estudis i investigacions que s’han fet sobre l’aprenentatge de llengües i, si finalment s’aplica, el seu resultat serà aquell que s’ha constatat al llarg dels anys, un alumnat “semilingüe” que no aprèn cap llengua de manera enriquidora i positiva.

Ens podem preguntar si esta norma afectarà per igual totes les famílies i a tots els centres educatius, tant si van a l’escola concertada com a la pública. Doncs òbviament no, esta Llei representa a efectes pràctics un reforçament de l’escola concertada en detriment de l’escola pública. La majoria dels centres concertats, no dic tots, saben quina serà la llengua base que impartiran. Tenen una plantilla de professorat estable, i informaran “adequadament” a les famílies abans del procés d’escolarització de què és el que els convé si volen anar al seu centre i de quin és el seu projecte d’ús de les llengües. L’escola pública poques vegades té garantida una plantilla estable, i si no pot preveure el projecte lingüístic o el “Pla d’ús de les llengües” abans de la matriculació, presentarà unes “incerteses” davant les famílies que, si no ho tenen molt clar, optaran si tenen possibilitats pels centres concertats, amb l’avantatge actual del “districte únic” de matriculació, recentment aprovat.

Són molts els aspectes de la Llei que encara queden per abordar: la regulació de la llengua estrangera que queda per sobre del valencià en zona castellanoparlant, el decaïment del requisit lingüístic a tots els docents, especialment als inspectors d’educació que són el cos encarregat de supervisar i garantir que es complisquen les lleis, etc. Caldria concretar i demanar que l’Administració reflexione, analitze i escolte els professionals de l’educació i finalment no tire endavant una llei que no aporta cap benefici a l’educació i que menysté els docents, les famílies i especialment l’alumnat que, una vegada més, serà el gran “pagador” d’actuacions polítiques insensates i discriminatòries cap a la llengua, la cultura i l’ensenyament.

Tudi Torró Ferrero és filòloga i pedagoga.