LLUMS I OMBRES DE LA LLEI CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Per Fernanda Lapresta Gascón

Desprès de 16 anys de vigència de la Llei de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, les xifres no han millorat, o no tant com voldríem. Alguna cosa no estem fent bé com a societat, quan una llei que pretenia corregir una situació anòmala, haja perdurat en el temps i encara no es puga esbrinar quan arribarà el final.

El punt d’inici és una llei que, després de molts anys, ja ha patit algun retoc i en necessita alguns més. Les circumstàncies han anat canviant i s’ha pogut comprovar que moltes de les seues previsions s’han quedat desfasades per la qual cosa hauríem d’adaptar-les als nous temps. Però a més, és necessari la comunió de tots els membres de la societat, ocupen el lloc que hi ocupen per a poder arribar a fer una feina efectiva de prevenció i acabar amb aquest greu problema social.

Des del govern del Botànic, s’ha fet una feina molt important per donar-li l’impuls necessari, però sense la part d’inversió estatal que ens pertoca, patim una manca de   recursos tant pel que fa a l’atenció primària i els serveis socials com altres serveis, especialment en la prevenció. Per exemple és menester que metgesses i metges d’atenció primària puguen detectar la simptomatologia característica que presenten les dones quan estan patint violència per part de les seus parelles. I que aquest personal sanitari treballe de manera coordinada amb els serveis socials i eviten que la situació s’agreuge.

Si només adopten mesures de protecció per a les dones quan aquestes arriben als jutjats, estem fracassant. No haurien arribat a eixos límits si abans s’haguera pogut fer una feina efectiva de prevenció que tallara la violència en les primeres manifestacions. Però per a fer-ho possible calen més recursos. Sense mitjans, no hi haurà cap tasca de prevenció.

Tant des de les escoles com des de les famílies, també s’ha de treballar; són una part molt important per a l’eradicació de la violència de gènere i masclista. Les famílies han d’estar preparades per a educar les filles i els fills en plena igualtat. Fa falta molta conscienciació. En un moment, en què a les escoles es comença a treballar per la igualtat (encara que els queda molt camí per recórrer) sense el complement de les famílies no els aprofitarà per a res.

Es necessari que s’eliminen de l’educació familiar els estereotips o els rols de gènere, però no totes les famílies estan conscienciades per a fer-ho. Un espai per treballar en aquest sentit són les comunitats educatives que ja s’estan constituint com un bon exemple d’educació no formal associada a ciutadania. També a través de la Xarxa d’igualtat des dels municipis es pot fer molta pedagogia i treballar coordinadament entre igualtat, el veïnat i les escoles.

El professorat per la seua part, està rebent formació en aquest sentit a través de les guies que la conselleria d’educació ha posat al seu abast així com els cursos que des del CEFIRE s’imparteixen. Una formació que ha d’arribar cada dia a més personal i que s’ha d’incloure de forma transversa al currículum escolar.

Hem d’avançar cap a una formació igualitària, que pose la coeducació en el centre de l’ensenyament i que trenque amb els rols de gènere fomentant la diversitat. És molt important que la formació en igualtat de les nostres filles i els nostres fills, no només es faça de manera transversal, sinó que tinguen formació específica. Formació que ha de contemplar de manera necessària les relacions afectives, de parella i l’educació sexual.

Estem davant una generació tecnològica, que tot allò que volem conéixer ho busquen en internet. Així, sense una bona educació sexual, acaben trobant-se amb eixa mena de pornografia que hipersexualitza a les dones i les converteix en objectes i que poden confondre amb la realitat.

Encara que en una situació idíl·lica aconseguiren que les víctimes no arribaren als jutjats, gràcies al èxit del treball de prevenció i tallarem de soca-rel les conductes constitutives de desigualtat, la feina als jutjats continua sent molt importat. Però d’un temps ençà, les i els professionals, estem detectant una falta de sensibilitat en determinats jutges i fiscals amb les víctimes, que fan que si detecten qualsevol lesió a l’home (agressor), l’interpreten com a agressió mútua i li diuen a la dona que si continua endavant, el procediment va a prosseguir contra ella també, com a investigada. Està mena de coacció, que per sort no es generalitzada, sinó de uns jutjats determinats, fa que la víctima siga també investigada. Un fet que provoca la immediata retirada de la denúncia. Al remat, el jutjat s’espolsa la responsabilitat i deixa a la víctima sense protecció i en mans del seu agressor.

Per açò cal incidir en la formació i supervisió de tots els operadors judicials, i en especial del jutges, fiscals i advocats, perquè es tallen aquests tipus de situacions. Una víctima no pot anar a presentar una denúncia i acabar com a denunciada. Quan s’arriba a aquesta situació, el sistema ha fracassat;  no li ha donat la protecció necessària a la víctima. L’ha deixada desemparada i li ha llevat la iniciativa de denunciar, perquè si ho fa només tindrà problemes.

Pel que fa als maltractadors, si ens limitem a que se’ls impose una condemna, la complisquen o no, no estem fent amb ells cap feina de prevenció, i quan troben una nova parella, tornaran a repetir els patrons de comportament. És necessari que cada home condemnat per violència de gènere, obligatòriament haja de complir amb unes hores de formació efectiva en igualtat, controlant que està formació siga real i amb una avaluació final que acredite que l’ha superada amb èxit. Si no estarem deixant al carrer un maltractador potencial, que passat un temps, tornarà a delinquir.

Esperem que d’ací a dos o tres generacions, i després d’una bona feina educativa, les escoles, les famílies i la societat estiguen preparades per a educar i viure en igualtat. Mentre hem d’actuar ja, millorant els serveis cap a les víctimes perquè denuncien i perquè es senten acompanyades en un difícil procés. Creure en elles és la millor opció.

Fernanda Lapresta Gascón és advocada i col·laboradora del Lab de Feminisme