L’OMBRA DE LA BOMBOLLA ÉS ALLARGADA: EL CAS LLÍBER

Per Imma Orozco i Ripoll

Aquestes últimes setmanes, per motius insuportablement dolorosos, s’ha escrit molt sobre aprendre dels errors. Tothom coincideix en el fet que cal reaccionar per a canviar allò que està en les nostres mans. Com a societat, no ens costa entendre aquesta relació, aquesta necessitat de resposta per evitar els riscos puntuals, els que es donen en el curt termini.

Ens costa més, però, entendre com és d’essencial també abordar des d’aquesta perspectiva d’aprenentatge, canvi i millora aquelles qüestions que ens són vitals en el llarg termini: la nostra relació amb l’entorn més immediat i, per tant, amb el planeta. Com construïm les nostres cases, el nostre refugi de vida, és fonamental per reduir la nostra vulnerabilitat. On ho fem i què sacrifiquem per fer-ho d’eixa manera i en eixe lloc concret també ho és. La terra –redona o plana- és la casa gran de totes, les que l’habitem ara i les que l’habitaran en el futur.

Eixa resistència a assumir responsabilitats de llarg termini es tradueix en la persistència d’un model de creixement infinit en un territori que no ho és. Com si poc o res haguérem aprés de la bombolla immobiliària que va generar tan efímera riquesa, tanta fallida empresarial, tantes hipoteques impossibles de pagar i tan negatives conseqüències socials i ambientals.

No debades, el Consell Valencià de Cultura alertava en un informe –impulsat per la pedreguera Irene Ballester Buigues i aprovat per unanimitat fa pocs mesos- dels riscos derivats de la saturació urbanística a la Marina Alta: destrucció del paisatge, sobreexplotació dels aqüífers, segregació de la població, pèrdua d’identitat cultural o pobresa, entre altres. De fet, la Marina Alta junt amb la Baixa i el Baix Segura són les comarques amb major risc de pobresa per la seua dependència excessiva del turisme residencial i, per tant, del model urbanístic depredador que se’n deriva.

I és precisament en la Vall de Pop, entre paisatges de vinya abraçada per muntanyes que fan olor de mar, que eixe model se’ns presenta, de nou, prepotent i arrabassador del poc que ens queda: del paisatge, de l’aigua, d’afavorir una economia sostenible i de proximitat… El PAI Medina-Llíber -488 xalets amb piscina al bell mig de la muntanya i a raó de quasi 1 milió d’euros- ha revifat per segona vegada per recordar-nos que l’ombra dels anys de la bombolla és molt allargada.

Ho fa en un poble d’uns 1.000 habitants amb seriosos problemes de subministrament d’aigua, en un context de sequera crònica i d’emergència climàtica. Ho fa judicialitzat i amenaçador, sabedors com són els seus promotors –amb una vastíssima experiència formigonadora en la comarca- que, amb una mica de sort, les enrevessades fórmules d’enginyeria jurídic-urbanística poden inclinar-se en el seu profit: amb una mica de sort, un jutjat anul·larà el PAI i dirà que l’ajuntament, cegat encara per l’estafa d’una malentesa prosperitat, no ho va frenar a temps. I, així, seran les veïnes i veïns de Llíber qui paguen la festa de la rajola per compensar l’empresa –com va passar a només 15 km, amb els 12 milions d’euros que Altea va haver de pagar per Los Puentes del Algar. L’altra possibilitat, encara pitjor que la primera, és que les denuncies presentades per Compromís i per poblacions limítrofs, per via administrativa, contenciosa i al Parlament Europeu –al Cèsar el que és del Cèsar- no prosperen i el PAI acabe materialitzant-se.

El PAI Medina-Llíber, una peça aïllada del context del nucli urbà a la qual s’accedirà amb cotxe per les empinades costeres asfaltades que redissenyaran la silueta de la muntanya, suposa duplicar la població de la localitat i altre tant el consum d’aigua, la qual cosa provocaria el col·lapse hídric de la Vall. Implica, a banda de l’impacte paisatgístic apreciable des de tota la vall en una unitat d’alt valor, segellar una àrea crítica per a la recàrrega d’aqüífers. Tot això per no parlar de l’impacte en els preus de l’habitatge i, per tant, en la minva de les possibilitats de la gent jove d’accedir a un a preu raonable.

La tramitació d’aquest pla arranca al voltant del 2000. És, per tant, un de tants muertos vivientes urbanístics herència d’aquells anys en què tot era una festa al voltant de la rajola. Molts d’aquests plans descansen amb un ull obert entre els 400 milions de m² de sòl urbanitzable que taca el País Valencià en un intent de reduir el valor del nostre territori a l’activitat especulativa, la que fa olor rancia de bitllets vells. Els emparen Declaracions d’Impacte Ambiental favorables, realitzades amb paràmetres que per a res s’ajusten a les exigències actuals ni al context d’emergència climàtica en què vivim.

És per això que només una modificació ambiciosa de la llei que ordena el nostre territori permetria filtrar eixos plans obsolets, irresponsables des del punt de vista de la sostenibilitat (econòmica, social i ambiental) i d’impossible encaix en el segle XXI. Per què no la vam fer quan podíem, doncs?, em direu. Com a secretària Autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge fins fa menys d’un any, he de dir que hem tingut en la nostra mà –en un full de paper estés als socis, literalment- propostes que ho havien de fer possible. Però ni ells ni cap altre partit ens donaria suport en res que implicara un vertader canvi de paradigma. “Com anem a matar la gallina dels ous d’or! Si de cas, la desplomem una mica, que semble que nosaltres també creiem en això de la sostenibilitat.” Clar que sí, home: si l’ampliació del port de València és sostenible, si el problema del camp no és “que no llueva sinó que no se hagan las obras necesarias”, què podem esperar?

Fa quasi un mes, 3.000 persones vam passejar pels estrets carrers de Llíber per demanar-li al seu alcalde que no hipoteque el futur de tota la Vall de Pop. El territori no és renovable: l’única prosperitat possible vindrà de la mà de l’estima i respecte a l’entorn, de la cura dels valors culturals, territorials i ambientals d’este racó de món privilegiat que ja ha patit prou sobreexposició al ciment amb totes les seues derivades. No cal ser molt valent, només una mica prudent i no fer trampes per eludir les mesures cautelars que dicta el jutjat. Nosaltres, per la nostra part, continuarem fent força des de tots els espais de treball perquè eixe canvi necessari siga una realitat.

Imma Orozco Ripoll és assessora de Compromís a les Corts Valencianes i Ex-Secretària Autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge.