MANUELA BALLESTER VILASECA, PINTAR PER DAMUNT DE TOT

6/5/2024

art

País Valencià

valencianisme

Cultura

Per Irene Ballester Buigues

 

Des del 12 de març fins l’1 de setembre d’aquest any 2024 es podrà vore a la Nau, al Centre Cultural de la Universitat de València l’exposició que sobre l’obra de Manuela Ballester Vilaseca, ha comissariat la doctora en Història de l’Art Carmen Gaitán Salinas. Aquesta exposició és la primera que presenta gran part del llegat de l’artista valenciana, sempre a l’ombra del considerat geni del seu marit, Josep Renau.

 

La vida i l’obra de Manuela Ballester, o Manolita, com la coneixia la seua família i les seues amistats, són interesantíssimes. Les dues transcorren en paral·lel al segle XX, un segle igual d’esperançador que de convuls, per a aquelles persones que defensaren els ideals progressistes de llibertat i d’igualtat de la II República espanyola.

 

Manuela Ballester Vilaseca nasqué a València l’any 1908. Era filla de l’escultor Antoni Ballester Aparicio i de la modista Rosa Vilaseca Oliver, a més de germana del també escultor Tonico Ballester i de les gravadores Rosa i Josefina Ballester Vilaseca. Amb només catorze anys, Manuela Ballester es convertí en estudiant a l’escola de Belles Arts de Sant Carles de València on son pare era professor, i Josep Renau, el seu futur marit a qui allí coneixerà, també era alumne. Ja formada com a pintora, amb ell es casarà l’any 1932.

 

S’ha arribat a escriure que Manuela Ballester tingué dos mals: la seua ideologia comunista en temps d’auge feixista i haver sigut l’esposa, sempre eclipsada del pintor, cartellista i fotomuntador Josep Renau. Vinculada al partit comunista des de l’adolescència, convençuda de conjuminar art i vida i de crear un art per al poble, Manuela Ballester participà en la revista Nova cultura, Informació, crítica i orientació intel·lectual des de què fou creada l’any 1926 per Josep Renau, amb dibuixos, fotomuntages i escrits contra el feixisme. Ferma defensora de la II República, l’any 1936 formà part dels grups d’artistes plàstics valencians que donaren suport a la causa republicana. A més, es convertirà en membre important de l’agrupació de dones antifeixistes de València i arribarà a dirigir l’any 1937 la revista de fonaments feministes que esta agrupació publicava, anomenada Pasionaria, en honor a Dolores Ibárruri, la líder del Partit Comunista. A més, també milità en l’aliança d’intel·lectuals per la Defensa de la Cultura.

 

La II República havia portat per les dones llibertats mai vistes. Per primera vegada eren reconegudes com a ciutadanes en la Constitució de l’any 1931. Podien votar gràcies a la ferma defensa duta a terme per Clara Campoamor al congrés dels Diputats. Per primera vegada es podien divorciar, la qual cosa suposava per a les dones ser algú sense un marit al seu costat. A més, es començà a legislar la llei a favor de l’avortament per part de Fredrica Montseny, al mateix temps que les dones, cada vegada més, s’incorporaven a l’espai públic. I és en eixe moment quan l’obra com a cartellista de Manuela Ballester comença a ser trascendental. A Barcelona treballa com a dibuixant de Secció de Premsa i Propaganda del Comisariat General de l’Exèrcit de Terra. Col·labora amb el seu marit, qui era Director General de Belles Arts, en les tasques organitzatives del Pavelló Espanyol en l’Exposició Internacional de París de l’any 1937. És testimoni directe del trasllat de les obres del museu del Prado a València, en concret a les Torres de Serrans i al col·legi del Patriarca, al mateix temps que també participa en l’organització del Segon Congrés d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura celebrat a València mentre la ciutat és la capital de la II República, congrés en el que conegué a Octavio Paz.

 

Des de la finalització dels seues estudis, Manuela Ballester començà a il·lustrar portades de revistes com Blanco y Negro, a dibuixar la moda de l’època influenciada per sa mare, que era modista i atea, a participar de les exposicions del moment i a unir-se als nous corrents estètics que havien arribat a València, formant part de la que es considerava la generació valenciana dels trenta. Com a cartellista, començà a elaborar nombrosos cartells i fotomuntatges dels quals destaca el que dissenyà per a les eleccions de 1936 i amb el que demanava el vot per al Front Popular, en el qual una dona s’unix a la massa popular, que com ella, representa la classe obrera i treballadora, front una burgesia explotadora, que té el suport de l’església i del capitalisme, i que Manuela Ballester plasma en negre, quasi sense color, impedint la llibertat de moviment. L’any 1938 amb el cartell Nuestra fuerza es también necesaria para la victoria, deixava ben clar que les dones eren imprescindibles per combatre l’avanç del feixisme en plena Guerra Civil. Els dos cartells es poden vore en l’exposició.

 

L’1 d’abril de 1939 finalitzava la Guerra Civil. Des de l’octubre de 1937, Barcelona era la capital de la II República i fins allí s’havia tralladat el govern de Negrín fugint dels avanços de les tropes franquistes. Manuela Ballester, junt amb Josep Renau i els seus dos primers fills, Ruy i Julieta, es troben a Barcelona des de la fi de l’any 1937. Des d’allí, Manuela Ballester amb els seues dos fills i sa mare Rosa Vilaseca, perquè son pare ja havia mort, la seua germana Josefina Ballester i la seua cunyada l’artista Elisa Piqueras parella del germà de Josep Renau, creuaren a peu la frontera el febrer de 1939 per a arribar a França. Fou en la ciutat de Tolosa on es retrobaren amb Josep Renau. Després estigueren a París i el 6 de maig de 1939 embarcaren en el transatlàntic Vendamm camí de Nova York. Definitivament arribaren a la Ciutat de Mèxic el 24 de maig de l’any 1939. El 18 de setembre d’eixe mateix any, Manuela Ballester escrivia en el seu diari:

 

“El meu cor sembla que pergué en Espanya tota sensibilitat. La meua capacitat de sorpresa també morí allà. Jo he vist allà el més dolorós, el més horrible, el més cruel. El meu cor es troba ja fora de perill de qualsevol reacció per això”¹.

 

Mèxic fou un país que rebé amb els braços oberts a la intel·lectualitat espanyola del moment. Lázaro Cárdenas ja havia obert les portes a l’inici de la Guerra Civil per a refugiar xiquets i xiquetes, els coneguts com xiquets de Morèlia. Josep Renau i Manuela Ballester, junt amb els seus dos fills s’instal·laren en la capital mexicana. Prompte nasqué Àlvar Totli, el tercer fill del matrimoni i després Teresa i Pablo. No obstant això Manuela Ballester s’incorporà al món laboral treballant com a dissenyadora i il·lustradora en editorials, publicitant productes de cosmètica, a més de fer-ho com a tipògrafa en l’estudi del seu marit Estudio/Imagen/Publicidad Plástica situat a Coyoacán, creació compartida que ha dificultat l’atribució i la identificació de les seues obres, perquè qui les signava era el seu marit i no ella.

 

D’altra banda, també en Mèxic, Manuela Ballester realitzà una sèrie de vint gravats sobre la indumentària tradicional mexicana, gran part dels quals tamé es poden vore en esta exposició. Fou la directora artística de la revista Mujeres españolas, des d’on reclamà la pau per al seu país, a més de ser crítica d’art, retratista, activista contra el dictador Franco i contra el capitalisme, a més de pintora de murals, el que no havien aconseguit les també pintores María Izquierdo i Frida Kahlo.

 

No és fàcil ser l’esposa del geni, perquè al geni hi ha que sostindre’l amb cures, feina, estima i sexe. Manuela Ballester sempre li donà a Josep Renau l’estabilitat emocional i personal perquè ell, el gran artista puguera crear. El 10 de gener de 1947 escrivia
Manuela Ballester:

 

“El mal humor de Renau ha anat hui in crescendo. Per la nit hi ha hagut explicacions. Li he pagat tot el que li devia. En general hi ha entre ell i jo imcomprensió”².

 

Josep Renau i Manuela Ballester eren un matrimoni que discutia tal i com també ho indicà Teresa Renau Ballester, la filla del matrimoni, al documental Un plor airat de l’any 2007 ³ que sobre la vida de la pintora realitzà Giovanna Ribes. I és que al costat del geni la vida per a ella no hagué de ser gens fàcil. El 6 de gener de l’any 198 deixava escrit al seu diari, al seu refugi més íntim:

 

“He passat el matí arreglant l’estudi de Renau. He volgut deixar-ho tot en ordre per a què quan ell arribe estiga content”.

 

L’any 1959, quan Renau decidí anar-se’n a viure a l’Alemanya Oriental perquè en la tardor de la seua vida volia viure en un país comunista, probablement Manuela Ballester prengué la pitjor decisió de la seua vida: seguir-lo. Els lligams de matrimoni i del patriarcat ens han ensenyat a les dones a obeir, i Manuela Ballester el seguí obeint-lo. L’any 1962 es produí la separació definitiva de la parella, en un país on no fou feliç. El 7 de novembre de l’any 1994, Manuela Ballester Vilaseca morí a Berlín i fou soterrada junt a Josep Rennau, qui havia mort en 1982. Abans, i mort el dictador, hagué de patir el triple oblit, per ser dona, per ser republicana i per ser artista, ja que mentre els homenatges a Josep Renau començaven a cobrar forma, ella, ni tan sols pogué tornar a la seua estimada València, a la seua màtria amb la garantia d’un treball remunerat que li permetera sobreviure. La Diputació de València l’any 1979 li negà la possibilitat.

 

La vida i l’obra de Manuela Ballester corren en paral·lel, i ho fan vinculades estretament al seu diari en el que plasmà els sentiments, l’alegria i la tristesa d’una vida dura que transcorregué entre l’exili, la memòria, a la qual s’afagà per sobreviure, i la diàspora. També a la memòria de la seua llengua, prohibida per la dictadura franquista, amb la qual escriví gran part dels seus diaris, llengua amb la qual dialogava amb els exiliats i les exiliades de la Casa Regional de València a Mèxic i amb la qual també parlava amb el seu marit, amb sa mare, qui tant l’ajudà en les tasques de la llar i en les cures perquè puguera desenvolupar la seua carrera artística, amb les seues germanes, i amb les seues filles i fills. Malauradament, la publicació dels seus diaris l’any 2021 per l’editorial Renacimiento sota l’edició de Carmen Salinas Gaitán, qui també ha comissariat aquesta exposició, esborrà tota presència del valencià publicant-los únicament en castellà.

 

Manuela Ballester és una figura per a ser reivindicada per damunt de tot i no enfront de tot, traducció literal del castellà al valencià que ha fet la Universitat de València del títol de l’exposició: Manuela Ballester, pintar frente a todo, perquè per damunt de tot i tiguent-ho tot en contra, fou una dona intel·lectual, d’esquerres, pensadora, valenta, compromesa amb el seu temps i feminista. És un deure
recuperar-la artísticament i també a nivell polític. Ara, més que mai!

 

 

¹ Gaitán Salinas, Carmen (ed.): Manuela Ballester. Mis días en México. Diarios (1939-1953), Editorial
Renacimiento, Sevilla, p. 108

² Id., p. 447

³ Manuela Ballester, el llanto airado – Taranna Films

 

Irene Ballester Buigues

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu