MISOGÍNIA I CORONAVIRUS

En moments crítics com aquestos, també es busquen culpables. La culpa és femenina. És el càstig que ens mereixem les dones quan es transgredeixen límits. El vuit de març les dones, junt amb molts hòmens, vam ixir al carrer per cridar contra el feminicidi i la violència de gènere. Les nostres veus de protesta es van escoltar en els espais públics, llocs tradicionalment masculins. L’alarma del coronavirus i la seua extensió arreu de l’estat espanyol ha tingut conseqüències sobre nosaltres, perquè tancades a casa i silenciades, el masclisme considera que el coronavirus no s’haguera extés com ho ha fet. Per a la cultura judeocristiana, les dones som culpables des que naixem perquè Eva, menjà de la poma prohibida que representava la saviessa, la qual, a ella, li estava negada. I amb el seu mos, condemnà a la humanitat a nàixer amb el pecat original: als hòmens a treballar i a nosaltres, les dones, a parir amb dolor i a obeir al sexe masculí.                                         

Per al masclisme, eixir al carrer suposa cometre una infracció, perquè tancades a casa i silenciades, estem controlades. A més, la culpa és un sistema de clausura per a les dones sostés pel patriarcat de moral inquisitorial, un mecanisme de poder que té com a finalitat anul·lar-nos com a subjectes autònoms per convertir-nos en objectes de plaer, privades de qualsevol capacitat. Històricament les dones hem sigut depenents i abnegades, recloses en l´àmbit domèstic i sense cap dret. Per tant, ixir del nostre cautiveri privat, i amb els nostres cossos i veus ocupar l’espai públic, implica subvertir l’ordre patriarcal i simbòlic, a més de rebelar-se contra el sistema de dominació masculina, establert com una construcció social naturalitzada.

La pintura que Franz von Stuck va realitzar l’any 1893 sota el títol El pecat, personifica la culpa sota el cos d’una dona, la considerada femme fatale trasgressora dels deures femenins. Ella és un ésser seductor i diàbolic de característiques rèptils qui encarna el mal. És la representació de la misogínia sota ulls masculins, els mateixos que la carreguen de culpa, perversió i mentida. Ella és una desvergonyida qui utilitza la seua sexualitat per atrapar els hòmens, per enganyar-los, seduir-los i per contagiar-los de tots els mals. Els cartells que durant la Guerra Civil espanyola es realitzaren per alertar als soldats que podien contagiar-se de sífilis per mantindre relacions sexuals amb dones, tenien per protagonista un cos femení seductor i pervers, sinònim de malaltia. Al segle XX amb la I i II Guerra Mundial, la societat assumí que eren les dones prostitutes i promíscues les portadores del mal, les portadores de les malalties venèries. Al segle XXI i amb el coronavirus en plena expansió, veus misògines també s’alcen contra les manifestacions del vuit de març passat, acusant a les dones d’escampar la pandèmia per manifestar-se a favor de la igualtat real i per denunciar el masclisme que ens assetja, el mateix que ens vol tornar a casa. Arrel d’aquestes manifestacions del vuit de març, la misogínia i l´extrema dreta també s’han pronunciat amb la finalitat de conservar la supremacia masculina i els seus privilegis patriarcals, recolzats per l’androcentrisme i per l´heteropatriarcat, els quals veuen perillar pels avanços del feminisme i per la veu de les dones ocupant els espais públics. I es que fins i tot, en moments apocalíptics com aquestos, la culpa continua tinguent rostre de dona.

Irene Ballester Buigues és membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe i Doctora en Història de l´Art