NECESSITATS BÀSIQUES I PRIVILEGIS

Per Anna Perpinyà

Sovint fem servir la famosa Piràmide de Maslow per parlar d’una certa jerarquia de les necessitats. La piràmide situa les qüestions fisiològiques en la base i va pujant esglaons en la mesura que les de baix són satisfetes fins arribar a l’autorealització. Aquesta interpretació en realitat és prou simplista. El treball de Maslow, «Teoria de la motivació humana»  plantejava que aquesta piràmide «en realitat no és tan rígida com podríem suposar» i de fet dedica tot un capítol a explicar la relativitat d’aquest suposat ordre.

Vivim un moment excepcional on es demostra que, en efecte, tenim unes necessitats bàsiques a cobrir com són l’aliment o respirar, però també tenim altres necessitats que són essencials per a la vida. Necessitats profundes i complexes. Un clar exemple és la mobilització de la gent als balcons que manifesta la necessitat d’agrair i de col·laborar, de formar part de la societat i que sens dubte supera en molt les ganes de criticar o el paper higiènic. Fins i tot al Twitter, que ja es dir. La solidaritat generalitzada, des de les persones que estan treballant i les que estan a casa i fan cassolades, passant per les que estan buscant fórmules per ajudar o les que simplement ens fan riure, totes elles, demostren que som conscients de ser un poble, no un grapat d’humans. I això és bonic. Molt bonic.

En eixa necessitat de no deixar ningú enrere està el Govern que és el conjunt de persones que està prenent les decisions d’allò que cal fer i què no, i com i quan. A data de hui (entre el 10 i el 27 de març) el govern valencià ha pres més de 110 mesures, entre decrets, resolucions, instruccions i comunicats, a banda de les ministerials. Així que d’una banda podem experimentar una sensació de caos o d’improvisació, però en realitat hi ha tot un gran equip de persones (funcionàries i polítiques) treballant de valent al servei de la ciutadania de forma conjunta, posant en marxa mesures adaptades a cada moment, a les xifres, a les necessitats i a les possibilitats. 

Crec que açò contesta sobradament les polèmiques sobre si s’està actuant suficientment: Trobe que ha quedat palès que situar-se en la queixa i la crítica que no siga constructiva, ara mateix, és quedar-se fora de joc, és reconèixer que no has entès que açò va de totes i no de tu i els teus interessos. Toca revisar-se els privilegis i arromangar-se!

Privilegi és saber que no te van a acomiadar, és no tindre ningú estimat especialment vulnerable a la malaltia. És no ser dependent i que la teua cuidadora haja emmalaltit. És, tindre una casa, tele, wi-fi, portàtil i temps per a poder gaudir de tot això. Però també és sentir-se útil, saber que fem allò correcte, aportar des del que tenim. Això també forma part de les necessitats bàsiques.

A més d’això però, pot aparèixer un sentiment d’angoixa, que es produeix pel fet d’estar confinades a casa «sense fer res» i que ens costa d’acceptar. De vegades el més difícil és assumir que el nostre paper no és de protagonista i cal fer una gestió emocional de l’ego.

Quedar-se a casa, a més d’una certa claustrofòbia o resistència a perdre la llibertat, ens genera pensaments d’incertesa. I és que a més d’animals socials, som animals de costums. En els primers dies especialment, és important assumir que vivim un moment nou, distint, perquè eixa incertesa no es convertisca en por i puguem fins i tot aprofitar aquests moments (tan innegablement difícils per una altra banda). Quan es trenca el fil d’allò quotidià, ens cal activar els processos mentals per a les coses més quotidianes. Per exemple quan canviem de lloc de treball, quan estem de vacances o quan tenim un procés que ens deixa a casa o ens quedem sense feina… Tots són processos que requereixen una readaptació d’allò quotidià i ens poden ajudar a situar-nos en aquest moment de confinament forçat pel bé comú.

Els costums només són això, i quan cal els podem canviar. Repensar allò que fem o que deixem de fer hauria de ser molt més habitual del que és, però sempre anem corrents, amb massa coses a fer. Potser és un bon moment per a la introspecció. Ens farà sentir millor!

Les angoixes pel futur són inevitables, però ningú coneix el futur. I si podem aprendre una primera lliçó, hauria de ser que no hem de donar res per fet. La vida és incerta. I meravellosa. Cuidem-nos i cuidem-la. Valorem la gent que està donant-nos un servei bàsic per a la nostra subsistència i procurem, entre totes, que ningú no es quede fora. Perquè tot açò és només per als que tenim el privilegi de tindre un treball remunerat i garanties laborals. Perquè, per «baix» de la classe treballadora (en la piràmide dels privilegis), col·lapsa una enorme quantitat de gent que, des de la passada crisi, pertany al precariat, i encara més avall està la de sempre, la que pertany al cuidatoriat, tal  com explica M. Ángeles Durán a La riqueza invisible del cuidado.

Ens queda molt per fer per adaptar-nos a aquesta sobtada crisi, però sobretot, per ser capaces de treure’n profit i millorar un sistema injust i desigual. Perquè eixa necessitat de solidaritat, eixe sentiment de pertinença s’ha de convertir en transformar el món que ens ha portat ací i fer-lo millor.

Si teniu el privilegi del temps, repensem juntes quines són les necessitats bàsiques i com fer d’ara endavant un món més just i més igualitari.

Anna Perpinyà és psicòloga.

Actualment treballa al Gabinet de Vicepresidència i és membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe