NO ENS POSARAN LA MORDASSA

Per MJ Calabuig Vanyó i Clara Gisbert López

En els últims anys, hem pogut observar com el debat al voltant de la llibertat d’expressió ha estat molt present en l’actualitat política. Són diverses les situacions en les quals el dret a la llibertat d’expressió s’ha vist qüestionat. És el cas de persones encausades per enaltiment del terrorisme per publicar uns tweets amb animus iocandi sobre la mort del que anava a ser el successor del dictador, rapers fugits de les fronteres espanyoles perseguits per injúries a la corona, retirada d’exposicions a causa d’un contingut qualificat de “polèmic”, xous satírics cancel·lats per amenaces provinents de l’extrema dreta, còmics imputats per mocar-se amb la bandera espanyola, més enaltiment del terrorisme per uns titelles que sostenien un cartell amb l’expressió “Gora ETA”

Una sèrie de successos que desgasten el sistema, desgasten una part de la societat que veu com cada cop es tensa més la corda. Mentre, des de les institucions, aquells que s’autodenominen los constitucionalistas ens donen lliçons de dret, tot i que per a ells sembla que la carta magna es redueix als articles  2 i  8.

Però nosaltres sí que hem fet els deures, l’hem llegida, l’hem estudiada i recomanem seguir la fervorosa lectura fins a arribar a l’article 20. Per a sorpresa d’alguns ens trobem amb la llibertat d’expressió, un dret fonamental, que protegeix la difusió de pensaments, idees, la producció artística.

Podríem recomanar seguir llegint i arribar fins el 104.1. ja que de vegades els deures de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat queden un poquet difusos. Hi ha un cert grupuscle dins d’aquests cossos de protecció ciutadana que no té clar el que significa “protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat” de la ciutadania, tal com s’explica en aquest precepte. A la vista està la brutalitat amb què van carregar contra manifestants que pacíficament reclamaven l’enfortiment de la democràcia i més llibertat d’expressió el dia 18 de febrer al País Valencià.  Però no entrarem, per ara, en aquesta qüestió: aprofundirem en l’article 20 que ja és tasca suficient.

L’objecte de la llibertat d’expressió és l’emissió de judicis personals i subjectius, creences, pensaments, idees i opinions. I, com assenyala la jurisprudència, no només es protegeix l’expressió d’opinions “inofensives o indiferents” o que s’acullen favorablement, sinó també aquelles que puguen inquietar l’Estat o una part de la població, ja que així resulta el pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura sense els quals no existeix una societat democràtica. En sentit estricte, no s’admet cap mena de restricció prèvia que emane tant de l’Estat com de particulars, la censura prèvia està prohibida de manera absoluta.

La llibertat d’expressió resulta ser un medi de manifestació i realització de l’ésser humà, ja que l’exercici d’aquest dret defineix ni més ni menys que la nostra naturalesa humana, com a homes i dones proveides de pensament, dignitat i autonomia. En efecte, sense aquest dret no podrien projectar-se al món ni realitzar alguns dels components més essencials de la persona lliure i racional.

Sovint hem escoltat com es repetia com un mantra “democràcia i llibertat”. Aquestes dues condicions tenen una relació molt forta, la llibertat d’opinió col·labora amb el fet d’enfortir el funcionament de sistemes democràtics pluralistes i deliberatius mitjançant la protecció i el foment de la lliure circulació d’informació, idees i expressions de tota índole. La llibertat d’expressió és una condició per a l’existència i el funcionament d’un sistema democràtic, perquè aquest no podria consolidar-se sense que les persones tinguen la plena llibertat d’expressar les seues pròpies idees i opinions, fer circular la informació disponible, deliberar obertament sobre els assumptes públics, exercir control ciutadà sobre la gestió de la res publica, impedir la instauració de l’autoritarisme, denunciar la injustícia o l’arbitrarietat, consolidar una opinió pública informada i activa, i permetre la realització i autodeterminació personal i col·lectiva del subjecte polític.

D’aquest paper democràtic central es deriven al seu torn conseqüències per a l’Estat, que ha de garantir l’existència de condicions perquè la llibertat d’expressió, en ple exercici, puga efectivament complir la seua funció.

Encara hi ha més, són nombrosos els drets humans que requereixen, com a condició indispensable per al seu exercici, la garantia de la llibertat d’expressió. Per exemple, és una eina clau per exercir el dret a la participació política, a la llibertat religiosa, a l’educació, a la identitat cultural i ètnica, a la igualtat o l’accés a la justícia. S’entén, per tant, que la manca de llibertat d’expressió contribueix al menyspreu dels drets humans.

Seguint aquesta línia, el darrer mes de març, la Comissió de Venècia va proposar a l’estat espanyol una revisió de la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda popularment com a “Llei Mordassa”. Després d’analitzar l’impacte que aquesta té als drets humans, l’òrgan consultiu del Consell d’Europa en matèria constitucional recomana examinar el seu funcionament afirmant: “Si una norma estatutària porta, en la pràctica, a abusos, aquesta norma hauria de ser canviada, delimitada o acompanyada de salvaguardes addicionals, fins i tot si en teoria és constitucionalment acceptable”. Entre les propostes de modificació s’indica la necessitat de descriure de manera detallada i concisa tant les accions o actituds  considerades com ofenses, així com la desobediència a les autoritats i els poders coercitius de la policia. També,  aconsella  reveure les quanties actuals  de les multes derivades d’una ofensa, ja que les considera desorbitades  en relació amb l’actual  salari mínim interprofessional i adverteix que poden arribar a generar un “efecte dissuasori” en matèria de llibertat de reunió. 

Enfront de la retallada de drets fonamentals i les llibertats, cal exigir a l’administració pública la derogació de la llei mordassa, un marc legislatiu que empara la violència i repressió de l’estat cap a la ciutadania. Una eina del poder que s’ha fonamentat en la por i silenci. La llibertat d’expressió no pot restringir-se sota cap tipus de censura, així s’expressa en la CE i així ho indica la Comissió de Venècia, siguem constitucionalistes, però de veritat.

MJ Calabuig Vanyó treballa al Consell Valencià de la Joventut i estudia Dret i Ciències Polítiques a la Universitat de València

Clara Gisbert López és graduada en Ciències Polítiques i de l’Administració Pública per la Universitat de València